dissabte, 31 d’octubre de 2015

Happy Halloween i bona castanyada!


No solc repetir activitats, perquè sempre m'estimo més fer-ne de noves, de la mateixa manera que em costa mirar una pel·lícula més d'una vegada o veure capítols repetits d'una sèrie o fins i tot viatjar en una ciutat on ja he estat quan en podria triar una altra. Enguany volia anar al supermercat, comprar-hi carabasses i passar per Michael's i proveir-me de pintura per decorar carabasses (com les que venen a la parada de Porter Sq). Ho tenia tot pensat. Se'm va acudir la primera setmana d'octubre (si no abans) i li vaig dir a A. si voldria que ho féssim juntes a casa meua. Vam quedar així i vam pensar que encara teníem molt de temps. Però després d'un agost i setembre carregats de visites a llocs diferents i bastant de turisme, l'octubre ha estat un mes intens quant al curs acadèmic, que ja ha agafat ritme i a la vida social. Les dues ens hem vist immerses en sopars, festes, quedades... i no hem trobat el moment, tot i que aquest mes ens hem vist més que mai. 

La meua Jack 'O Lantern és la de la dreta. La de l'esquerra és la de L. Les dues volíem anar una mica més enllà de les carabasses tradicionals, que havíem fet a llocs diferents l'any passat. Aquí podeu comparar-la amb la de l'any passat, que encara em fa somriure (i en vaig estar tan orgullosa, jo que no sóc de manualitats!), però enguany la trobo més elaborada, 'advanced', eh? En cap cas no hem usat plantilles, que el professor d'anglès diu que és fer trampa! Temps: una hora.
En canvi a L. no l'he vist gaire perquè ella i el seu home han tingut visites gairebé tot el mes, malgrat que els que heu vist les fotografies de la presentació, sabeu que hi va participar i encabat vam anar a celebrar-ho amb sopar i còctels, tot junt, i sense que ens demanessin el carnet d'identitat per entrar-hi.

L. i jo ens vam conèixer a anglès. Hi vaig anar per primera vegada ara fa un any, tot i que m'he saltat les classes uns quants mesos perquè només són una vegada a la setmana, 4 classes cada vegada, i si tinc viatges i me'n salto gaires es fa molt car. 

Deia que no m'agrada repetir, però quan L. em va dir que li feia gràcia tornar a l'acadèmia com a antiga alumna (ara ja no ve), ens hi vam apuntar de seguida. La veritat és que vaig pensar que acabaria tenint unes tres carabasses pintades, molta decoració de la botiga del costat de Quincy Market i del Michael's i la carabassa d'anglès. De fet, fins i tot vaig pensar que si en tenia l'oportunitat em compraria un barret de bruixa i em disfressaria. A vegades em sorprenc a mi mateixa. Per sort, això de la disfressa ho vaig esmentar a classe en algun moment i el professor m'ha dut un barret que m'he posat en començar a decorar la carabassa. Enguany hi havia ganivets amb serreta per a tots.

Encesa de carabasses.


Així que ja em tens tota la setmana pensant que tenia moltes ganes de veure a L., però que tenia un munt de feina i acabaria tornant a fer una activitat (que em va encantar, però) que ja havia fet abans. I he tornat a xalar de valent. A més, just quan sortia de casa he trobat als escales una postal molt divertida dins d'un sobre decorat a mà que em va encantar quan l'havia vist al blog d'E. i que no m'esperava rebre mai. 


Al final, aquestes activitats relaxen, desconnectes completament una estona i en gaudeixes tan com un xiquet. Ara ja la tinc al balcó. Nosaltres hem acabat de seguida, però n'hi havia per triar i remenar. És una tradició senzilla de seguir (ara hauré d'aprendre a fer panellets per quan torni; a veure si és tan fàcil) i que fa molta patxoca. Demà deuran venir els xiquets del veïnat a buscar llepolies.



Diu que la meua era la que feia més por. I com que era un divendres a la nit, L. i jo hem anat a fer uns altres còctels (devia fer anys que no en bevia i ella feia mesos que hi insistia i, ara... dos cops en dues setmanes? I sí, m'han demanat el document d'identitat abans d'entrar al pub, el Five Horses Tavern de Davis Sq. (us el vaig ensenyar fa unes setmanes). Jo no havia sopat perquè l'activitat ha començat a dos quarts de set i, tot i que solc menjar a les sis, avui no tenia prou gana per avançar-ho. Així que he acabat sopant també (mira que és car, 10 dòlars el còctel, 25 sopar), una hamburguesa amb formatge i pataques. Molt bona, però m'ha costat molt acabar-m'ho. El còctel no, perquè hem començat a la barra mentre esperàvem taula, malgrat que ja eren quarts de nou.



Veieu l'esquelet? Hi havia esquelets, caramels (no em convencen els de Halloween, s'anomenen candy corn), suc de maçana (molt bo), aranyes, làpides, hologrames esgarrifosos...  com a decoració de l'acadèmia. I els barrets de bruixa i altres complements.

Hem acabat plenets de carabassa.



M'encanta!

P.S. Ah! Vaig veure que fa uns anys A. va fer una carabassa d'estil Malson abans de Nadal i com que m'encanten aquests personatges (també la núvia cadàver amb el cuc que li surt de la galta), he decidit provar-ho!

divendres, 30 d’octubre de 2015

Nota breu

Apunto des del mòbil una nota breu amb dues reflexions. En primer lloc, vaig escriure fa poc que hi havia una manca d'equilibri entre les activitats i les iniciatives de formació per a investigadors postdoctorals humanitats respecte de les que m'arribaven en ciències experimentals i, potser, tecnologia. Aquest curs el nou director (em penso que és nou) d'aquesta secció de la meua universitat és de formació humanística i he tingut accés a moltes sessions enfocades per a doctorands i postdocs en aquest àmbit (a vegades, n'hi ha prou d'incloure els postdocs en activitats que en principi es podrien haver considerat per a doctorands que acaben la tesi). 

En segon lloc, la informació sobre un dels col·lectius lligat a la universitat, el de Veïns, que actua com a nucli de contacte social per a les persones de l'entorn universitari (en un sentit ampli) i que té molts de grups que faciliten la integració dels nouvinguts (grups de conversa en anglès i en diferents llengües, grup de descoberta de Nova Anglaterra, grup de Tradicions, a més dels habituals de manualitat, pel·lícules, jocs infantils...) era difícil que ens arribés pels mitjans habituals. Però aquesta setmana, en canvi, he rebut un correu de l'oficina de postdocs que me n'informava. Aplaudeixo que sigui així, encara que a hores d'ara ja no em moc gaire per aquests cercles (es fa difícil prioritzar, a vegades).


dijous, 29 d’octubre de 2015

dimarts, 27 d’octubre de 2015

El xef José Andrés ve a Harvard


Aprofito que al final no he sortit a sopar (estava massa cansada i famolenca) per explicar-vos on he anat avui en sortir de la feina (no puc dir "en sortir de la universitat" perquè era a Harvard mateix, com tantes activitats). No m'esperava acabar anant a tantes sessions del cicle d'enguany de Science and Cooking perquè les conferències s'acaben a dos quarts de nou, molt encabat de l'hora de sopar d'aquí, i per tant tinc la sensació que és molt tard, tot i que és l'hora perfecta perquè el treballador estàndard (sempre em sorprenen les persones molt enèrgiques i que me'n considerin) hi acudeixi després de la feina. Però al final, també animada perquè cada vegada hi hem anat un grup més gros, hi he estat molt més regular que en altres actes que d'entrada vaig pensar que m'interessarien més o m'anirien millor per horari.

La de José Andrés ha estat l'única conferència en dimarts. Va ser alumne de Ferran Adrià a El Bulli. Ell té molts de restaurants, de diferent tipus (com el Beefsteak, que, al contrari del que pareix indicar el nom, és de fruites i hortalisses, sense gluten perquè no utilitzen farina, les hamburgueses són de tomaca i enciam. En definitiva, que jo no hi faria cap mos, tot i que potser en beuria algun suc) i està instal·lat a Washington D.C. De fet, a partir del blog d'A. vaig mirar si anar a Jaleo durant la meua visita, però pel preu i perquè hi anava totsola (per tant, podria demanar menys selecció), no vaig fer el pas. Després de veure les receptes m'he quedat amb moltes ganes d'anar al Minibar, però el preu per cap són 300 dòlars (molt més car que els preus que ens va dir Aduritz, que ens va semblar més raonable per anar-hi una vegada a la vida, 180 -devien ser euros, ara que hi penso?-). Darrerament, José Andrés ha estat notícia perquè va ser l'home que va dir que no a Trump. Ja sabeu que Trump és un dels candidats republicans per presentar-se a les eleccions per a la presidència dels EUA. N'hi ha més perquè als EUA el candidat de cada partit es decideix en unes eleccions primàries (que a més a més em penso que van per estats) i tot això anirà passant al 2016, però ara ja fan campanya i debats. No ho he seguit gaire, però m'hauria agradat presenciar les eleccions presidencials, en les quals Obama ja no es pot presentar. Sobretot es parla de Trump i de Hillary Clinton. I Boston és demòcrata, tot i que en conec l'excepció. A la universitat hi ha moltes bromes sobre Trump i avui José Andrés també n'ha fet. Havia d'obrir un restaurant en un hotel nou de Trump a D.C. (potser el que vaig veure que construïen?), però Trump va fer comentaris en contra de la immigració i el xef va decidir desvincular-se'n com a protesta. Trump l'ha denunciat.

Però avui Andrés, un veritable showman que ha pronunciat la xerrada en anglès, no venia a parlar de política ni tampoc de cuina (tot i que ens ha acabat projectant unes receptes enlluernadores: m'ha agradat especialment el mojito esferificat), sinó de la seua ONG, relacionada també amb la cuina: World Central Kitchen, que pretèn buscar solucions intel·ligents i senzilles, amb una inversió moderada i centrada en un problema que tingui moltes conseqüències en l'engranatge de la forma de vida del país en vies de desenvolupament. Ens ha projectat un vídeo que durava 45 minuts (tot i que al final no l'hem mirat sencer, perquè ens ha deixat triar entre continuar, amb els seus comentaris divertits entremig, o que ens expliqués receptes i hem triat la segona opció) sobre Haití. Ens havia explicat a través de fotografies com havia quedat Haití després del terratrèmol de fa 5 anys, els problemes de desforestació que pateix, d'analfabetisme, de pobresa i ens havia ensenyat com cuinaven (em penso que era amb carbó), com s'embrutava l'espai i les dones que preparaven el menjar, com això afectava la salut d'elles i la dels fills. Com no podien permetre's invertir en uns bons fogons i com el projecte que canviava tota la cadena per millorar la qualitat de vida. A mi m'hauria agradat que aprofundís més en aquest tipus d'iniciatives, però el vídeo, que també parlava de la cuina tradicional d'Haití, era més aviat un reclam publicitari en forma de documental (entretingut, eh) protagonitzat per ell per atreure el turisme a Haití, que està al costat de República Dominicana, que tants turistes atreu. Em penso que està disponible en línia. 

Potser perquè les expectatives eren molt altes (ha vingut altres vegades i A. m'havia advertit que era un gran orador) i perquè m'esperava que tractés més sobre els plats, no n'he gaudit tant com de les altres xerrades. A més a més, amb Josep Roca fins i tot vam poder tastar un dels seus plats (i em va sobtar el joc d'olors i com les capturen en un plat). Amb Ferran Adrià (un geni, al meu parer), vam disseccionar els processos creatius i amb Aduritz vaig entendre la complexitat i la innovació que impliquen aquests plats. No puc dir que la vessant social del menjar, de la cuina, no m'interessi, però m'hauria agradat que seguís explicant-nos l'impacte que té i veure the big picture i els exemples d'iniciatives com la d'Haití, si n'hi ha més. Avui no he sentit que hi havia après conceptes nous i se m'ha fet més llarga. Potser també perquè ja n'he vist unes quantes, tot i que solen ser molt i molt diferents (ah, la xerrada inicial es manté, avui sobre viscositat). 

Però hi ha algú que sí que m'ha deixat tastar un dels seus postres. El senyor C. ha tornat (ja feia molt que no ho feia i no va venir a la presentació: estava una mica estranyot, ahir) a deixar-me un obsequi a les escales en forma de pastís! Això de dalt és una mena de sucre enganxifós, que jo em trec perquè és de gust americà (massa dolç).


I he tornat a fotografiar la casa dels veïns que decoren més (per Halloween, per Nadal...). Totes són de la mateixa casa:





Hi esteu convidats: 19 de desembre, Glopades de riu a Tivenys


El dinou de desembre, Glopades de riu es presentarà per primera vegada al poble que el va inspirar. No hi trobareu una presentació tradicional: veniu preparats per recórrer els espais del llibre en un ruta literària i, després, tertúlia a la pastisseria La Fornera.

L'efecte papallona

Avui, quan anava cap al supermercat, no he pogut evitar pensar com hauria estat la meua vida sense ell. La primera vegada que el vaig veure en directe va ser el dia abans que m'examinés de la selectivitat. Recordo que em sobrava una entrada, però que cap amic no va apuntar-s'hi perquè es pensaven que havia embogit pel fet d'anar-hi el dia abans d'una prova que podia decidir el nostre futur acadèmic. Hi vam anar tota la família i, encabat d'aquell espectacle, ens hi vam enganxar tots.

Va ser així com ma germana i jo vam fer la primera escapada juntes, quan jo en devia tenir divuit i ella quinze. Era la primera vegada que anàvem a València i ens vam disfressar per anar al circuit, juntament amb altres noies del club de fans. 

Per a ella, va ser el moment decisiu per aprendre italià de forma autodidacta. A vegades em parlava a mi en aquesta llengua, però jo no en sabia ni un borrall. Tanmateix, quan al segon curs de llicenciatura vaig voler sol·licitar un Erasmus (sense que hagués pensat abans on ni quina llengua em convindria saber), aquesta (poca) familiaritat amb l'italià i l'atracció per la cultura italiana em van fer demanar Torí. Tot hauria estat molt diferent si hagués triat França, per exemple (atès que havia estudiat francès a l'escola, tot i que el tinc rovellat). No sé si m'hi hauria trobat tan a gust, si me l'haurien concedit o com hauria anat. Tots els que em coneixeu sabeu que durant molts anys, aquesta experiència va ser d'aquelles que magnifiques malgrat que va durar només cinc mesos. En tornar, tot havia canviat. O, més ben dit, tot seguia igual, però era jo qui havia canviat. I, entre altres coses, no vaig poder tornar al que veia com una rutina. Va ser quan vaig començar a treballar mentre estudiava, en un centre de sociolingüística de la universitat. Em penso que els va cridar l'atenció que a Torí hi hagués estudiat dialectologia perceptiva i dialectologia italiana i m'hagués començat a interessar per aquestes qüestions. També per això devia acabar triant optatives de lingüística aplicada aquell segon quadrimestre, jo que ja tenia clar que, en un futur, em voldria dedicar a la literatura. Però en aquell moment volia explorar i allà hi vaig trobar companys, mentors, amics amb qui encara puc comptar. Va ser molt gratificant, tot i que el ritme dels darrers dos cursos va ser molt intens. I no cal anar més enllà, però haver tingut aquesta primera feina, va tenir moltes altres conseqüències positives en la carrera professional que vaig triar.

Torí va ser molt més que tot això. Vaig aprendre-hi italià. Va ser la primera vegada que vaig viure lluny de casa. Vaig compartir pis amb R., amb qui ens vam fer molt amigues. Vaig conèixer-hi persones amb qui encara mantinc el contacte. Vaig madurar. Però també vaig començar a viatjar totsola, a no tenir por de fer-ho o de no fer-me entendre, a fer d'Itàlia una segona casa, a moure'm amunt i avall encara que els amics no s'hi apuntessin. I això ja no ho he abandonat (a vegades, sense voler-ho, però). Se'm va instal·lar la fal·lera viatgera que m'ha dut a viure també a Londres i ara als EUA, on ja havia viatjat totsola, de costa a costa, un hivern de fa uns quatre anys durant un mes. 

Tampoc no sé què hi hauria hagut, sense tot això, o si ara parlaria un francès fluid. Segurament, no hauria viatjat mai de Florència a Barcelona en taxi per arribar a dos quarts de nou del matí al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona a examinar-me de Fonètica, el primer examen de final de curs de primer de carrera. Vestida de color groc, encara i amb la panxa buida i la gorra del 26 a la mà. Sense haver dormit en tota la nit, mentre Marco, el taxista, no parava de xerrar sobre el viatget que faria l'endemà a Eivissa, on hi tenia uns amics que no es creurien que hi hagués fet cap. In bocca al lupo. (Aquest va ser el fun fact que vaig utilitzar durant anys).

No hauríem conegut tot l'equip salsitxer (em dol que l'anunci d'avui de l'OMS pugui afectar el negoci) ni passat tants bons moments descobrint l'Emilia Romagna any rere any. Aquella va ser la nostra època daurada a les curses. No hauríem recorregut tant de món tota la família. Fins i tot vam acabar anant a Laguna Seca, com a regal endarrerit dels cinquanta anys de mon pare. Aleshores ja l'havíem conegut en persona, però allà ens hi vam tornar a fotografiar, aprofitant que hi havia poqueta gent. I d'aquí a Las Vegas i al Grand Canyon, quan encara no sospitava que el somni de venir a Harvard es faria realitat al cap de pocs anys.

Ara ja fa temps que vaig deixar de seguir motoGP, sobretot després de l'accident de S. quan jo era a Londres, que em va impactar molt. (Però no diria que no a una bona cursa en directe). Avui hi he pensat. No sé com hauria canviat la meua vida si no hagués estat tifosa de Vale, però m'hauria perdut totes aquestes experiències que tant m'han marcat. Al capdavall, quan segueixes i admires algú, el vincle és emocional i t'hi entregues, ho vius. I també hi ha un sentiment col·lectiu que acaba comportant nous amics, més lligams. Potser avui en sóc una mica més conscient.

I m'alegro, és clar, que l'ombra de la sospita es vagi aclarint a través de les darreres imatges i les anàlisis d'avui.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Carabasses


Aquesta tardor m'està passant volant. Encara és més intensa que la passada i amb menys passejades per veure les fulles o observar les decoracions del veïnat (les lumíniques i les comestibles). M'hauria apuntat a fer una excursió. Sobretot a causa de la feina, que el segon any de projecte és més intens i perquè, a més de les trobades amb amics, tenim uns quants de caps de setmanes ocupats amb el programa de mentors. M'adono que al blog es nota de seguida quan he aprofitat el temps lliure per descobrir llocs nous com a l'estiu o la tardor passada, que vaig tenir una lluna de mel amb la zona que encara dura. Segueixo treballant, però avui he fet aquesta fotografia per penjar-la quan anava al supermercat.

diumenge, 25 d’octubre de 2015

La presentació de Glopades de riu als EUA


Anit no podia dormir perquè estava eufòrica i em venien al cap les imatges de la presentació i del sopar de celebració que vam fer després amb dos amics d'anglès (fins que ens van fer fora del restaurant; típic americà: ja has acabat? et canviem a una taula menuda, que arriba un grup gran. I això quan ja s'han embutxacat els cinc dòlars per cap de propina). I avui encara he seguit rebent trucades, explicant-ho a J., a M., a mons pares, penjant les primeres fotografies de l'acte a Facebook, a l'espera que m'arribin les de les càmeres bones. Estic ressacosa de l'èxit de la presentació d'ahir: imagineu-vos què significa reunir per a la presentació multilingüe d'un llibre (per tant, en què bona part del públic només podrà seguir-ne parts) tantes persones que els darrers d'arribar (ahir el trànsit va ser un obstacle important) van aguantar drets, al darrere de tot o entre les lleixes, sense acabar de veure-ho bé, tot el que van poder. Que els llibres que tenia per a vendre (l'editorial me n'havia enviat deu) s'exhaurissin. Que l'acte de 45 minuts s'allargués a una hora i mitja. En un altre país, en un altre continent, on fa poc més d'un any que vaig arribar totsola i sense conèixer ningú. Moltes nacionalitats entre el públic (dos americans inclosos). I molts més amics que es van excusar perquè al final no van poder-m'hi acompanyar.

Ja sabeu que per a mi, tot i que em produeix joia descobrir lectors nous entre el públic, el més important de les presentacions a Catalunya va ser veure la implicació de la família i de les persones que han estat importants a la meua vida. Em vau sorprendre. Us vaig parlar dels retrobaments amb antics mestres i professors, dels que deixen petjada com alguns personatges de conte. En podeu recuperar l'enllaç aquí. Cada presentació va ser com un regal de Reis del tot inesperat. I em feia un cert vertigen presentar el llibre als EUA sense comptar amb ma mare a primera fila (ella que no se n'havia perdut cap, de presentació de Glopades de riu!, preparada per trencar el gel i fer la primera pregunta), J. fent fotografies sense parar, la complicitat que tenia amb els presentadors dels actes. Les setmanes abans em preocupava el format, perquè m'adonava que amics que parlen llengües diferents tenien ganes de donar-me suport, però no sabia quina part del públic català de l'àrea de Boston podria atreure-hi. A més, els catalans d'aquí encara no havien pogut comprar-lo. Al final, se'm va acudir fer una presentació multilingüe, amb una part de la presentació en anglès i una en català, amb lectures en les llengües que han estat determinants en la meua autobiografia lingüística: català, anglès, castellà i italià i quan, vaig anar aparaulant lectors, els vaig demanar que després compartissin el tema del conte o del passatge triat en anglès i obrissin debat o em fessin preguntes. Al final, hi hauria més temps per al debat (finalment, en anglès) i s'acabaria amb la signatura de llibres. I això va significar estar més nerviosa que altres vegades, perquè volia fer un discurs oral, no llegit, en anglès i volia que sortís bé, tot i que ahir els nervis s'havien anat esvaint i el que més em preocupava era que, en sortir al carrer, se m'havia tapat una orella (de la diferència de temperatura, suposo) i em sentia a mi mateixa. La sensació era espantosa. Per sort, quan va arribar Marc, em va fer un comentari que em va fer riure i, de mica en mica, vaig començar a recuperar l'oïda. No em va faltar res: ni públic, ni amics fent tots els papers de l'auca: fotógrafs, revisors, lectors, comentaristes... Em penso que els temes del llibre van arribar a l'audiència. El llibreter va dir unes paraules en català a l'inici i al final i vaig demanar al professor d'anglès que em presentés. Afalagador i molt professional. Fa molts mesos que em coneix i va ser un plaer que ho fes ell, que al capdavall havia estat qui havia tingut la idea d'organitzar una presentació del llibre als EUA, a Schoenhof's Foreign Books (que sempre ens recomana). De fet, era la primera vegada que s'hi presentava un llibre en català! Tot un honor! La cultura catalana (culinària, literària, lingüística) és ben viva, aquí.


Aquesta presentació és la que ha exigit més feina per part meua. Vaig mobilitzar lectors en llengües diferents per llegir i comentar fragments i contes de l'obra, vaig encarregar traduccions, que em van fer de forma voluntària (vaig tenir el privilegi que Mary Ann Newman em traduís "El calendari" a l'anglès i que una antiga alumna brillant, Rosanna Costantini, s'ocupés de la traducció a l'italià de bona part del conte "La felicitat d'una mare". Jo en vaig dur a terme d'altres al castellà i vaig utilitzar la d'"El cocodril" per a la presentació, revisada pel meu amic Adrián, que també va venir. Vaig anar a una classe extra dijous perquè el professor d'anglès em revisés el discurs i em corregís la pronunciació de les paraules que hi apareixien. Volia que estigués impecable abans d'assajar-lo, tot i que després, en aquell moment, el debat, els comentaris, les preguntes i fins i tot la improvisació enmig del discurs ja s'escapessin del control del text revisat. Quan estàs nerviós, per poc que sigui, hi ha actes que et pareixen gestes i t'estimes més assegurar-te'n, per poc que sigui.

El caliu de la presentació me'l vaig endur a casa. Poc més d'un any i tinc arrels a Boston. Arrels profundes i amics incondicionals. I la sensació, una vegada més, dins del meu somni americà, que aquí es creen oportunitats i que és un goig poder-les aprofitar. 

dijous, 22 d’octubre de 2015

Presentació de Glopades de riu a Cambridge, MA

Com sabeu, dissabte el meu editor participarà en una presentació conjunta d'autors ebrencs novells a les Jornades de les lletres ebrenques de la biblioteca d'Amposta i el mateix dia presento el llibre a Cambridge. Us en penjo el programa, que ha requerit més esforç que altres vegades pel caràcter multilingüe. No copio els noms dels traductors i dels lectors aquí, però els trobareu al meu (força nou) compte de Facebook.

1. Presentació de l'autora. En anglès.
2. Presentació del llibre per l'autora. En català i anglès.
3. Lectura de fragments (multilingüe), comentari, preguntes i debat:
“Les nines no s’empastifen” (català, fragment).
“La felicitat d’una mare” (italià, fragment).
“El calendari” (anglès, sencer).
“El cocodril” (castellà, sencer).
“Ella” (català, fragment).
4. Torn de preguntes i comentaris generals dels lectors del volum (previsiblement en català/anglès).
5. Venda i signatura de llibres.

El Celler de Can Roca a Harvard


Tot i que el ponent i l'acte no s'ho mereixen i volia explicar-vos-en un munt de detalls, avui hauré de ser breu perquè ja és gairebé la una de la nit i no he trobat el moment d'escriure-us des de dilluns, que va ser un dia acadèmicament molt intens. Dimarts vaig treballar en el projecte com una tortuga i avui he tornat a anar atabalada de feina. Però vull escriure aquesta entrada avui perquè no vull que s'ajunti amb la que m'agradaria escriure entre dissabte i diumenge sobre la presentació del llibre a Schoenhof's a Cambridge, que em té neguitosa i amb moltes ganes. [I al final m'ha tocat la una explicant a casa un problema amb la targeta, que ja no em funciona amb el nou sistema que estan instal·lant a algunes botigues].

Precisament avui hem parlat a anglès de la creativitat. De si pensàvem que era cert que els EUA són país innovador. Ho pensem. I ho pensem també en relació als propis països. No dic que Catalunya no ho sigui, que no tingui capacitat d'atreure talent (que ara li marxa) malgrat que no tingui diners, però una de les diferències que veig és aquella que a les universitats catalanes i des del govern s'ha intentat incentivar els darrers anys (i no ho deia el rei d'Espanya l'altre dia, per cert?), la mentalitat emprenedora que no té por de fracassar, perquè l'important aquí és atrevir-s'hi, tothom sap que només un percentatge menut de les empreses novess (les start up) tindran èxit i intentar-ho no es considerarà mai un error sinó un gru més d'experiència. Això ho veus en la mentalitat de la gent. (També t'adones de com en són de bons venent fins i tot fum, venent-se a ells mateixos, acostumats a parlar en públic). Com a l'escola, a les universitats, els preparen per debatre, per aportar idees, per fer-se les classes i l'aprenentatge a mida. Això té molts inconvenients, també, però aquí no tenen por de parlar, de preguntar encara que sigui una beneiteria i el professor escolta, guia i mai, mai, no els dirà que estan equivocats (cosa que a nosaltres ens causa una certa inseguretat), sinó que mirarà de reconduir-los sense que se n'adonin (sí, a vegades semblen embolicats amb cotó fluix). I la part que a mi m'agrada més: diuen de Silicon Valley, però Cambridge també és un ambient on circulen les idees, es generen contactes nous, hi ha gent d'arreu, molts actes i conferències de grans pensadors o científics obertes al públic, les xarxes de coneguts bullen (l'anomenat networking que està tan ben vist). Aquí hi viuen els joves investigadors i un munt d'enginyers que treballen al sector privat, sobretot en start ups. De nacioalitats diferents, que van i se'n tornen. Tots arriben i busquen relacionar-se. És difícil no conèixer a gent d'altres universitats, laboratoris, no formar part d'associacions o grups socials, sigui a través de la xarxa o de lligams en persona. I et pregunten què fas i t'expliquen el seu tema, sigui del que sigui. I et proposen participar a projectes innovadors. El voluntariat també és molt popular. I a poc a poc, d'aquesta manera, encara extens més la xarxa. Darrerament, em sento així. I com si hagués hagut de fer menys esforç per ara veure com es connecten alguns fils i com em sorgeixen certes oportunitats pel fet d'estar aquí, que poden ser o no, però la gent no té por de preguntar, d'intentar-ho, de conèixer-te.

Ara sí. El Celler de Can Roca és el millor restaurant del món i ells són tres germans. Han anat venint tots, en diferents anys. Aquesta era la primera vegada que venia Josep Roca, que s'ocupa de les olors i els vins, mentre que Jordi és el pastisser i l'altre germà, Joan (tots comencen per J), és el xef. Primer vaig pensar que el paper de Josep era tan abstracte que seria difícil fer-ne una xerrada, però ens va mostrar que la genialitat és cosa dels tres. Va ser una conferència en català, traduïda de manera simultània per l'intèrpret a l'anglès i ens va explicar el paper que juguen les olors a l'hora de confeccionar un plat. I, sobretot, l'ús que en fan ells. Quan ja pensava que els plats que confeccionen aquests xefs no podrien sorprendre'm després d'haver escoltat les dues xerrades anteriors (Adrià i Aduritz) ho va tornar a fer. Ens va ensenyar de forma pràctica com introdueixen olors en alguns dels plats que fan. Com han creat perfums, inspirats en els de les grans marques, a partir de fruita, amb aliments. Ens els van fer olorar. Com injecten fum per a un plat a la brasa o una olor perquè el client la senti quan comença a tastar el plat (perquè és a la base i la fa aflorar ell mateix sense adonar-se'n). Com ficar-hi olor de fum, per exemple, i transformar un postre en un puro i que hom es pensi que menja cendres a causa de la influència del fum i de l'aparença del plat (això em va recordar la conferència de dilluns passat). Com han fet un mapa d'espècies, d'herbes, de la zona i de les espècies invasores i treballen amb les darreres perquè així actuen com a depredadors per reestablir l'equilibri. Com també treballen amb la memòria tradicional. El plat que veieu a la fotografia ens el van deixar tastar a tots. Ens el donaven, amb aquesta textura de llana de cabra i també ens feien olorar una mostra de l'essència de la llana de cabra que havien fabricat. Realment pensaves en la cabra i jo ho vaig associar al formatge. El postre era deliciós. Però l'experiment més impactant va ser quan ens van donar una ampolleta que només podíem obrir i abocar a la pell quan sonés l'àudio. Va engegar el so de la pluja. (Jo ho havia obert abans i ho havia ensumat i no feia olor de res... ben bé). Vaig fer-ho una altra vegada i ho vaig olorar. Era l'olor de la terra banyada. De seguida, tal com va suposar, vam viatjar lluny d'aquella sala, cadascú en un lloc diferent. Jo al meu poble natal, a l'habitació meua i de ma germana, al llit, sentint ploure damunt de les teulades dels veïns. Va ser emotiu. 

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Ahir que érem dissabte...

Classe de l'edifici Stata del MIT, on vam fer la presentació del programa ahir. Hi havia moltíssimes més pissarres. M'encantaria fer classe utilitzant tantes pissarres. A Harvard no he vist cap aula així, tot i que les nostres transpuen història.
Avui ja fa temps d'hivern. Arribarem a -2. Volia anar d'excursió pels voltants i observar les fulles seques amb L. o totsola, però al final he trobat innecessari sortir i passa fred, així que després de dinar treballaré. El temps encara deurà oscil·lar uns dies, però potser J. tenia raó en dir-me que aprofités, que aviat arribaria l'hivern i em passarien les ganes de fer-ho (com que l'any passat igual em vaig moure molt, però recordo que fins a Halloween va fer molt bo i fins després de Nadal no van començar les grans nevades).

El nom de l'edifici. Fa il·lusió, a més de sentir-te Harvard, tenir una mica de MIT. No sembla que tanqui mai. Per a les reunions que fem a Harvard en diumenge necessitem claus i acreditacions i ensenyar fins i tot el document d'identitat (jo uso el carnet de conduir, així no em cal dur el passaport, que el DNI no el reconeixen i la targeta Harvard meua no té permís per al campus de Medicina). El MIT sembla obert a qualsevol hora de la nit, per comentaris que he sentit i també tot el cap de setmana. Normalment, com que som una grup amb membres de les dues institucions, sol ser més fàcil reservar aula al MIT.
L'edifici on vam fer la reunió. Ja l'heu vist abans al blog.

Ahir va ser un dia atrafegat. A primera hora i vestida amb americana vaig anar al Stata Building del MIT perquè hi féiem la sessió informativa inicial per als mentors i hi presentava la nostra especialitat. Va durar més de dues hores (la directora va portar cookies, galetes grosses i una mena de paneretes de coco i em van comprar dos llibres! Així els podran llegir abans de la presentació. Que consti que no els vaig anar a vendre, però em van preguntar si en tenia -pensava ensenyar-li a M.-).

Riu Charles ahir.

No es veu bé, però són les regattes.
El MIT està al costat del riu, així que, malgrat la fresqueta, vaig voler aprofitar per passejar pel costat del riu fins a veure la regatta que se celebra cada any, a l'octubre, al riu Charles (que d'aquí uns mesos estarà glaçat, com vau veure l'any passat). I encabat vaig anar a la fira del còmic a la Lesley University. Es diu Mice i el feien tot el cap de setmana. Buscava un còmic o una caricatura d'un informàtic per regalar a F., el marit d'A., pel seu trentè aniversari, però no hi va haver manera.
Ocupava un munt de sales i de passadissos. Em va agradar moltíssim. No eren botigues de còmics que n'anaven a vendre, sinó dibuixants (alguns dibuixaven in situ), uns ja tenien llibres publicats, altres els venien grapats, fins i tot hi havia mini-còmics de sis pàgines grapadets i minúsculs per uns cinc dòlars. També il·lustradors de targetes/felicitacions (cadascuna cinc dòlars). Em vaig quedar amb ganes de comprar-hi. Era a la vora de Porter Sq. (sí, Cambridge), però no tenia prou temps per triar i remenar i encara havia de trobar el regal per a la festa d'aniversari sorpresa! Confesso que anava una mica perduda i que, després d'haver entrat a tres botigues (i a la del MIT, que vaig pensar que tindria alguna cosa tecnològica xula), vaig anar-ne a una que hi deia "hardware" perquè a mi em sonava dels ordinadors i vaig pensar que m'assessorarien, però "hardware" significa eines. Al primer pis hi havia coses de la casa, on vaig comprar el regal, i al segon, eines de bricolatge.

També em vaig quedar amb ganes d'assistir en un dels tallers o a una de les taules redones. Feia molt que no llegia còmics. Vaig passar dels còmics infantils (amb un intent de dibuixar còmics a extraescolars a Tortosa, però era per a més grans) a la subscripció a Cavall Fort i, d'aquí, als manga (durant tota l'època universitària m'ho gastava tot al FNAC del costat de Plaça Universitat en manga i anava al Saló del Manga cada any i al Saló del Còmic). Quan vaig començar a sortir amb J. començava a descobrir les novel·les gràfiques (J: encara tens Persèpolis a ca teua?) i ara havia fet un parèntesi. Des que sóc aquí, llegeixo webcomics. Estic segura que una de les autores que he llegit darrerament, que a més esmenta Boston/Somerville, hi devia ser. Ha de ser de la zona. Però anava molt justa de temps. Ells et volen donar conversa. I targetes de visita.
Encabat, havia quedat a Davis Sq. per fer un intercanvi lingüístic català-anglès amb una noia que s'havia anunciat a la llista de catalans. Va ser tota una sorpresa: resulta que ja la coneixia, la noia, i que té setze anys! Hi havia parlat a Boston Common. Molt intel·ligent. Ha après català per internet per afició al BarÇA. Em recorda a M. amb l'italià i Valentino Rossi. Em vaig quedar tan parada que fos ella, que vam parlar en català uns 45 minuts o més i un quart d'hora en anglès. Però a mi el que m'interessava més era conèixer més a fons la cultura americana. Vam parlar del que m'havia xocat més quan vaig arribar aquí, però confesso que semblava haver oblidat què m'interessava a mi quan tenia setze anys. De totes maneres, vam passar una bona estona. 

I vaig anar corrents a la festa sorpresa de F., amb tones de menjar (les fotografies són de quan la taula encara no estava plena). F. no s'ho esperava gens i va ser fantàstic. Hi vaig retrobar coneguts i conèixer persones noves. Tots sabien castellà. Hi havia un americà (un que deia shit tota l'estona -em va sorprendre perquè encara no m'hi havia trobat-). Al final de la nit, jo estava cansadíssima, però ha estat una nit convulsa i, per tant, no m'allargaré més. Un esment final per a Mr. X (conegut com a Mr. J. als Starbucks), que volia treure el nas al preu que fos al blog i, potser, darrerament m'ho diuen molt, a les meues històries, però jo encara no sé sobre què escriuré la propera vegada, ara només em vaig alimentant d'experiències i omplint de vida, sense pressions).

Veieu els gotets de Clam Chowder? Nyam. Del Legal Seafoods. He de comprar-ne al supermercat.



Boston Cream. Va tenir dos pastissos preferits! A. va anar de bòlit per recollir-ho tot i dur-ho a casa sense que s'adonés de res. Tenien la nevera pleníssima, però l'excusa va ser "provisions per a l'hivern, que pot nevar qualsevol dia".


Caps de setmana bostonians.

Por

Sóc al llit, tapada. L'estufa escalfa l'habitació. Sóc de son profund, però des que visc sola dec tenir l'instint afuat. Estan burxant el pany de la porta que separa els dos "apartaments". Segueixo al llit, immòbil, ara amb els ulls oberts de bat a bat. Sento aigua molt a prop, com si algú s'hagués deixat una aixeta oberta o fes un riu. No m'atreveixo a sortir de l'habitació, encara, però sospito que hi ha algú a casa meua. Ara sí que miro l'hora al mòbil. Són les tres de la matinada. M'incorporo. M'aixeco del llit i veig llum per davall de la porta. Surto al passadís, desarmada. Els llums estan oberts. Miro dins al lavabo i no hi ha ningú. No he sentit la cadena. La porta que dóna al meu estudi és oberta.

L'he deixat tal com estava i he escrit a mons pares perquè em reconfortessin. A Catalunya ja era de dia. Aquest matí seguia oberta, la porta. Jo he dormit malament. He anat a parlar amb el senyor C., propietari del pis i veí meu i m'hi he trobat una dona. Una convidada, ha dit. Ocupa l'habitació del costat del senyor C., però no el coneix. Hi parlo. Va ser ella, que "només" va usar el lavabo, somnàmbula. S'havia empastillat perquè la tosseta del constipat no la deixava dormir. Anava balba. Ja ho pot ben dir. No m'acontento amb les disculpes i crido el senyor C. Hi parlo. No es repetirà. El darrer cop que devien portar mobles a ca meua es devia haver quedat la porta sense tancar en clau. Aquesta senyora no en té claus. No sabia que jo vivia aquí (em sona, la història, com amb el del soterrani, però no té excusa, repeteixo molts cops I was scared to death. It can never happen again). Un senyor C. trasbalsat. Es disculpen. Comprovo que hem tancat bé el pany i em disposo a agafar les trucades d'O. i J., que volen saber com estic i si ho he aclarit. D'això fa dues hores. Ara sí que he de començar el dia i aviat us contaré què vaig fer ahir. Potser un dia en sortirà un conte. Ara tinc els ulls rojos de son i despusanit va sonar l'Amber Alert a la matinada, al mòbil i jo no sabia si significava que venia un huracà o què. És el que envien quan segresten un xiquet, ho vaig buscar l'endemà. Espero que la d'avui sigui una nit de repòs!

dimecres, 14 d’octubre de 2015

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Science and Cooking 2015-2016: ciència i emocions, deliciós o fastigós?

Avui, dilluns, ha estat Columbus Day, que ja veig que ha estat una celebració polèmica internacionalment. A Harvard era festa (ara m'és més fàcil de controlar-ho perquè em vaig comprar l'agenda de la universitat), mentre que al Canadà ha estat Acció de Gràcies, però el cicle de ponències de Science and Cooking ha tingut lloc de totes maneres a l'edifici de ciències (és obert al públic general). Us en recordeu que el curs passat vaig anar a una de les conferències del cicle amb A. (de fet la vaig conèixer allí: per veure Ferran Adrià s'havien de recollir entrades i ella en va sortejar al seu blog, aquell cap de setmana que havia sortit de Boston per anar a l'embruixada Salem i en què vaig participar al meu primer Meetup). Aquella va ser l'única vegada que hi vaig anar. Es fan a les set (hora de després de sopar) els dilluns i, tot i que molta gent va a aquestes activitats quan plega de la feina, normalment jo estic massa cansada i a vegades encara tinc feines de la casa per fer. Avui, però, havia treballat una mica des de casa i m'havia comprat els bitllets de tornada i estava més fresca, així que encara ho he gaudit més.


Recordeu el grup que vam quedar per fer i menjar pizzes a ca A. el cap de setmana passat? Darrerament hi ha hagut molt de moviment, tot i que jo no els havia tornat a veure fins avui. Així que a l'acte n'hem estat uns quants. Jo de cuina no hi entenc, però ha vingut per primera vegada Andoni Aduriz, xef basc del restaurant Mugaritz. La ponència, com la d'Adrià, ha estat en castellà, traduïda després de cada frase, per l'intèrpret que també vam veure l'altra vegada (és català) a l'anglès. La sala estava plena i no ens han arribat les culleretes de sucre d'obsequi perquè nosaltres ens hem entretingut a fer-nos-hi fotografies. El dilluns que ve vindrà Josep Roca, del Celler de Can Roca.


Ferran Adrià és un geni i m'agrada molt el seu discurs sobre la creativitat. Ja sabeu que el vaig triar com un model de líder per a unes jornades de lideratge en què vaig participar. Va ser una pluja d'idees, de pensar més enllà de les fronteres preestablertes, (també ens va presentar els projectes nous que tenia, que estan a anys llum de la cuina, a hores d'ara), però Aduriz, d'una manera molt més aplicada, tampoc no s'ha quedat curt. En aquestes ponències, l'organitzador primer fa una introducció breu, d'uns vuit minuts, sobre un concepte científic que vol explicar, avui la fusió. I encabat dóna la paraula al xef. Ens ha il·lustrat, a través d'exemples (Ramon Perisé cuinava darrere d'ell), com la cuina pot fer reflexionar, com interactua amb els comensals i els fa participar en el procés creatiu. He trobat que té un estil de cuina dramàtic, teatral. Quan ens ha explicat el factor sorpresa, per exemple: els clients s'asseuen; hi ha un centre de taula amb una planta (la que abans hem vist que preparava el cuiner de darrere); els treuen mini-platerets i arriba un moment en què només els treuen un ingredient complementari (no recordo quin era) i els diuen que ja poden amanir el centre de taula i menjar-se'l. O quan els trenquen la closca de l'ou davant i els demanen que també se la mengin. Cinc anys experimentants fins que van crear la closca d'ou comestible. A. ho ha definit molt bé: són xerrades inspiradores i estava molt ben estructurat.


Ha reflexionat també sobre el discurs que es crea en un plat o un àpat (la narrativa que hi ha darrere), sobre l'element discordant, aquella textura o gust desagradable que, en combinació amb un altre, produeix bellesa, plaer (extret del funcionament de les olors). Sobre el pas entre la podridura i la fermentació i com la nostra cultura ha inventat menjar de la brossa (cosa que em fa pensar que l'he de baixar demà, que aniran un dia tard per Columbus Day). Sobre el conflicte ètic de menjar animals (o vegetals!) vius o de dissenyar un plat que té l'aparença d'un embrió humà. Ara tot això també s'ha de pair. Al final hi ha hagut torn de paraules i es podien menjar les mostres que havien quedat damunt de la taula, com aquelles que tenien aparença de pedres (però que no ho eren), perquè juga molt amb les aparences, com amb un meló de moro que, després d'un procés llarg (de descomposició, potser?), es presenta com si fos un tipus especial de carn o el meló que presenta en forma de gra de raïm i que té una espècie dins, que també sorprèn el client. El menú costa menys de 200 euros i en solen ser uns 250 el sopar. Abans de marxar, llibres i signatures.

Em penso que la imatge corresponia a una maçana amb una pell com si fos un osset de peluix, perquè hi havien afegit un microorganisme (espero dir-ho bé) que produeix aquest efecte. Volien una pella de vellut.

Per cert, el traductor les ha passat magres per traduir "trabajamos como chinos" i la part de l'auditori que entenia el castellà s'ha aguantat l'alè uns moments fins que ha esclafit en una riallada horroritzada. Que aquí són políticament correctes, no us podeu imaginar fins a quin extrem (a més, hi ha molts xinesos a Harvard).
M'adono que l'etiqueta amb què marco les entrades sobre "menjar" ja està just darrere de la de "museus", i sé que ha passat des que sóc aquí! Ai, ai, ai.

El cor del meu barri: Davis Square

Davis Square aquesta tarda.
Voltant i girant, no us he parlat gaire del meu barri. De fet, no l'he començat a descobrir fins fa poc. Sabeu que visc a Somerville, que estic ben comunicada amb la universitat (dues parades de metro, de la T) i heu vist les casetes amb decoracions (per cert, ja hi comencen a haver carabasses, encara sense tallar perquè si no es fa malbé abans de Halloween) i algunes de les festes que s'hi celebren. Però no us he parlat de la plaça on se situen tots els negocis d'entreteniment al meu barri: restaurants, cafeteries, gelateries, cinema, pubs, música... Es tracta de Davis Sq. En efecte, quan vaig veure el pis l'agent immobiliari em va dir que de Cambridge només me'n calia conèixer dues places: Harvard Sq (que coneixeu bé) i Central Sq (més a prop del MIT). A Somerville hi ha tres places que t'has d'aprendre, des de la vora de Cambridge fins a la meua zona: Union Sq, Porter Sq i Davis Sq. A Porter hi tinc el supermercat i hi ha una altra parada de metro, Michaels (la gran botiga de manualitats, molt barata i amb cupons d'ofertes), una llibreria, un forn de pa i botigues de menjar. Davis Sq. està a uns deu/quinze minuts de casa a peu (perquè passo pel camí llarg, no per la drecera) i de nit és un lloc animat, però segur (bé, aquest adjectiu als EUA no saps mai ben bé quan utilitzar-lo, i menys amb les alarmes d'assalts sexuals i l'apunyalament d'aquesta setmana a Cambridge, a prop de la universitat). El fet és que tothom s'estranyava que jo no conegués bé les tendes de Davis Sq., però em moc més per Harvard Sq. i per Boston. Allà a la vora hi vaig a anglès i a una de les pharmacy a proveir aigua, Kit-Kats, cereals i llet. I a agafar el metro. Els amics que tinc que viuen a Somerville (tots ells perquè també són investigadors de Harvard), ho fan a Union Sq., que és una zona que m'agrada menys, encara que és molt a prop (caminant) de la universitat (tot i això trobo que no acaba d'estar ben comunicat, per distàncies). I allà hi fan un mercat els diumenges (us en vaig parlar el dia del meu primer brunch, ara ja fa més d'un any!) i altres festes. Allà també hi és la millor donuteria de Boston, que sempre té coa. I, si no m'erro, és el barri portuguès.

Davis Sq. avui (a la tarda, al matí en sortia la desfilada de l'Oktoberfest que arribava fins a Harvard Sq.).
Quan vaig triar viure a Somerville, convençuda per la casa, però encara dubtosa perquè volia viure a un lloc tan animat i ple d'estudiants com és a prop de Harvard Sq., ja sabia que Davis Sq. també oferia moltes possibilitats d'oci i que és una zona de joves professionals (25-35 anys). En efecte, hi ha també doctorands de Harvard que acaben vivint-hi quan ja han superat el primer any. Normalment, es comparteix pis. Una opció molt bona per als matrimonis és la de llogar un dels pisos d'una casa que nosaltres consideraríem unifamiliar. També es lloguen soterranis (a vegades sense cuina, si no tenen permís per fer-la). Jo tinc llogat un segon pis per a una persona perquè és un estudi: cuina, bany i habitació molt espaiosa. Entro per la porta del jardí, no per la del porxo. Els preus segueixen sent cars. A casa meua, al soterrani, hi viu un doctorand del MIT, ara (no és espanyol, al final). Hi té una habitació i sospito que un lavabo (al costat de la sala de la rentadora: cada rentada són 2 dòlars amb quaters i la màquina d'eixugar la roba igual). 
Davis Sq. ahir al migdia, per Honk Festival, el festival de bandes de música i d'art al carrer. Coincideix amb l'Oktoberfest i dura tot el cap de setmana i, com sabeu, demà és Columbus Day, festa a Harvard i a algunes feines.
El mig de la plaça de Davis ahir. Veieu la banda al mig?
Davis Sq. es considera una zona que va a l'alça i està bastant de moda.
Ara que ja coneixo uns quants locals de Davis Square, us en mostraré breument una selecció (tot i que, malauradament, he tendit a repetir els que ja conec. També tenim Starbuck's, però aquest me'l salto).

En primer lloc, tot i que Michaels és més barat i hi tenen de tot, la meua papereria preferida és Davis Squared (però els preus són carissíssims). És una parada obligatòria per a les meues visites i segurament us n'he enviat postals. També tenen merxandatge de Somerville, banderolles incloses, candeles i peces de roba. 


En segon lloc, J.P. Licks, la gelateria, el que més freqüento quan fa calor (està just entre el tren i... el camí cap a casa). Ja sabeu que una de les coses que m'enduria dels EUA són els gelats amb topping: Lacasitos/M&Ms, estelles de xocolata (chocolate sprinklesjimmies a Boston, però l'origen del mot bostonià és racista, segons ens va contar el professor d'anglès). Jo solc posar-hi ossets de llaminadura damunt. I mai no recordo el nom per demanar-ne la mida menuda, així que la tarrina que acabo agafant no ho és mai. No em pareix car, sobretot comparat amb preus de llimonades (artesanals) d'autoservei en què deixes propina perquè saps que els treballadors cobren molt i molt poc.
Cinema de Davis Sq.

El tercer, el petit cinema de Davis Square, il·luminat a la nit (darrera pel·lícula cap a les deu, només). Una entrada, deu dòlars. Em diuen que els cines menuts són més cars, però comparat amb el preu català, no em pareix car. A més, hi ha diverses sales. Acostumats al Bristish English cinema, a vegades pot costar adonar-se que el (movie) theater no és un teatre, sinó un cinema. Avui he anat al cinema per primera vegada des que sóc aquí, amb un català conegut d'A., JM. Havía d'anar a sopar abans (a les sis) a un restaurant italià que em va recomanar el professor d'anglès, Il Posto, però ell havia dinat tard i al final ho hem canviat per una llimonada (i al cinema crispetes). Un cop casa, he escalfat sobres per a sopar. Espero anar al restaurant aviat! Un altre dels llocs d'aquí que tinc pendent, aquest amb Amelia, és el Rosebud, tant per estètica com pel menjar (em deleixo per fer-hi un brunch dolç, un de salat i un pastís, no necessàriament en aquest ordre). Avui les cafeteries i el cinema ja estaven decorats per Halloween. Al cinema hi fan un cicle especial de pel·lícules de terror, em penso.
M'ha sorprès que la sala estigués plena, però hem triat LA pel·lícula.

En aquest cinema hi ha crispetes de mides normals europees, no gegantines i econòmiques comparat amb un Cinesa. Sorpresa! Et pregunten si hi vols una mena de mantega damunt. Després m'ha dit JM que és perquè no porten sal, per això hi ha un saler gran perquè te'n serveixis (em pensava que la sal quedaria tota dalt, però ha funcionat).


Un dels aspectes que també m'ha sorprès d'aquí és que hi ha cinemes com aquest amb un bar amb begudes alcohòliques. Segur que m'haurien demanat un document d'identitat (aquí poden beure els majors de 21, però se n'asseguren molt, tot i que no he demanat encara cap beguda alcohòlica aquí, diria). Per cert, quan volen que m'identifiqui, si no duc el passaport, funciona millor el carnet de conduir que el DNI. Si beus, fes-te la drinking card.


Aquesta és la pel·lícula que hem anat a veure: Black Mass, basada en fets reals. Està situada a Boston (al sud, sobretot) als anys vuitanta i també hi apareix la zona de Winter Hill de Somerville. Tracta de la màfia irlandesa i la italiana i de les males pràctiques policials. És una bona pel·lícula i m'ha interessat veure el canvi que ha fet la ciutat en aquest temps. Amb Johny Depp. Era una pel·lícula molt esperada, aquí, potser més que les Olimpíades (l'alcalde va retirar-ne la candidatura perquè era un tema polèmic). 

No anava al cinema des de l'estiu, a Barcelona al mes de juliol. Quan vivia a Torí hi feia cap cada setmana, acompanyada o totsola. Fins i tot quan vaig viatjar a Siena vaig aprofitar per mirar una pel·lícula italiana acabada d'estrenar. Eren molt barates i tenia molts cinemes a prop de casa. JM ja l'havia vista, però li havia agradat molt i volia repetir. L. hi va anar fa un parell de setmanes i no li va fer el pes. Però quan s'ha acabat, encara hem tingut una sorpresa:
Un museu d'art dolent... 


Era molt divertit llegir els cartellets i els jocs lingüístics amb els títols.

I al final... la llista de difusió. PERÒ MIRA LA LLETRA MENUDA!
En quart lloc, Mr. Crêpe: dolces i salades. Jo hi he menjat diversos cops: una de Nutella, una de Nutella i maduixes (i la llimonada), una de cansalada, formatge brie i ou ahir mateix... Són delicioses. Preu d'aquí.


I, finalment, m'agrada l'ambient del Diesel Cafe i el local és gran (i les llimonades artesanes; compte que la de color rosa és massa dolça per a un gust europeu estàndard), fet poc comú. A més, aquí tothom se sol instal·lar a cafeteries amb el portàtil durant hores, així que sol ser difícil trobar lloc a altres cafeteries, però no aquí. No he pensat a fer-vos-en una fotografia. Els locals de Davis Sq. solen tancar tard.


Aquesta fotografia us la penjo amb l'excusa que hi ha un restaurant amb molta coa en cap de setmana per als brunch (els llocs que conec em penso que ofereixen brunch els caps de setmana, només). Al costat, a l'edifici de la immobiliària, l'acadèmia d'anglès (una vegada a la setmana). 

Havia fet fotografies d'altres curiositats del barri, però m'està quedant una entrada molt llarga, així que només us penjo unes quantes fotografies més del Honk Festival d'ahir.




Perquè en veieu l'ambient. Pot ser que passessin la platereta? Em va parèixer que ho feia una persona disfressada, però no ho vaig acabar d'entendre.

Això era ahir, tot i que la desfilada disfressats a l'Oktoberfest era avui. He sentit la música des de casa. L'any passat us la vaig explicar, vista des de Harvard Sq. Hi van anar amics meus, però vaig mirar de treballar bona part del dia.