dimecres, 30 de setembre de 2015

Tardor de 2015


Diu el professor d'anglès que aquests darrers dos anys no han estat els millors per als colors de les fulles a la tardor. La pluja hi ajuda. Això d'avui semblava el diluvi universal i no pararà de ploure els propers dies, fins i tot anuncien que s'ajornen moltes activitats (aquestes setmanes hi havia molts actes culturals programats, però tinc molta feina) per una tempesta tropical anomenada Joaquín. Un cop més, aquesta naturalesa salvatge en estat pur. I les botes ja han tornat a sortir del sabater (sí, aquí tinc sabater i tot).

dimarts, 29 de setembre de 2015

#27S

Aquest cop, els catalans a Boston ens vam organitzar per veure les eleccions. Va ser un dia de celebracions, que va culminar amb l'eclipsi, que ens va regalar unes imatges espectaculars. Jo que ja m'imaginava una altra vegada darrere de la pantalla, intentant que se'm carregués TV3 internacional per seguir els resultats electorals tot sola mentre els comentava per whatsapp, em vaig trobar amb 72 catalans, la major part dels quals no coneixia, en una zona comuna del bloc de pisos on viu una parella de la llista per compartir un moment tan important. L'ambient i la generositat de la gent van ser espectaculars. (Feia com a mínim dos mesos que no menjava croquetes casolanes). Vam quedar a la una per dinar. Era un potluck, és a dir que cadascú portava uns plats. Hi va haver de tot, fins i tot pollastre a l'ast. La gent va anar arribant a partir de les dues i ens hi vam quedar fins al final. Fins i tot algú havia pensat a dur el cava, previsor, per a la celebració final. Va ser una jornada històrica en què vaig estar molt ben acompanyada i en què vaig pensar molt en vosaltres. Us en penjo unes quantes fotografies.


Això ja era al final, així que ja havíem llevat molts plats.



Fins i tot vaig beure un glopet de cava, jo que no ho faig mai! Hi va haver brindis i també el vaig fer virtual amb la família!
Si a la darrera foto ens veieu en terra és perquè allò pareixia el joc de les cadires...

Que acabeu de passar un bon dia de sant Miquel, patró del meu poble.

diumenge, 27 de setembre de 2015

The Mary Baker Eddy Library (Boston)

Prudential Center
Volia escriure-us anit, però haurà de ser ara en un momentet esgarrapat. Ahir va ser un dia molt pàcid, força relaxat. Però al final em vaig posar a llegir poemes de Dickinson amb el diccionari al costat (el de l'app.) fins que em va trucar J., que tornava de festa, i vam estar parlant hora i mitja sobre la vida. Volia explicar-vos com tot allò que pareixia provisonal, encara que durant dos anys, ha anat desapareixent com a sensació i que, malgrat que em considero una persona austera i necessito molt poc per fer-me meu un lloc nou, cada vegada hi he posat més de mi i he deixat de pensar que és temporal. I tot això per dir-vos que ahir vaig aprofitar que anava a la vora del Prudential Center de Boston per anar-m'hi a comprar un perfum, després d'un any de no dur cap mena de colònia, que es van quedar a casa i prescindia d'olors accessòries.


I per ensenyar-vos un trosset de com he anat decorant el suro de damunt de l'escriptori, aquell que em van portar al juny.

Església de la Christian Science, una branca del cristianisme, que aquí pareix que en tenen moltes, l'altre dia en parlàvem amb A.
D'aquesta zona de Boston no us n'he parlat gaire, però el Prudential Center és un centre comercial molt complet, amb l'observatori de Boston al darrer pis i aquí a la vora estan l'auditori (Symphony), el museu d'art (MFA)... S'hi pot anar a peu ràpidament des de Boston Common, de fet vam tornar a peu, però normalment tinc la sensació que és lluny perquè agafo el metro i faig transbord per agafar la línia verda.

Ahir era el dia dels museus de la revista Smithsonian i quan L. va sortir del dentista vam anar al que havia reservat jo feia mesos, The Mary Baker Eddy Library, famós pel Mapparium, una sala amb el globus terraqüi al teu voltant, fent en vidre (la sala és la bola del món), que s'ha quedat ancorat als anys 50 del s. XX i que, per tant, mostra colònies que ja no hi són (L. em va ensenyar les holandeses), menys països que els actuals (aviat en mancarà un més), una URSS enorme, Txecoslovàquia... A més, el vidre fa que se sentin els xiuxiuejos de la resta de la gent a l'altra punta de la sala. A mi em costa parlar fluixet i em vaig emportar un bon ensurt. Aquesta és la part guiada i comença a la Sala de les Idees. No es poden fer fotografies dins de la visita guiada ni tampoc a les sales d'exposicions. És privat, em penso. Hi ha grups d'estudi i a l'edifici del costat, el diari que va fundar Mary Baker Eddy.
Entrada al museu.
Com a valoració breu, la visita, que vam fer de manera gratuïta, va ser interessant. L'edifici és preciós i s'assembla a la Public Llibrary de Boston. Però hi falten materials. L'exposició, tret d'un documental a la Sala de les Idees, és repetitiva, amb complicacions per seguir la línia cronològica i amb poc material, poca informació. Està molt centrada en la vida de la fundadora de la Christian Science Church (s. XIX), una branca de la religió cristiana, i de la publicació Christian Science Monitor, que avui encara existeix i que ha guanyat nombrosos premis i reconeixement internacional. Ens vam quedar amb ganes de saber en què consistia el mètode de guariment que practicava Mary Baker Eddy, que combinava un coneixement extens de les Escriptures amb principis científics. Però em va agradar conèixer l'ambient del moment, les creences, la notorietat que va aconseguir una dona en un moment en què no podien ser líders polítics i que se'ls encaminava cap a les qüestions domèstiques. El seu llibre va ser un bestseller. Ella era de família modesta. Va deixar un llegat que pareix impressionant. És clar que tot això dels poders de guarició ens fa arrufar el nas a més d'un avui dia, per això sovint trobes a faltar que es contraposi la informació oficial del museu i dels seus seguidors amb la dels detractors, atès que ja vam veure que va ser també una figura molt polèmica. I feia discursos, sermons, la premsa la perseguia, la mateixa premsa rosa que ella volia combatre amb la nova publicació. No vaig poder evitar comparar-la, per tantes diferències entre elles, amb la gairebé reclosa poeta Emily Dickinson, el museu de la qual vaig visitar dimecres.

Sala de les idees.



Va ser una visita molt breu. Vam passar pel carrer comercial, pleníssim, i sense aconseguir trobar lloc, vam acabar a Finale (aquest cop vaig triar un tiramisú, només per confirmar que el lloc és caríssim i el que val la pena és el Boston Cream, tot i que sempre  hi tenen lloc per la situació). Això sí, hi vam poder xerrar llargament, que ara ve una amiga seua i no ens veurem durant unes tres setmanes (i el cap de setmana passat vaig anul·lar la quedada per feina...). I aquí és tardor pura. Fresqueja i a casa meua hi fa molta humitat... Aviat posaré l'estufa.

divendres, 25 de setembre de 2015

Presentació de Glopades de riu als EUA!

Us poso al dia dels darrers actes que es couen al voltant de Glopades de riu, perquè com va dir E. a la carta que em va arribar despusahir, gaudeixo moltíssim amb els esdeveniments al voltant del llibre i em reca no poder participar a molts d'ells pel fet de viure aquí, tot i que evidentment l'experiència americana ho compensa amb escreix.

El llibre va ser a dos parades a la Setmana del Llibre en Català a Barcelona, a la de l'editorial Voliana i a la dels llibres ebrencs. Tot i que no hi vaig poder fer cap presentació ni signatura de llibres (em queda pendent fer-ho a cap acte que no siguin les meues presentacions), Glopades de riu va ser la publicació més venuda de Voliana a la fira. Núvol se'n va fer ressò aquí.

La biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta organitza cada any a l'octubre unes jornades de lletres ebrenques, en les quals m'han convidat a participar de manera que sigui factible malgrat la distància. Així, el 24 d'octubre el meu editor formarà part de la presentació conjunta dels autors ebrencs novells i parlarà sobre el meu llibre.

Aquell mateix dia, a la tarda americana, organitzem la primera presentació del llibre als EUA! A la llibreria: http://www.schoenhofs.com/. Segurament cap a les 5 de la tarda (falta confirmar-ho). I potser que se'n faci una altra a Nova York.

A Catalunya us haureu d'esperar fins a Nadal. El divendres 18 de desembre em gravaran per al programa de literatura de Jesús Tibau a la TV, canal 21. I el dissabte 19 farem una ruta literària a Tivenys, seguida de tertúlia sobre el llibre a la pastisseria La Fornera (el local de la vora de la carretera, just davant del recinte firal, on havien estat les escoles velles, que apareixen al llibre; com també ho fa la plaça on és la pastisseria, al Cocodril). 

Sé que hi ha una ressenya a punt de sortir a Els Marges i una altra a Caràcters (en aquesta darrera revista la trobareu el 6 d'octubre a València i, cap a final de mes, a Catalunya).

N'estic molt contenta, però encara ho estic més cada vegada que rebo un comentari directament dels lectors!

dimecres, 23 de setembre de 2015

Emily Dickinson Museum (Amherst)

I
(Mòbil)
Avui sóc a Amherst (Massachusetts), perquè demà parlo en un congrés a la University of Massachusetts-Amherst. Així que aquest matí a les deu (i després d'una altra nit amb problemes amb l'alarma) he sortit en bus (Peter Pan) de South Boston fins a Sprinfield, la gran terminal de busos on he agafat el que em duria aquí. Unes tres hores en total (mooolt menys en cotxe). El que menys m'agrada dels EUA, a part que estigui tot mal comunicat en general en transport públic (i hi vagi gent molt deixada) és que tot tanqui tan aviat; sobretot fastigueja quan arribes a la 1.30 pm a l'hotel (hauria d'haver baixat al centre, però no hi he pensat i he perdut una hora) i tots els museus tanquen a les 4 (!!!!!). Es veu que a l'agost en alguns deixaven fins a les cinc. Així que a les sis ja tornava a ser a l'hotel (sopada) i m'han saludat els de l'organització del congrés. Per sort, ja sabia que tancaven en aquesta hora i com que demà parlo jo i encabat faré dia de congrés fins a tornar a agafar l'autobús cap a Boston, vaig seleccionar molt bé què volia veure (quina visita no em podia pedre). Perquè a Amherst no hi ha res emblemàtic, d'entrada, i és conegut pels colors de tardor, però enguany tot just han començat a caure les fulles i avui hi feia més calor que a Boston (tots són boscos i mansions, carrers amb botigues americanes estàndard; m'ha paregut que s'hi deu viure bé, almenys quan no és hivern). 


Vista des de l'habitació de l'hotel.

I el que havia triat visitar no era el museu jueu ni el centre de disseny de la universitat ni el museu d'història natural de l'Amherst college... El que havia triat com a visita, per a algú com jo justifica plenament un viatge de tres hores d'anada en bus (i probablement una tornada el mateix dia, perquè els hotels aquí són caríssims). Era el Museu d'Emily Dickinson, la poeta americana!!!

(Mansió del germà de l'escriptora, on la poeta passava moltes hores -eren uns amfitrions excel·lents i preparaven grans vetllades per als hostes, a més de tenir tres fills als quals Dickinson malcriava; però potser els actes socials van ser massa per a ella, que al final ja no sortia de casa; de fet, vivia a la casa de la família, just davant-).

I m'he sorprès que ningú del poble, ni tan sols els que viuen en aquell carrer, no em sabessin indicar on era el museu (a l'hotel no m'han donat mapa, tret del del campus) i no els sonés gens. Al final, un estudiant de Dret xinès m'ha dit com arribar-hi. I val molt la pena! Tenen un centre de visitants amb una exposició menudeta sobre l'autora, però per poder visitar la casa has d'agafar la visita guiada (perfecte, perquè m'encanta que m'expliquin coses noves, tot i que els guies americans normalment et pregunten què et pareix a tu, encara que no en coneguis el context). Pots triar entre 45 minuts de la casa de Dickinson o visita de 90 a la casa de la poeta i la del germà, The Evergreens, que per fora és una preciositat. Tot centrat en l'escriptora.  Això sí, no es poden fer fotos durant cap dels dos tours. Quin penseu que he triat? Evidentment, el de 90 minuts, el darrer, a les tres en punt (aquest és en punt i l'altre a dos quarts). Val dotze dòlars i és privat, depèn de l'Amherst College, els estudiants del qual deuen entrar-hi gratis perquè a l'entrada m'havien preguntat si n'era alumna. Els alumnes d'altres universitats paguen la meitat del preu d'adult. Aquesta universitat posseeix la meitat de les obres de Dickinson. L'altra meitat, segons la guia les millors, són en una de les biblioteques de Harvard i m'ha animat a visitar-les. També el seu herbolari, Olivera. Son germà va estudiar Dret a Harvard i tenien moltes connexions amb Boston, però la família va fundar Amherst College, que està allà mateix). 

Casa d'Emily Dickinson.

Al començament era l'única persona a la visita, tot i que encabat s'hi ha afegit un matrimoni holandès. M'ha preguntat què li podia dir de Dickinson i m'ha fet vergonya explicar-li el poc que en sabia (anava mudada pre-congrés i m'ha identificat correctament com a investigadora, però no m'he donat gaire per al·ludida... tot i que al final li he acabat aclarint a què em dedicava). Ho he trobat fascinant. Fins i tot la biografia (en venien a la botiga), el comportament, l'aire de llegenda al voltant de l'autora, lliurepensadora, molt llesta, que escrivia sense que ni sa germana ho sospités en una tauleta de no-res, les decisions que va prendre, el vestit blanc, el procés de reclusió a casa, la seua autoafirmació com a poeta, però amb una obra que ella mateixa no va portar a publicar i que va sortir a la llum gairebé tota quan ja havia mort als cinquanta-cinc anys, mai refeta de la mort del nebodet de vuit. Tot i això, no n'he comprat la biografia sinó un llibret (per mida) de poemes (a mi la poesia, i més en altres llengües, em costa més que la prosa). M'ha decebut veure que les edicions que m'ha recomanat la guia no tenen aparat, perquè ens ha ensenyat com escrivia ella i senyalava mots amb un asterisc per proposar, als marges dels fulls, solucions alternatives per al mateix forat. Als amics els en podia donar un de cada versió. L'aparat a peu de pàgina podria recollir-ne totes les variants. Com que ella no ho va fer publicar, no sabem quina lliçó hauria triat. Diu que se n'han publicat volums que recullen totes les alternatives, però l'aparat trobo que és la millor solució (segur que s'ha fet, però no ho he vist a les edicions que he fullejat a la botiga del museu, que a més tenen poca introducció i ni una nota).

Tomba de la germana de la poeta al cementeri d'Amherst (li vaig fer la foto perquè vaig pensar que havia estat una persona molt important per a ella, malgrat que no sabia què escrivia i ara m'adono que vaig penjar-la en lloc de la de la poeta. A veure si penjo l'altra).

Murals al carrer. No m'atreveixo a penjar més fotos des del mòbil.

Ens ha explicat que lluiten per preservar aquest patrimoni. Que el llinatge es va acabar amb l'única neboda que va sobreviure a la vida adulta i que no es va casar. Més artistes. A poc a poc en van restaurant les habitacions i miren de recuperar-ne mobles, pintura de parets i estructura, però malgrat que ens ha informat de tots els progressos i que fan una feina de divulgació excel·lent, (molt bona visita; de fet no hi ha panells tret del pis de dalt de cal germà) The Evergreens (les sales que hem vist) presenta un estat que demana a crits que s'arregli: sostres, pintura, parets... M'ha dolgut veure-ho així, tot i que estic d'acord que és un miracle que s'hagi preservat. També és necessari la reforma a la casa de l'autora per conservar-la (i més publicitat, no?).

Encara em queda pendent anar a Concord, a la casa de l'autora de Petites dones (que sí que he llegit), però vam dir amb L. que ho faríem juntes perquè havia de ser la nostra primera visita. Aquest museu no surt a la meua guia dels EUA, tampoc Amherst. Tanmateix, Nova Anglaterra està plena d'escriptors (i a Maine hi viu Stephen King, al poble de C.). 

Després del museu he anat al cementeri on està enterrada i he travessat el campus, el llac... De fet, he sopat a la cafeteria del campus. Demà faré bondat i seré al congrés, que comença! Ha valgut la pena, després de tants de dies mig tancada i ahir com una sopa! 

dilluns, 21 de setembre de 2015

Ja he votat!

Fotografia d'avui.
I a la coa de correus hi he trobat un altre català que votava. Gairebé 16 dòlars, però se suposa que te'ls han de tornar (no sé com ni qui).

P.S. Entrada breu i dia llarg, acadèmic i ple de nous aprenentatges! Al darrer seminari ja no hi he arribat (era a les sis, hora de sopar, i m'he vist menjant formatges, maduixes... al seminari com a soparet lleuger i encara havia de passar pel supermercat. Nova col·lecció d'adhesius que et regalen per cada deu dòlars: aquest cop pots aconseguir ganivets; l'any passat vaig guanyar una paelleta, d'instrument, no d'arrosset, però és menuda, mida d'ou ferrat).

ACTUALITZO. NO ENS FEM IL·LUSIONS. Un català a Massachusetts preguntava quan es compten els nostres vots, si a correus li han dit que trigaria 2-3 setmanes a arribar. Una altra ho ha buscat al BOE: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2007-21501 i ha transcrit el text següent:
"El Servicio de Correos conservará hasta el día de la votación toda la correspondencia dirigida a las mesas electorales y la trasladará a las mismas a las 9 de la mañana. Asimismo, seguirá dando traslado de la que pueda recibirse en dicho día, hasta las 20 horas del mismo. El Servicio de Correos llevará un registro de toda la documentación recibida, que estará a disposición de las Juntas Electorales. Los sobres recibidos después del día fijado para la votación se remitirán a la Junta Electoral de Zona a los efectos de la resolución de las posibles reclamaciones y, en su caso, de la tramitación del reembolso a los electores de los gastos del envío del voto por correo."


Aquí... hi ha un buit legal? Es compten només en cas de reclamació o d'empat? Es compten uns mesos més tard o ni això? Què passarà amb els nostres vots, els que:

- vam fer la sol·licitud dins del termini (no parlo dels militars, que els van ampliar el termini ni tampoc de les ambaixades que van sortir a les xarxes socials que es negaven a fer els tràmits perquè al·legaven que eren eleccions il·legals!) o persones que van tenir problemes amb la documentació del web de l'ambaixada,
- es va tramitar correctament (el dia de la V, de dues noies que ho havien fet tot juntes, només una havia rebut l'acceptació,
- hem rebut les paperetes a temps malgrat: a) que es van retenir perquè hi havia una incidència dun partit que havia protestat i no es van enviar fins al 10 de setembre (molt més tard del període fixat) perquè les tenien retingudes (es va demanar ampliació de termini per votar a causa d'aquest incident, però no es va acceptar i b) que a Boston un grup de persones s'han queixat que no els van escriure bé l'adreça i se'ls van desviar les paperetes un altre cop a Catalunya o simplement no s'expliquen per què les van retornar des de l'oficina de Boston, quan viuen a la vora,
- malgrat rebre-ho tot dos o tres dies abans del termini, hem votat a temps.

Si hem votat és perquè volem que comptin! Algú ens pot explicar què passa exactament amb aquests vots? A correus diuen que trigaran 2-3 setmanes per correu registrat. 
Cada vegada rebem més correus de persones que tenen la papereta retinguda en una oficina de correus a mig camí i no se n'hi mou i truquen a correus i els diuen que fins a 15 dies més tard no es pot iniciar una reclamació i que no ho entenen.

divendres, 18 de setembre de 2015

Felicitat absoluta

Les paperetes (per fi) són aquí!!!! Una rere l'altra.

El temps corre, gira i vola!

L'altre dia rellegia al blog totes les sortides que he fet amb només dos mesos d'estiu (sense comptar el juliol) i ho comparava amb les de la resta de l'any i, tot i que vaig tenir en compte el període d'adaptació inicial i els mesos llarguíssims d'hivern, no sé si acabava d'entendre d'on em venia la sensació d'haver fet tantes activitats a l'hivern. Bé, ja ho tinc clar.

Ara fa tres setmanes que vam començar el curs a Harvard i aquesta ha estat la primera que no hi ha hagut cap dilluns festiu, de manera que la immersió universitària ja ha estat total. A més de les classes a les quals assisteixo com a oient (dues assignatures, aquest cop!), aquesta setmana he anat al primer dinar d'estudiants i facultat del meu departament d'aquest curs (s'organitza mensualment al Faculty Club i l'assistència és gratuïta per a professors i alumnes del departament), on vaig tastar per primera vegada el pastís de plàtan, dimarts vam tenir el còctel de benvinguda del departament (acte formal) i jo encara vaig aprofitar per anar amb A. a la cerca dels gofres de celebració del quart aniversari de la gofreria Zinneken (que vam completar a casa A. amb Nutella, maduixes, sirops diversos, gelat de nata, batuts/tes: ei, que no ens ho vam menjar tot) en sortir (començaven a repartir-ne, de forma molt organitzada, a les vuit, perquè era de vuit a onze i a les set ja hi havia coa. N'han penjat vídeos a Youtube. Jo mai no havia vist res similar, però es veu que és molt habitual). Hem tingut reunions per videoconferència gairebé cada matí a les set (i no han estat les úniques reunions), dimecres em va convidar a dinar la noia a la qual faig de mentora en un programa de la universitat (ha superat els exàmens de doctorat, així que estàvem de celebració!) i després vaig córrer a fer els deures d'anglès. Almenys avui no aniré al Happy Hours setmanal del departament perquè treballo des de casa, avui.

Ara començo a recordar l'activitat que hi ha aquí durant l'any (escolar). No paren d'arribar-me avisos de seminaris, conferències (de fet, amb l'estudiant a qui faig de mentora, vam mirar d'anar a una conferència d'un politòleg prestigiós de la universitat, però no s'hi cabia), festivals (perquè a Boston, Cambridge i Somerville no paren) i avisos que ja arriba la temporada de l'apple picking -anar a collir maçanes- (i aviat la de les carabasses i la de l'observació del color de les fulles dels arbres), però per a això s'ha d'anar a les granges i en transport públic és impossible. Mentrestant, espero la papereta (que fa dos dies que va arribar a Boston, segons correus) i preparo la meua intervenció de la setmana que ve en un congrés a Amherst (a Massachusetts, però he de fer combinacions de busos per arribar-hi, unes quantes hores, i hi faré nit; l'hotel és a la universitat mateix). Ja ho veieu. Fa més d'un any que sóc aquí i em fa l'efecte que no tindré prou temps per explorar-ho tot, però això ja ho hauria d'haver entès fa temps! Ha arribat mitjan setembre sense que me n'hagi adonat.

P.S. He anul·lat la quedada de diumenge, al final, perquè aquest cap de setmana me'l passaré treballant i escrivint la comunicació.

diumenge, 13 de setembre de 2015

El Carnaval caribeny de Cambridge!

Ja us he parlat diverses vegades de les festes de barri (ahir mateix n'hi havia una a una part de Somerville, però hi havia activitats sobretot familiars i focs artificials a la nit, que vaig sentir des del balcó, però que no vaig arribar a veure). Normalment, s'identifiquen amb un grup amb uns orígens determinats (els seus ancestres), com les festes de San Antonio i altres del barri italià de North End a Boston o les festes irlandeses per Sant Patrici a South Boston. Aquí hi ha 'barri portuguès', 'barri italià', 'xinès', un cop em van preguntar si vivia al barri llatí... 

La festa no requereix gaire infraestructura, a primer cop d'ull. Arriben tres o quatre motos de policia i un cotxe, tallen un parell de carrers i ja s'hi pot desfilar. Hi ha una part amb botigues de menjar i la festa. Són més aviat modestes i no hi ha grans cartells que les anunciïn. Doncs bé, aquest migdia ha estat el Carnaval caribeny de Cambridge (concretament, del carrer que arriba a Central Square i va cap al MIT). A alguns us vaig comentar al febrer que aquí no havia trobat cap celebració de Carnaval i em preguntava si és que amb Halloween ja en tenien prou. Avui he comprovat que si vull veure una desfilada de Carnaval caribeny, he de buscar-la al mes de setembre (tant si plou com si no; avui plovisquejava i estàvem a divuit graus). Buscant informació he trobat que a Londres, a Notting Hill, també en fan un d'arrels caribenyes, en aquest cas al final de l'agost. Potser perquè aquí la resta de l'any fa massa fred per ensenyar tanta carn? Realment hi havia molta carn. I el tipus de ball refregat també m'ha sobtat de valent. S'assemblava al que havia vist ballar als cosins, que es veu que estava de moda a les discoteques almenys el Nadal passat. I com mouen les cames, com si fossin un bloc, i després sobretot fan tremolar el cul. També m'han sorprès om els complements, les plomes que porten al cap i sobretot els que van vestits com un paó. És impressionant. I deu pesar molt. Molt vistós. Hi havia molt d'ambient i tres camions amb música, una en directe. Us en penjo unes quantes fotografies i vaig a preparar-me lectures per a demà. Demà segurament dinaré amb el departament (ja sabeu que ho fan mensualment durant el curs, com tantes altres activitats, però fins ara al dinar només m'hi havia animat un cop).

Jo he anat a l'inici de la desfilada, però mentre que uns han començat puntualíssim, altres has trigat més de mitja hora a sortir, els policies ja havien tornat a alliberar mig carrer per al trànsit i els ha tocat córrer. Així que he anat tornant pel costat de la desfilada fins a Central Square, en què hi havia molt més ambient (per això els veieu amb tanta distància entre ells). Començava a les 12.30 i alguns ballaven amb la carmanyola del dinar a la mà. El públic, poc esblanqueït.















Perquè veieu el tipus de camions que duien.






dimecres, 9 de setembre de 2015

Burger place!

Avui volia escriure-us tranquil·lament des de l'ordinador perquè ha estat el primer dia que he anat d'oient, aquest curs, a dues assignatures que ja prometen. La d'història americana a través de pel·lícules, titulada American Dreams, m'ha captivat. I també he fet per fi la visita guiada per Harvard (inclosa la biblioteca Widener i el museu d'art) a S. L., company d'anglès. Però avui m'ha contactat a través de les xarxes un antic company de carrera i ens hem allargat explicant batalletes, així que, com que la setmana és atrafegada, us penjo una actualització des del mòbil perquè per fi he menjat hamburguesa a Bartley, davant de Harvard Old Yard! 
http://www.mrbartley.com

Aquesta hamburgueseria és considerada una de les millors o la millor de Boston i sempre apareix recomanada pels estudiants de Harvard. Hi han penjat personatges famosos (a la nostra taula Al Pacino) i les hamburgueses tenen noms molt divertits i poden ser de combinacions estranyes (bombes de rellotgeria). El professor d'anglès sempre ens diu que en fan un gra massa, de la fama del restaurant, però a nosaltres ens ha agradat molt (compte, que només accepten efectiu) i el servei ha estat molt amable.



 (Sí, hamburguesa, cansalada viada, formatge i ou; de qui deu ser?). 
De postre, hem compartit una mena d gelat més líquid!
Frappe de nata casolà. Tot i que em quedo amb ganes de l'Oreo Chocolate Sundae. La veritat és que jo no pensava fer postre i ni ho havia mirat! 

dilluns, 7 de setembre de 2015

El vot

No sé d'on ho han tret, però les paperetes havien de començar a arribar aquesta setmana i llegeixo a les xarxes socials que ho han endarrerit fins al 15!!! L'enviament! Però com pot arribar a temps? Anit vaig consultar el web i, efectivament, no me l'havien enviat encara. Amoïna.

ACTUALITZACIÓ: És molt pitjor del que em pensava: http://www.vilaweb.cat/noticies/el-vot-a-lestranger-el-27-s-perilla-per-la-impugnacio-de-candidatures/.

Actualització Diada: ahir, dia 10, van enviar la meua papereta per correus. Les van alliberar el dia 9, les primeres, em penso. A veure si arriba. Damunt a Somerville darrerament no va gaire bé el correu...
Actualització 17 de setembre: Hi ha persones a les quals ja ha arribat la documetació per votar a Boston (poquetes). Tinc fins al 23 per votar i sé que ara mateix tota la documentació és a correus de Boston, que ha sortit aquest matí, però a Somerville sembla que va lent el correu. Tinc les instruccions dels webs i la que va publicar Vilaweb sobre com fer-ho i documentació requerida. Com sé on és? Al web on hi diu quan te l'envien també hi ha un codi de correu certificat. Fa dies que en ressegueixo l'itinerari, des que va arribar a Nova York. Va molt just i fa patir.

Més informació:

aquí i aquí (periodística).

dissabte, 5 de setembre de 2015

Washington D.C. El retorn



Teatre Ford, on van assassinar Lincoln
Aquest matí encara el tenia per voltar per D.C. He decidit fer una volta abans d'anar al darrer dels llocs que em feia més il·lusió i que, amb encert, vaig deixar per al darrer dia per evitar la temptació de tornar-hi o de quedar-m'hi un dia sencer: la National Gallery. Abans que l'obrissin, he passejat per la zona on van assassinar Lincoln, plena de turistes (potser perquè ara sí que és el cap de setmana del Dia del Treballador, que aquí no se celebra l'1 de maig perquè això és 'socialista', 'comunista') i amb museu amb coa. Hi ha també botigues de records davant, de manera que per fi he comprat més postals, però no n'espereu rebre tots, que les he de repartir. Les he escrites i enviat abans de marxar.


La casa on va morir Lincoln, i és que abans de Kennedy, tres presidents dels EUA ja havien mort assassinats, de manera que el vicepresident tenia molts números d'acabar governant sense eleccions pel mig.
Sovint, el darrer dia, quan vas amb més tranquil·litat, t'acabes adonant de zones de la ciutat que no coneixies i que fan que encara t'atregui més. Aquests edificis són a la vora del Federal Triangle, on he pogut resseguir part d'una ruta que parla sobre l'Exposició Universal, els edificis classicitzants que s'hi van fer i la monumentalització de la ciutat. (Tants dies sense ordinador estic desentrenada i em fan mal els dits al teclat!).
Casa on va expirar Lincoln.

L'arxiu nacional. M'ha fet gràcia la frase perquè, tot i que no sigui historiadora, també treballo amb el passat, el nostre llegat literari medieval.



La National Gallery té dos edificis. Jo he començat per l'oest, però després he anat a l'altre, ple d'escultures contemporànies. Després del control habitual, típic d'aeroport (per cert, sempre em seleccionen la maleta per a més proves?), sense mirar el plànol, el museu m'ha rebut de la millor manera possible (és un museu que segueixo a Twitter i, si hi visqués, aniria sovint a les seues xerrades i activitat de dibuix guiades perquè són fascinants): les sales dedicades a escultures de Rodin i Degas (n'he fet una explicació a M. pel mòbil) i altres escultors, com Paul Manship, americà, que no coneixia i m'ha atrapat (el Prometeu del Rockefeller Center de NY és seu) i, a continuació, els impressionistes i altres pintors contemporanis. Res no podia estar a l'alçada, per a mi, d'aquest començament. Estava en èxtasi. Si no feia salts d'alegria és perquè la bossa em seguia pesant (aigua, guia dels EUA, paraigua...) i perquè hi havia guàrdies a cada sala. A més l'edifici és preciós.

Degas. Sí, un munt de ballarines, què podria superar-ho?


Un exemple de l'obra de Manship. National Gallery, DC.
 Mireu el contrast entre els dos edificis, d'estil i de contingut:
D'una...

a l'altra.


No us penseu que he visitat tots els museus, de cap manera:
Per exemple, el museu de les notícies, 'història viva', diuen, amb vitrines fora.

I si voleu visitar aviat Washington D.C. perquè us n'he fet agafar ganes, aviat us podreu allotjar en un hotel nou del senyor Trump, al 2016. Un dels candidats republicans a les eleccions presidencials. El senyor C, sap quants de diners té al banc, exactament.
I ara ja us escric una altra vegada des de Somerville. S'han acabat les vacances!

Llista mental dels llocs que més m'han impressionat (no puc dir d'imprescindibles perquè, tot i que sempre podeu treure museus de la llista, penso que quedaria incompleta la visita sense alguna de les grans àrees he esmentat. Evidentment, cadascú selecciona segons els gustos propis):

(per ordre cronològic, n'he triat un o dos de cada dia): 

- La Georgetown University amb l'ambient festiu de benvinguda.

- El jardí de Dumbarton Oaks de Harvard (que també conté biblioteca i centre de recerca). Per la tranquil·litat, els jardins impressionants per gaudir sol i perdre-t'hi, la fragància de les flors.

- El Capitoli, sobretot les visites a la House of Representatives i encara més la dels frescos de Constantino Brumidi (que havia restaurat el Vaticà i n'agafa inspiració).

- Evidentment, la biblioteca del congrés, que per la pintura, l'arquitectura, les escultures i la dedicació a les arts és espectacular. 

- Lincoln Memorial. Trobar-me'l allà dins, tan desproporcionadament gran, assegut, em va fer molta gràcia. També em va agradar molt el monument a Martin Luther King, el Washington Monument i impressiona la tomba de Kennedy amb la flama eterna, donació dels del gas, em penso.

- Roosevelt Memorial. Paisatge idíl·lic, selecció de frases molt ben fetes (molts edificis i monuments de DC tenen frases gravades), l'arquitectura, la combinació amb l'aigua i el simbolisme.

- El trosset de lluna i la història que hi ha darrere d'això, a la National Cathedral. Detalls com aquest, que vinculen els astronautes amb l'ambient que els va veure créixer i al qual, com a tribut, ofereixen aquest regal, potser faria que ma rebesiaia hagués cregut que l'arribada a la lluna no havia estat una farsa.

- La National Gallery!!!

En definitiva, és una ciutat en què és fàcil moure's (compte amb el transport públic en cap de setmana), és tranquil·la i tens la sensació de seguretat, hi ha molts barris d'estudiants, conté una part essencial de la història del país (incendis inclosos), dóna per a una visita llarga (4 dies sencers com en el meu cas, 5 dies) i és encisadora, fins i tot per viure-hi, comentari que faig poc sovint sobre ciutats americanes. És un plaer anar-hi des de Boston, l'inici de tot. A més, els avions nacionals et donen un aperitiu i és molt ràpid no haver de passar la frontera (jo ja sabia que no caldria, però per si de cas portava tota la documentació).

P.S. Per cert, Amelia, un altre Pensador de Rodin, mida menuda.