dilluns, 31 d’agost de 2015

El pas del temps

S'acaba l'època àlgida  de la venda als patis de les cases. L'altre dia vaig passar-ne per davant d'una.

És moment de mudances. De buidar el pis o d'omplir-lo. Vaig veure uns veïns que havien deixat una taula amb un munt de gerros, quadres, tot tipus de recipients plens de pedres (?) i fato de molt poc de valor. L'endemà era tot en terra perquè el que s'havien endut era la taula. L. em va dir que al seu bloc de pisos, propietat del MIT, havien deixat tantes coses els que marxaven, que ara la gent s'hi havia acostumat i a vegades desapareixien bosses amb la compra (si les entres a miques), productes de neteja de les persones que s'ocupen de l'escala...

Pots contractar un camió o

fer-ho tu mateix.
Bon inici de curs! A Harvard comença aquesta setmana. Al MIT la que ve.

Els catalans de Boston II

I, finalment, diumenge ens vam trobar a Boston Common els catalans de Boston, exactament igual que l'any passat, per fer la nostra versió anticipada de la Diada, amb la formació en fletxa i, alguns, ens vam quedar a fer un pícnic a la vora del Frog Pond. Hi havia catalans que eren la tercera generació (la segona americana; els iaios, que també hi eren, eren els que havien nascut a Catalunya, fills i néts havien anat aquest estiu a practicar i aprendre a escriure català a Catalunya), hi havia una noieta americana que encara anava a l'escola i havia après català de forma autodidacta perquè era aficionada al Barça, hi havia independentistes de tota la vida i altres que treien el cap. La gent sempre pregunta si ets postdoc o estudiant, perquè és el que més hi ha a Boston (a més dels treballadors espanyols del Santander). Els acabats d'arribar som els que fa entre un i tres anys que hi som. D'altres, ja han format la família aquí. La majoria, matrimonis i parelles catalanes; algunes de mixtes amb americans o persones d'altres països. Els catalans de Boston se solen reunir per fer cagar el tronc abans de Nadal, per intercanviar llibres i roses a Sant Jordi, per fer un pícnic a Sant Joan i, aquests darrers anys, per a l'acte pre-Diada. Se'm va fer estrany no retrobar-hi la major part dels que vaig conèixer l'any passat, que ara ja havien marxat o que encara estiuejaven a Catalunya. No m'acabava de trobar fina i vaig marxar encabat de dinar, tot i que m'hauria agradat aprofitar per passejar a la tarda per North End. 

El tema del dia eren les eleccions, la paperassa per votar, les trucades de preocupació a l'ambaixada després d'haver llegit notícies de tots colors a la premsa sobre les complicacions que hi ha hagut per demanar el vot des de l'estranger. Ja us vaig explicar que a Boston no vam tenir problemes per fer el primer tràmit, almenys nosaltres. Ara estem esperant que arribin les paperetes. Em va explicar M. que hi ha un web on pots mirar si s'ha acceptat la sol·licitud que t'enviïn la documentació i vaig comprovar, amb alegria, que hi érem els dos: https://sede.ine.gob.es/ce-votoxcorreo. Tot i això, encara hi figura que no ens han enviat res i els terminis són justos. Jo havia llegit que havia d'arribar entre el dia 1 i el 15 de setembre, perquè després tens uns deu dies més per enviar-ho tu per correu 'certificat' (almenys el cas que jo llegia de votants inscrits com a temporals a l'estranger). Hi va haver persones que es van adonar que un dels dos de la parella no hi era malgrat que havien fet junts els papers. Decepció. Altres han escrit avui dient que s'havia acabat el termini i no ho havien fet. A mi el web: http://www.votexterior.cat/ em va ajudar molt. El vaig rebre repetidament per part d'amics. Avui, al correu dels catalans a Boston circulaven aquests dos webs i aquest altre: http://vullvotar.cat/. És important estar-ne ben informat. Hi havia qui deia que ha pogut votar sempre a les eleccions i altres als quals no els ha arribat mai a temps. Patim una mica, perquè confiar-ho tot a la rapidesa del servei de correu i enviar-ho tan just fa por. A mi darrerament m'han arribat les cartes a estropades.  

Us en penjo un parell de fotografies fetes per G. N'érem més l'any passat, però la gent va i ve.


Providence (Rhode Island)

State House. Providence. És colossal, molt més que la de Boston,
tot i que la nostra és daurada.
Ja ho he comentat unes quantes vegades. Aquí, a Boston, no s'acaben mai les activitats: museus que obren, restaurants que no has tastat, esdeveniments acadèmics o trobades amb amics, festivals, mercats... Aquest cap de setmana passat han tornat a ser les festes de sant Antoni del barri italià de Boston, però aquest cop tenia prevista una excursió amb L. fora de l'estat de Massachusetts, però ben a la vora. (Sabeu per què tenen un significat especial per a mi aquestes festes? L'any passat, aquell cap de setmana va ser el primer que vaig passar a la meua nova casa, per a la qual començo contracte de lloguer nou. M'hi havia traslladat el 28, després de viure 15 dies en un hotel a la vora de Boston Common. Que diferents veig les coses ara i que curt em sembla ara el període dels dos anys que hauré estat als EUA d'aquí un any més!).

Si no em descompto, tot i que el curs passat no vaig moure'm gaire amunt i avall per les raons que deia, en total he estat a uns vuit estats dels EUA (el viatge a Canadà no em serveix per sumar estats). Per ordre cronològic: Califòrnia (LA, San Francisco, Stanford, Laguna Seca), Nevada (Las Vegas), Arizona (Grand Canyon, tot i que d'aquest dubto), Nova York (NY), Pensilvània (Filadèlfia), Massachusetts (Boston), Maine (Portland), Rhode Island (Providence) i demà cap al districte de Columbia, que no és un estat sinó que pareix ser una raresa (Washington DC!). Llàstima que no rebis cap segell semblant als del passaport. Dissabte, L. i jo vam marxar a mig matí cap a Providence, la capital de Rhode Island (que no sé per què associo mentalment a un lloc elegant), de manera que el primer que , després de veure el senat, va ser fer cap al plat. Vam visitar el centre d'informació turística, tot i que jo ja duia informació de la guia que tinc dels EUA, i de seguida vam començar a seguir el plànol de la ruta històrica. 
És una ciutat tranquil·la, sobretot és molt agradable passejar-hi per la banda de riu on està la universitat de Brown, que també pertany a l'Ivy League, les universitats prestigioses antigues dels EUA. De totes maneres, al voltant del parc de la fotografia, on hi ha una entrada de metro, s'hi agrupen vagabunds, captaires, joves d'aspecte verbalment agressius i guillats diversos. A gairebé totes les ciutats dels EUA tens aquesta sensació en algun moment. No em va passar a Plymouth, però no ens vam allunyar gaire del port, així que no ho sé. Pot passar en algunes zones de Boston i fins i tot de Cambridge, pel que he sentit, al voltant de Central Square. 
Góndoles. De nit n'hi havia amb gent dins passejant per l'escenari dels Waterfires
 mentre bevien. La llenya per a l'espectacle de la nit, preparada.

No us en detallaré tota la ruta, però és una ciutat que fa de bon visitar en un dia i a més a més s'hi pot accedir fàcilment en tren. Et deixa al mig de la ciutat (!), són freqüents i és a només una hora, aproximadament, de Boston. Si hi heu d'anar a l'estiu, mireu el calendari del festival Waterfires, que se celebra gairebé cap de setmana sí, cap de setmana no quan es pon el sol (tenen un calendari amb l'hora de la posta i, tot i que en el nostre cas havia de ser a les 7.30 dissabte, no va arribar fins a les 7.45, que ja ens va anar bé perquè ens havíem encantat amb el sopar). Sí que vam tenir temps de visitar tot el que volíem, malgrat que vam sortir a les onze de South End, però en el nostre cas no vam entrar al museu d'art i de disseny (tot i que estava obert fins a les set, de forma excepcional, dissabte, estàvem cansades i ens vam estimar més sopar pausadament i xerrar al centre en una pizzeria), no vam recórrer el Roger Williams Park i només vam entrar en una de les cases històriques. Ho dic perquè depèn de la intenció que tingueu, però el dia no podia haver estat més rodó. No hi ha moltíssims indrets per visitar, però sí que és una bona passejada. També hi ha visites guiades per uns 29 dòlars que fan el mateix recorregut. Nosaltres vam agafar el fullet d'audioguia, que veig que no em devia quedar jo.
Façana del costat estret de la John Brown House.

La visita que vam triar ens va agradar molt. Va ser a la John Brown House. Com veieu, el cognom és el mateix que el del nom de la Brown University i no és cap casualitat. Els Brown eren una família de mercaders amb diners que tenien esclaus. Tot i això, un dels fills, Moses Brown, sí que fou abolicionista reconegut (de fet, són famoses les disputes sobre el tema entre ell i un dels germans, que signaven amb pseudònim els escrits). Tot i que no se sap si en aquesta casa de la fotografia hi van tenir esclaus o criats, sí que tenien esclaus a la casa anterior de la família. Avui dia aquesta casa es pot visitar (de pagament, però raonable per als museus d'aquí). Val la pena per la decoració (les parets, el sostre, el bany) i pels mobles de l'època (XVIII), que també ens van recordar els de la mansió del balener de New Bedford. Providence era, em penso, una ciutat industrial. També ho aconsello per conèixer la història de la família (audioguia), sobretot per entendre la vida d'una persona del seu estatus en aquell moment i el paper que tenien a la societat. Els Brown estan relacionats amb la universitat des de bon començament i a més a més hi tenen una relació molt estreta, l'un hi era professor, l'altre tresorer i un altre el va succeir, el terreny on es va traslladar (primer era a Warren) era de la família, però el que va fer que li donessin nom va ser, evidentment, una donació molt generosa. 
El barri feia de bon passejar. Hi havia mansions, cases històriques i també esglésies destacades. Tot i que el que generava més expectació era la universitat de Brown, més semblant a un campus històric de ciutat com Harvard (tot i que no l'hi puc comparar, em va parèixer molt més modesta; us n'ensenyo un parell de fotografies del campus principal) que als edificis moderns del MIT o a l'espai/ciutat residencial de Stanford. També en vam veure la mascota, un os, i vam gosar entrar en un dels edificis de la universitat (per la porta del museu d'antropologia) per xafardejar (L. sol tenir en ment el seu marit, que és doctorand). 

  

Brown University.

Sempre se'm fa estrany veure la universitat gairebé buida, amb gent llegint a la gespa (algunes prenien el sol en biquini) el cap de setmana. A Harvard sempre hi ha molt de tràfec.

La mascota!
Dues cases històriques més. Com a Boston, els arbres sempre ho tapen tot quan fa bo.



Aquesta arquitectura em recorda una mica la del Getty Center.

El museu. Ous d'estil dalinià, gairebé!


El carrer dels artistes.

Aquí feia una estona que, quan ja acabàvem la ruta, vaig dir a L. de seguir el cartellet verd que anunciava una vista increïble a només set minuts d'on érem (feia pujada, és clar, i tot just acabàvem de baixar del turó de Brown). Vam seure en un parc una estona que tenia aquest mirador davant amb la vista, tot i que els arbres tapaven el més interessant:


Els preparatius per a la nit.

Llimonades per reomplir (ho vaig aprofitar!), sangria i pizzes. 30 dòlars per cap (!). Era boníssim, per això i feia temps que no menjava pizza.

Waterfires. Va ser la millor manera d'acabar el dia. Aquí es començava a pondre el sol. Van sortir unes barques, cadascuna amb una torxa (l'espectacle no és exactament el mateix cada dissabte dels que està programat i tocava 'full enlightment', llumenària completa), amb música. Estava pleníssim de gent, la gent que no sabem on s'amagava durant el dia. Encabat passava el malabarista dalt d'una barca amb foc i, finalment, les barquetes anaven encenent les grans pinyes de fusta que cremaven damunt del riu, cada vegada amb més força. Era un acte lent, bonic. Després d'uns mesos cavil·losa, hi vaig trobar la pau que culminava el procés. Van anar sortint personatges que feien malabars amb foc mentre mig dansaven, una home vestit entre de bisbe i de mosqueter dalt d'una barca que llençava flors. Van arribar les góndoles amb gent dins. Al fons, la State House il·luminada. 

Al final, vam anar passejant pel riu mentre continuaven aquestes actuacions.



I vam passejar per les paradetes d'artesania, però sense entretenir-nos-hi gaire per agafar el penúltim tren cap a Boston a les nou.
P.S. Acabo de canviar l'hora del blog: per fi és l'americana de Boston!

diumenge, 30 d’agost de 2015

Recorregut fotogràfic per Plymouth

Ara sí, ja érem a Plymouth, un poble de port on van arribar els pelegrins puritans. Tot i que és difícil accedir-hi en transport públic, és un poble (o ciutat, segurament) amb molt d'encant. A més a més, vaig trobar-la, igual que Providence (Rhode Island) ahir, un lloc tranquil, en què et sents segur pels carrers. La gran diferència és que divendres hi havia molt de moviment i d'ambient a Plymouth, mentre que a Providence no hi vam veure ningú fins que es va pondre el sol (l'hora de l'espectacle), que t'has d'endinsar al centre per trobar-hi restaurants i que vam veure una diferència clara entre les mansions de dalt del turó, a prop de la universitat de Brown, i la zona del voltant del metro, a l'altra banda del riu. Però això ja són figues d'un altre paner. 



Deia que l'ambient de Plymouth, el poble, m'havia agradat molt. Pots recórrer-ne les fites  històriques i els monuments commemoratius. Hi ha un Pilgrims' Path que es pot fer de forma audioguiada si vas al centre d'informació. Nosaltres vam recórrer alguns d'aquests punts, però ens vam centrar, sobretot, en les tres parts del museu, que realment ens van tenir ocupades gairebé tot el dia. Va ser una passejada molt agradable, un dels indrets turístics sobre el qual teníem més expectatives, perquè surt arreu, i no ens va decebre.


El molí. Grist Mill.
 Aquest és el segon punt del museu que vam visitar, també de forma gratuïta. El molí. Em penso que en van ampliar l'horari de visita, perquè nosaltres patíem per si ja no hi arribàvem per veure'l en funcionament. Sí. Ho vam fer. I també vam ser-hi a temps per a les explicacions del personal del museu.

Aquí hi molen el panís. Ens va ensenyar les diferents textures: com queda quan arriba al final de la roda, ja mòlt, i com es destria amb una mena de colador el que ha quedat més finet del gra més gruixut, que s'utilitza per a la polenta. Recordo que n'havia menjat al nord d'Itàlia quan hi vaig viure i que no em va agradar gens. El panís pareix que era la base de l'alimentació dels pelegrins (de fet, a la cafeteria del museu també hi podies demanar panís torrat; a mi em va sorprendre una mica). Baixa per un conducte fins al pis de sota:


Aquesta part del molí està connectada a la roda de fora, n'agafa l'energia i la peça de dalt converteix l'energia mecànica horitzontal en vertical (té sentit, J?).

A la maqueta es veu millor.

Encabat vam tornar passejant cap al port.


 Durant el recorregut, vam veure diverses estàtues. La que dedicaren a les pelegrines.


La del primer governador dels puritans a Plymouth (o Plimoth, com se solia escriure abans).


Està tot a la vora del port.


Aquesta roca és la primera que van trepitjar els coloms quan van arribar a Plymouth! Hi diu: 1620.


El cap de la tribu dels indis quan van arribar-hi els puritans. Al començament, pareix que indis i britànics tenien una bona entesa. De fet, un nadiu americà que havia estat presoner anglès durant anys, va ser l'encarregat d'ensenyar-los pràctiques que els ajudarien a sobreviure.


Aquest cartell em va cridar l'atenció perquè la festa d'Acció de Gràcies és una festivitat en majúscules als EUA. Diuen que aquells dies els bitllets d'avió són més cars fins i tot que a Nadal, perquè no hi ha cap família que no es reuneixi per celebrar-ho. La primera vegada que es va fer, per part dels puritans, era per donar gràcies als indis per haver-los ajudat a sobreviure. Celebraven la primera collita i van fer un àpat en el qual els van convidar. En principi, és un exemple de germanor. No sempre hi va haver pau entre ells, però i ara els nadius són una minoria (els associem a les reserves, als casinos i també a les recreaciond històriques). Després dels greuges patits, gaudeixen d'avantatges fiscals i el professor d'anglès ens va explicar que tenen jurisdicció legal pròpia en determinades zones (de manera que la policia americana no pot entrar-hi a detenir criminals que s'hi refugiïn). 

La roca era en aquesta mena de temple.


Una altra pelegrina.

Finalment, vam pujar a la reconstrucció del Mayflower, que també té molta història! (El trajecte, que inicialment havia de comptar amb dos vaixells que vindrien des d'Anglaterra, també és interessant conèixer-lo. Al museu estava ben explicat en diversos panells, a la part interior de la plantació). Pots visitar-ne els tres pisos, per dins està amoblat i hi trobem els personatges històrics, que solen interactuar amb els visitants (a mi no em solen dir res, però potser és perquè ens identifiquen com a estrangeres i perquè no preguntem, tampoc, només escoltem. Ells sempre tenen preguntes, com a classe).



Al pier hi ha restaurants de marisc.

I apa, cap a casa! Vam arribar tardet a South Boston, el bus anava molt endarrerit però va ser un dia molt ben aprofitat i bonic.