diumenge, 28 de juny de 2015

Finale

No és ben bé un final, però el nom de la pastisseria era molt adequat perquè avui m'he acomiadat de L. fins a l'agost. Havíem d'anar a la millor gelateria de Cambridge, però estem a tretze graus, pluja i vent, així que hem fet petar la xerrada en una pastisseria a la vora de Boston Common (davant del Legal Seafoods) que estava al llistat del blog d'Amelia. I m'ha encantat! Us en penjo les fotos i... tinc la intenció d'escriure dea de Leeds si hi tinc internet i la feina no m'ho impedeix!

Tinc moltes ganes de veure-us!



dissabte, 27 de juny de 2015

Més pensaments

La foto no s'adiu amb el contingut de l'entrada, però és que la biblioteca Widener va fer 100 anys fa uns dies! I si he de triar un lloc, dels molts d'aquí, seguiria sent la meua Harvard.
Aquests darrers mesos Boston ha passat de ser un lloc sorprenent per a mi a ser unes persones. No cal viatjar per fer noves amistats, però quan ho fas obres els horitzons, surts de la teua zona de comoditat i t'arrisques a veure què hi ha fora. Els punts en comú poden ser un país, la condició d'estranger..., aspectes que a Catalunya perden tota raó de ser i que, si us haguéssiu trobat allí, no us hauríeu dedicat mai cap paraula. Aquestes són les persones que, quan ja no hi visqui, si encara hi són, pensaré a veure a les visites als EUA. M'agrada imaginar que a cadascun dels llocs on he viscut hi tinc algú, algú que recorda les estones que vam viure encara que passi el temps. M'agrada la gent que recorda en un món en què cada dia hi trobem oblit. He mirat als ulls de vells amics que són incapaços de recordar què ens unia o què ens va separar. Sé que cadascú funciona d'una manera diferent, que potser jo no seré capaç de recordar les faccions de l'amic que em saluda des de l'altra banda del carrer, però, en canvi, tindré intactes els records. No ser capaç de recordar cares o camins comporta molts problemes pràctics; em pregunto si les persones que pateixen de manca de records també ho viuen com un incovenient amb el qual han après a conviure. No parlo de nostàlgics i no nostàlgics, parlo de com construïm una memòria i una visió del món.

I com que és una reflexió filosòfica, a raig, hauré de començar a buscar una frase final com la que proposava Eva per tancar aquestes entrades, si es repeteixen.

Demà, una entrada més lleugera: L. i jo anirem a la millor gelateria de la zona, a Cambridge, per acomiadar-nos fins a la tornada! (Ja estic en plena espera, compte enrere per venir de visita. Els que no hagueu viscut als EUA no us en deveu fer la idea, però el que més em fa patir abans de marxar és tornar-hi a entrar: cada tipus de visat demana que hi tornis a entrar amb una determinada documentació, no només l'estampeta, que has d'ensenyar a l'aduana. Sempre reviso moltes vegades que, quan surto, tinc tots els papers que necessito per tornar-hi a entrar i les signatures vigents -tenen data de caducitat i s'han d'anar renovant, també-).

diumenge, 21 de juny de 2015

Deu mesos

Diumenge passat va fer deu mesos que vaig arribar. Ahir en parlàvem amb el senyor C., que encara se sorprèn que vagi al supermercat caminant (i això que no sap que compro garrafes d'aigua perquè no em refio d'allò blanquinós que surt de l'aixeta). Han passat volant i fins i tot m'agafa vertigen de pensar que queda poc més d'un any (i de pensar en les inevitables llistes mentals amb tot el que voldries fer abans de venir, que canvien tant i tant quan t'hi trobes). Algunes de les persones que he conegut durant aquest temps, se'n van anar al maig i ja no tornaran el curs que ve, però també he fet noves amistats, sobretot arran del congrés de Harvard. D'altres, continuaran aquí quan jo me'n vaig a l'agost de l'any que ve. He viscut aquests mesos amb molta intensitat i m'hi trobo molt a gust.

Ahir pensava en com em sentia quan tornava a casa, després de sopar al menjador de la universitat, quan vivia a Torí. (Hi vaig viure quatre/cinc mesos quan tenia vint anys: Erasmus). Recordo la Piazza Vittorio Emmanuele boirosa i el carrer que em feia respecte creuar perquè els cotxes hi circulaven sense aturar-se mai. Encara veig l'esglesieta al fons del meu carrer, via Giulia di Barolo. Sentia una mena de melangia plàcida i dolça quan tornava al lloc que ja sentia casa meua. Em penso que a Londres els sentiments no van ser tan poètics. Va ser una estada de quatre mesos que a vegades recordo com un llampec, molt intensa culturalment, que em va fer conèixer una de les meues millors amigues encara avui malgrat que no ens hem vist en persona des d'aleshores. Va ser, sobretot, una estada que va marcar-me molt acadèmicament, professionalment. Fins i tot a l'hora d'escriure; però em penso que el que sentia quan tornava a casa era molta gana i alleujament d'haver sortit del vagó del metro atapeït de gent en hora punta. 

Ahir tornava a casa del supermercat i vaig palpar el mateix sentiment que he viscut tantes vegades els darrers mesos. El sento més a prop o més lluny de casa, potser quan ja arribo, tot travessant el parc. No depèn del temps ni de l'estació, tot i que a la primavera s'ha fet més intens. És un sentiment de plenitud, d'intensitat, és igual que punyent que ho és l'esclat de les flors a Nova Anglaterra, intens com una tempesta de (pre)estiu o l'hivern cru. Davant no hi tinc una esglesieta rogenca i emboirada, sinó la vegetació exuberant dels patis dels veïns. L'olor de les flors, el xisclet dels ocells. Somerville és un esclat de naturalesa trasbalsadora.

I ara escric això mentre fora cau un bon ruixat i queda poc més d'una setmana per venir-vos a veure.

dimecres, 17 de juny de 2015

Exercici d'anglès

Avui estava revisant uns exercicis corregits d'anglès i he topat amb una redacció en què havíem d'usar unes paraules clau sobre el temps. Evidentment, vaig dedicar-la al temps a Boston. M'ha fet gràcia rememorar-ho (la vaig escriure a l'abril) i us la copio, sobretot ara que queden menys de dos setmanes perquè vingui:

"When I visit Catalonia next Summer, I'll tell everybody who wants to listen to me what the weather was like in Boston. How it came down from Fall to Spring. How I learned what a nor'easter is. How we were snowed in every Monday last Winter and how, eventually, I felt snowed under. Last, but not least, I got a cold before Patriot's Day and, when I went back home, it was raining cats and dogs. But, luckily enough, I haven't seen any event rained out".

Em fa riure perquè, malgrat que tot és veritat, ho vaig viure amb molt de sentit de l'humor.

diumenge, 14 de juny de 2015

Dragon Boat Festival


Avui, com cada cap de setmana dels mesos de calor, hi havia festivals. Sé que feien una representació de la batalla de Bunker Hill, però jo he decidit anar al Dragon Boat Festival de Cambridge amb A., C. i els bessons. Hi havia competicions de barques de rem al riu Charles, envelats amb mostres de cultura asiàtica (balls d'estil Bollywood, arts marcials, malabars), dracs xinesos... Les barques també havien de ser en forma de drac, però enguany no sé què ha passat que només estaven pintades amb puntets. Hi participaven, pel que hem vist a l'altra banda del riu, tot tipus d'associacions, de totes les edats i també universitats (no sé quins han quedat, perquè es feia difícil seguir-ho, però C. i jo som Harvard 100%).


Hem tret una tovallola i ens hem instal·lat a prop del riu, just davant de la meta. Quan els xiquets han acabat de dinar, hem fet coa als camions de menjar de la banda de Cambridge i ens ha tocat el torn. No és un festival gaire mogudet, però feia bo (el sol no era tan intens com els altres dies -jo, per si de cas, aquest cop m'he comprat protecció solar i me n'he posat de valenta- i bufava la brisa) i la conversa ha estat ben entretinguda (no ens véiem des del... febrer? i teníem moltes coses per explicar-nos). Després de passejar una mica, m'han ensenyat l'apartament nou. Un dia relaxat i bonic de diumenge.

Ja queda poquet per veure'ns!

divendres, 12 de juny de 2015

I més!

Setmanari de l'Ebre d'avui!
Reconeixeu el lloc de la foto?

dilluns, 8 de juny de 2015

Premsa sobre Glopades de riu


L'han publicat aquest mes a L'Estel i aquesta setmana sortirà al Setmanari de l'Ebre. Estic molt contenta de poder-ne fer difusió, sobretot mentre espero les presentacions en persona.

Apunteu-vos-en les dates, si us interessa:

2 de juliol, Sala de Plens EMD Jesús, Sala Jordi Brull. 20h.
3 de juliol, llibreria La 2 de Viladrich, Tortosa.
10 de juliol. Biblioteca Comarcal Sebastià Arbó, Amposta.
17 de juliol, Sala Sagarra, Ateneu Barcelonès, Barcelona, 19h.

Qui sap, potser ens desvirtualitzarem en alguna presentació! Si us l'heu llegit, què en penseu? M'interessa, i molt!

diumenge, 7 de juny de 2015

Balenes a la vista!


Era molt difícil fer--ne fotografies i ho he deixat estar de seguida.

Tant de parlar de balenes la setmana passada, em vaig quedar amb ganes de veure'n. Fa temps que tenia pensat anar a Cape Cod quan fes bo perquè és la zona coneguda per les balenes i s'hi pot arribar en ferri des de Boston. Però la setmana passada, quan buscava llocs on anar amb L. com a alternativa a Concord i on ella no hagués estat, vaig veure que els de Harbord Cruises, a més dels creuers que fan a les illes de Boston (com la de St. George, on hi ha una fortalesa -la que va tenir el transport gratuït per la inauguració, i no és barat-), també oferien un creuer amb personal de l'Aquari a un espai natural protegit enmig del mar en què, entre altres animals, hi ha balenes. A més, si no en veus cap, et donen un altre bitllet perquè hi tornis quan vulguis. Així que aquest migdia he agafat el vaixell. Ha estat un viatge de quatre hores (gairebé tothom ha corregut a refugirar-se dins perquè feia molt de fred a alta mar), però jo m'he quedat fora amb un alemany que hi he conegut (m'ha dit que era en una escola d'estiu de les que fa Harvard en aquest temps). Ha estat molt bé poder-hi xerrar, perquè durant el viatge, en total unes tres hores, només veus el mar (tret de les illetes del començament). Quan arriben a l'alçada de Provincetown (Cape Cod) (em penso que canvien la ruta segons on són les balenes: les reconeixen per les aletes, fins i tot saben si emigren al Carib a l'hivern i el vaixell capta els sons de les balenes, a més avui ja ens portaven avantatge els creuers de les 10 i les 11 i les tenien més o menys situades). Els educadors del museu te n'expliquen característiques.

Tenia por que no en veiéssim cap (tot i que L. em va dir que des de Cape Cod n'havia vist i de MOLT a prop), però només arribar davant de Provincetown i aturar els motors (o almenys aturar el vaixell) ja hi havia, a més dels ocells, una foca de costa que s'havia aventurat mar endins i el que m'ha agradat més veure de tot el viatge per la impressió que feia i perquè ens perseguia, s'ha enganxat al vaixell: un tauró!!! Jo la primera balena (també una rarera, la milky whale) no l'he vista de forma nítida, però després no en paraven de sortir: el xorret d'aigua, la balena que surt i al final el cop de coa que veieu a la fotografia. Era com si saltessin. 

Encabat estàvem gelats i hem entrat. 
Des de dins, he fet aquesta fotografia per a Eva.
I per entrar en calor (tenia raó Olivera, que ho faria), he anat a demanar una New England Clam Chowder (la sopeta típica) a Quincy Market, tot i que era millor la de Legal Seafoods i la del cap de setmana passat (per cert, he vist el que està al port, just davant de l'embarcador per al creuer, però no tenia ganes d'entaular-me bé). Hi havia molt d'ambient d'estiu (i el Freedom Trail està ple de turistes).
Pots triar, sense canvi de preu, si la vols en un pa com la sopa polonesa, però farta molt i com que abans de sortir de casa ja m'havia fet un brunch...


I quan anava cap al Public Garden, on volia anar amb Amelia i un grup d'espanyols de la llista d'Iberia, m'han donat una mostra (aquí només se'n veu la meitat) de gelat de Frozen:
Seguint la línia roja del Freedom Trail.
Però un imprevist ha fet que acabés tornant a casa abans d'hora. 

Què me'n dieu? Quan mig arriba el bon temps (avui tornava a fer bo, 18 graus la major part del dia-dia -però semblava molt més- i màniga curta) aquí hi ha milions de coses a fer. Quan pensaves que ja ho tenies apamat. Això sí, no faré de reportera bostoniana tot l'estiu perquè al juliol vaig a Catalunya (amb congrés pel mig a Anglaterra), però us explicaré el 4 de juliol l'any que ve (esperem que el blog continuï com fins ara).


P.S. Segueixo trobant els gelats d'aquí deliciosos. Aquest era d'oreo, però a mi m'agraden senzillets, de nata pura, de llimona, potser de coco.