dimecres, 26 de novembre de 2014

Final de tardor

Ara mateix (acaba de començar a nevar).



diumenge, 23 de novembre de 2014

La il·luminació de l'arbre de Nadal de Boston

Com sempre, puc penjar pocs vídeos i curts perquè triguen molt. Bé, tampoc no vaig gravar gaire perquè no em volia perdre l'espectacle en directe!


A vegades les distàncies mentals superen amb escreix la distància física. Com sabeu, de Cambridge a Boston s'hi pot anar a peu, però a vegades la Cambridge universitària i la Boston quotidiana no es troben. Dissabte a la nit era la cerimònia d'il·luminació de l'arbre de Nadal més gran de Boston davant de Faneuill Hall, a Quincy Market (on tant m'agradava dinar quan encara vivia a l'hotel). Tot i que finalment no el van il·luminar fins a les nou, abans va arribar el Pare Noel i hi va haver concerts. L'arbre de l'altra banda de la plaça ja estava il·luminat i feia molt de goig (no en tinc fotografies perquè anava amb un grup d'amics i solc fer poques fotos quan estic acompanyada, perquè xerro, però si hi torno a passar us fotografiaré l'altre arbre i les decoracions del carrer (tot just comencen a il·luminar la ciutat, triguen més que a Londres, que recordo que era espectacular al voltant de l'òpera). Aquest arbre té més llums que el famós de Rockefeller Center de Nova York (que ja no hi era quan jo hi vaig anar al gener) i que el de Washington, és clar. Avui he explicat que havia anat a veure aquesta festa a uns companys de la universitat i m'han dit que deu ser una tradició nova perquè desconeixien que hi hagués cap arbre a Boston, però que feia sentit que tingués més llums per emular Nova York. M'ha fet pensar en la rivalitat amb The City per la governació d'aquesta regió, que hauria estat més gran que Massachussets i prou. Em penso que era cosa dels britànics, la idea, però no va funcionar. 

L'arbre era espectacular i l'ambient també. Feia fred, però nosaltres vam anar a sopar abans per escalfar-nos. Jo anava ben abrigada. Quan es van encendre les llums, que anaven canviant amb la música, em va fer l'efecte d'un piromusical. Hi va haver diversos comptes enrere i vaig pensar que no devia ser tan diferent de com celebren la nit de Cap d'Any aquí (no espereu entrades sobre les festes a Boston, perquè seré a Catalunya amb la família i J.!!). Fins i tot em va parèixer excessiu i rococó, però no es pot negar que l'efecte de les llumetes enlluerna, mai més ben dit. Us en penjo fotografies i també de la pista de patinatge sobre gel que està damunt del Llac de les granotes al parc Boston Common. Hi vaig anar abans. Vaig pensar que l'any que ve potser provaria de patinar amb J. agafant-me, però... quan els vaig veure sortir disparats, a molta velocitat i fer piruetes!! Hi havia un pobre noi agafant-se a la barana: gairebé l'atropellen i la seua acompanyant l'ajudava però ell només li demanava tornar a la sortida (de fet, estava just a mig trajecte).

I també hi afegeixo fotografies d'avui, que m'he aixecat tard, he dinat a casa i he anat a fer un xocolate cuit (a la una) amb C., A. i els dos bessons. I no, tampoc no hem trobat lloc a la xocolateria on havíem intentat anar amb Amelia l'altre dia com a primera opció, però l'hem agafat per emportar i he de dir que era boníssim. Tenien xocolatines de titos i es veu que per Halloween en fan d'esquelets. Tenen una part de bomboneria i regals i la de xocolateria-cafeteria. Després a córrer per trobar l'edifici de l'Adams House (una de les residències d'estudiants de Harvard) on representaven Medea de Sèneca, en anglès, modernitzada i molt tensa, intensa, amb una Medea fantàstica, l'actriu que l'acompanyava (tot estudiants, eh! també la producció, 'undergraduates'; eren del departament) també era molt bona i un Jàson molt ben caracteritzat. Hi he trobat una doctorand del departament i el professor amb qui treballo. 

A partir d'ara (aquesta entrada inclosa) deixaré d'etiquetar com a 'viatges' les experiències aquí (tret de quan viatgi pels EUA des d'aquí o no) perquè viure-hi dos anys no és ben bé un viatge...
Cambridge

Frog Pond, Boston Common (llac refrigerat)

Aquí començaven a entrar els patinadors, però n'hi havia moltíssims

Quincy Market, ple de gent




Fixeu-vos què alt és en comparació amb els edificis.


Aquesta fotos pareix de postal






La que us he enviat per correu, en què hi surto jo, està feta des de dalt d'una escala que mena a unes botigues, però veig que la resta que vaig fer des de dalt han sortit borroses


La xocolateria d'avui

Adams House Theater

La paella que m'han regalat al supermercat! Ja havia acumulat molts punts!!

The Museum of Natural History at Harvard


Ahir vaig dinar a la biblioteca (m'havia preparat una carmanyola per a dinar i havia quedat per a sopar en un restaurant amb M., el seu marit i  un matrimoni espanyol a qui no coneixia. Així que, després de dinar, vaig anar a un lloc calentet (ahir tornava a fer molt de fred; els dies com avui són una excepció aquest novembre estranyament gelat que fa enguany), el Museu d'Història Natural de Harvard, que amb el carnet de la universitat és sempre gratuït (i a més podria portar-hi un convidat). És un museu preciós. M'encanta com està presentat, ja ho veureu a les fotografies. Jo m'esperava el típic museu d'història natural enorme, amb grans dinosaures i molt impactant com a Londres o Nova York (vegeu-ne les entrades en aquest blog), però és completament diferent, de dimensions més assumibles, amb les sales dels dinousaures i mamífers, també, però amb altres sorpreses, detalls, que van ser el primer que vaig fer. El museu està molt ben distribuït i té moltíssima informació. Per tant, que sigui més menut que els museus que he esmentat no vol dir que, com el Museum of Arts, el pogueu visitar en un parell d'hores. Jo m'hi vaig estar tres hores i 3/4 i com que tanquen a les cinc ja em van fer fora (hi ha un senyor que passa sala per sala per avisar trenta minuts abans i 18 minuts abans de tancar). Aquí es plega aviat i els museus no en són cap excepció. En aquella hora ja és de nit i hora de sopar. Això vol dir que tinc pensat tornar-hi i possibilement fer-hi dues visites més. És un museu que val molt la pena. Jo vaig deixar-me la part més espectacular (almenys visualment) per al final: la de zoologia. Això significa que vaig estar tres hores senceres amb les altres sales, que atreuen molts menys visitants (o menys estona) i vaig seure a escoltar les presentacions amb el telefonet a l'orella i vaig mirar els audiovisuals (no tots!! però un o un parell a cada vitrina). Vaig aprendre-hi molt i vaig tenir la sensació que m'explicaven coses noves i, en el cas de la sala del canvi climàtic, d'una manera diferent. Ara el proper cop voldria fer-ho a l'inrevés, començar per les sales dels animals i potser un altre cop pel Peabody Museum (el d'etnologia), que estan connectats i on només vaig treure el cap. Però m'alegro molt d'haver seguit, sense saber-ho, aquest ordre, perquè si no no hauria descobert tantes coses que desconeixia i m'hauria centrat en els dinousares, que he vist en moltes exposicions a diferents llocs.


Aquesta és la primera sala que vaig visitar, una de les veritables sorpreses del museu, amb una història única. És la sala de les flors de vidre de Leopold Blaschka i son fill Rudolf. Us explico la història tal com la recordo. Leopold Blaschka va fer un viatge en vaixell cap als EUA i a causa del temps el vaixell va haver d'estar aturat molts de dies enmig del mar. Ell, artesà del vidre, es va meravellar amb les espècies marines d'animals invertebrats i quan va tornar va fer peces de vidre inspirades en la naturalesa que no venia. Però el director del museu natural de Dresden tenia un problema. Quan exposava els animals marins dins de potets, veia que el color s'anava apagant i que atreia molt poc els visitants. Aleshores se li va ocórrer encarregar a Blaschka peces de vidre que representessin aquests animals i va ser un èxit.


Què hi tenen a veure, per tant, les 3000 espècies de flors de vidre de Harvard? (Sí, no ho pareix però són de vidre, jo m'hi vaig 'amorrar' una bona estona). Un professor d'aquesta universitat va rebre l'encàrrec d'ocupar-se del Botanical Musem de Harvard i, per fer-ho, li van concedir un munt de sales buides que havia d'omplir. De seguida va topar amb un problema semblant al del director del museu de Dresden. Podia exposar-hi flors dissecades, però aleshores serien en dues dimensions i a més a més el color de les flors també s'esvaïa. Per això, ell que havia vist algunes de les obres de vidre que representaven éssers marins en un museu, va demanar a Blaschka que li enviés una mostra de peces de flors. Van arribar trencades pel viatge, però amb els fragments que se'n van salvar va pensar que n'hi havia prou. Va ensenyar-les a una senyora de la ciutat i a sa filla, Elizabeth C. i Mary Lee Ware, que es van entusiasmar amb el projecte de veure representades les flors i els segments de les plantes en peces de vidre, per al museu i per als estudiants de botànica, que així podrien estudiar-les millor i van actuar de mecenes. Així, Harvard va encarregar-los la col·lecció de flors de vidre al 1890s i encara avui es pot visitar. 


Què us sembla? Quin privilegi estudiar amb aquestes peces!


Si continueu la visita cap a l'ala dreta, aneu a la sala dels ròculs aquests i els meteorits (geologia). Si aneu a l'esquerra, fareu cap a la de zoologia. Les explicacions també són molt interessants, però no m'hi extendré. Després d'això vaig continuar fins a les sales del canvi climàtic, en què, com us deia, em va sorprendre l'enfocament de l'exposició, perquè qui més qui menys tothom ha sentit a parlar del canvi climàtic i en coneix les causes i els perills. Però normalment sempre veiem els gràfics de la gran despesa energètica i l'emissió de CO2 a l'atmosfera per part dels EUA en comparació amb Europa i pensem en aquests americans que gasten tant, tot i representar un percentatge de la població molt baix. Això en aquest museu també ho diuen i després t'expliquen per què contaminen tant, cosa que jo desconeixia; potser fins ara no m'hi havia fixat. Els americans tenen molt de carbó i és barat, però el carbó contamina molt més que altres tipus d'energia i produeix menys. Així que en cremen quantitats molt elevades. Ja ho tenim. Aleshores em vaig asseure al joc interactiu. T'expliquen el panorama, sempre centrat en tu com a ciutadà estatunidenc i tens DRET A VOTAR. Davant de la cadira hi ha un comandament amb dos botonets, SÍ i NO. El professor de Harvard de la pantalla t'explica la situació, et mostra les xifres, et diu quins són els avantatges i incovenients d'aquesta situació, et parla de costos econòmics, d'accions quotidianes i els impostos (% d'augment) per soterrar els residus que produeix la crema de carbó i com podem actuar a casa per reduir l'impacte mediambiental (però fa força èmfasi en els calerons). Aleshores et pregunta directament si estàs disposat a actuar, reduir l'impacte mediambiental a casa (aixetes amb menys pressió, canvi de bombetes, ús de transport públic, etc.) i a pagar més impostos perquè contanimem la meitat els propers anys. Vaig votar que SÍ. Estava sola a la taula de comandaments, així que el professor va explicar els efectes positius d'aquesta decisió tan important.

Però després va ensenyar-me un altre gràfic. Mentre Europa i els EUA podrien acceptar fer aquest canvi, hi ha una sèrie de potències emergents/països en vies de desenvolupament, entre les quals la Xina que cada dia produeixen més residus i que probablement no estan disposades a fer front a les despeses d'inversió que es necessiten per gestionar el material de rebuig. Més gràfics i xifres i explicacions. Estaries disposat, com a ciutadà nord-americà, a invertir (amb un augment brutal dels impostos) en aquestes mesures en països estrangers? T'ensenyen quant et costaria, però també quant et costaria si no es fa hi has de fer front a tsunamis i altres desastres 'naturals' o si més endavant vols poar-hi remei. Mostren un gràfic en què es veu que tota la contaminació que ens estalviaríem de procedència europea i nord-americana, quedaria auperada amb escreix per la de les noves potències. Vota, estaries disposat a contribuir-hi? Aquí ja hi havia dues noies joves més a la taula. Tot i que vaig votar que sí, va sortir una majoria de NO. I el professor, pacientment, ens va explicar els efectes d'aquestes decisions.


I aquí ja entrem a la part de zoologia, a l'ala dreta, perquè tot i que després de Climatologia entres al Peabody Museum, vaig pensar que segurament seria millor visitar-lo un altre dia amb més tranquil·litat. És un museu força gran, també. La primera imatge que veieu és la comparació de l'esquelet d'un ésser humà amb la del seu parent més proper, un ximpanzè. En aquesta sala també m'hi vaig passar una bona estona. T'expliquen la teoria de l'evolució de Darwin amb molts exemples (ja sabeu que als EUA, sobretot al sud, hi ha molts creacionistes, que no hi creuen i a les escoles locals trien que no s'ensenyi). Al museu fan esment dels creacionistes (i tanmateix, és tan americà això dels museus d'història natural, trobo! i aquells fòssils dins del petroli que vaig veure a LA i que surten als Simpson, us en recordeu?). La mare de C. és creacionista, del sud. També t'expliquen els progressos i les teories que van anar apareixent després, compatibles amb el darwinisme, fins a la genètica i biologia mol·leculars i la descoberta de l'ADN. I, evidentment, el paper dels professors de Harvard en el debat sobre aquestes teories i les línies de recerca actuals. Igual que al MIT, t'informen sobre la investigació que la universitat ha realitzat i realitza en aquests àmbits (a la sala dels meteorits i pedruscos s'hi explica una recerca sobre el cercle polar àrtic molt interessant).


Aquests pots amb animals dins també els tenim als nostres museus? No ho recordo al Museu Blau de Barcelona, per exemple.


Aquesta sala no sé si formava part de l'exposició permanent. Contenia una presentació de l'obra fotogràfica d'un artista als boscos de Main. Molt bonica, amb imatges precioses dels colors a la tardor.


A la sala dels insectes, llagostes i animals de closca dura també m'hi vaig estar prou estona. Instisteixo en la presentació del museu i, a més, em van interessar les parts a les quals normalment dedico menys atenció.


Aquí ja hi havia més criatures.



La part més espectacular.


Els animals marins de vidre del mateix artista de les flors.



Com a Londres, pots pujar al pis superior per veure-ho millor.




El museu d'etnologia.

Les dues primeres fotos corresponen als indis, però al museu hi ha peces d'oceania i de llatino-Amèrica, també.


La festa dels morts de sud-Amèrica.

Definitivament, hi vull tornar perquè només m'hi vaig poder passejar, amb el guàrdia als talons! I jo que tenia temps de sobres, em pensava! Hi havia entrat a la una!


Què me'n dieu?

Si en voleu saber més, Amelia té una entrada molt completa al seu blog sobre les flors de vidre que vaig llegir fa temps.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Harvard Beats Yale (The Game)

'If you're from Yale, I sell maps
if you're from Harvard, BEAT THEM'.

(Si ets de la universitat de Yale, venc mapes
si ets de Harvard, guanya'ls/destrossa'ls').


Frase dita per una venedora de mapes de Harvard Square (apunt: els estudiants de Harvard fan un tour que té molt bona fama per la universitat i t'expliquen com és la vida d'un alumne en una universitat tan prestigiosa com aquesta, la número 1 dels rànquins mundials. La visita guiada, veg. la darrera foto, es paga, però els mapes del campus els ofereixen gratuïtament i he de dir que no he trobat enlloc més mapes de la zona, a més inclouen en un requadre el mapa del campus del MIT, també. Hi ha visites guiades gratuïtes al punt d'informació de Harvard, al costat de Harvard Square, també, però no deuen ser tan completes). 

Si no sabeu de què us parlo, si no sabíeu que avui era el gran partit de futbol americà (universitari) entre les dues uniersitats rivals de l'Ivy League, també televisat, amb entrades que costen uns 60 o 80 dòlars, 200 a la revenda, aleshores us deveu haver quedat amb la mateixa cara que jo ahir quan el professor va preguntar a classe quants de nosaltres aniríem AL PARTIT (The Game), en majúscules. Tota la classe va aixecar el braç i jo em vaig afanyar a preguntar a la companya de la dreta de quin partit es tractava (una mena de Barça-Madrid, vaig pensar sense equivocar-me, i com que els esports no m'atreuen gaire...). Però vaig tenir una sorepresa majúscula quan em va contestar que es tractava del Harvard contra Yale!! Però si no ho he vist anunciat, si els companys no ho han comentat a classe (i mira que fan coses singulars, darrerament!)!!! 

Potser la meitat dels lectors d'aquest blog no entenen per què faig tants escarafalls si no sé ni com funciona el futbol americà ni m'apassiona el tema. Però potser alguns sabeu que tinc una desuadora crimson (granate, el color de Harvard) de la universitat des de fa uns anys i que venir aquí era un somni que feia temps que covava. Des que vaig sentir parlar d'aquesta universitat a la sèrie Gilmore Girls (una de les meues preferides) fins ara, han passat sis anys i a hores d'ara em vull la sang crimpson (granate)! I em crida molt l'atenció aquest sentiment de pertinença i de comunitat que creen les universitats anglo-saxones, com Harvard, Yale, Cornell, que a més poden convertir-se en una tradició familiar, els néts, els fills volen anar a la mateixa universitat que els pares o iaios, que a vegades encara fan donacions, que segueixen a les associacions d'antics alumnes (avui hi havia publicat granadet i granate, eh). A les universitats de Cambridge i d'Oxford al Regne Unit passa el mateix i ells tenen les competicions de rem. 

L'estadi. Feia fresqueta. A la nit era l'única sense gorret, però, tot i que en tinc un que em va fer la iaia, no solc sentir fred al cap. Ara bé, tots els amics, espanyols, amb qui he quedat aquesta nit, volien unes orelleres com les meues!

No volia perdre'm un dia que té moltes parts de ritual (almenys a les Gilmore Girls ensenyaven el dels Bulldogs de Yale, que em sembla recordar que tenien una mascota, no sé si dissecada o esculpida, el gos, i anaven tots a visitar-lo i cantaven l'himne i feien barbacoes abans del partit...). L'equip contrari es diu Yale Bulldogs i el de casa, Harvard Crimson. Però ahir ja no quedaven entrades i n'hi ha només un a l'any. Així que avui he decidit no perdre'm l'ambient i sortir de casa a les onze per viure l'ambieny, vestida de Harvard, jo, també i he fet la ruta amb ells des de Harvard Yard (l'estàtua estava plena de gent, i això que darrerament, amb el fred, els grups de turistes no són tan nombrosos) fins a l'estadi de la universitat, a l'altra banda del riu, a Boston (Harvard té campus a Boston, també). 


Tot venut


A la nit he preguntat a una noia amb un gorret de Harvard: qui ha guanyat? I m'ha dit: Harvard!!!!! I han començat a cridar tot el grup, eufòrics! El color del meu abric hi ajudava :)


La visita guiada pels estudiants de Harvard

P.S. Demà us explicaré què he fet la resta del dia, però acabo d'arribar i ja són les dotze de la nit de dissabte...