diumenge, 31 d’agost de 2014

Les festes majors de San Antonio a North End, el barri italià

Aquest cap de setmana eren les festes majors del barri italià de Boston en honor a Sant Antoni. Les celebren les persones que van emigrar de Montefalcione cap a aquesta ciutat. D'aquest enllaç sembla desprendre's que és una de les comunitats més nombroses i actives de Montefalcione a l'exterior. Hi havia molts de motius per treure-hi el cap, però un d'ells és l'estimació que sento per la cultura italiana i la seua gent. Itàlia, Torino, em van deixar una empremta que el temps (però no els viatges) han relativitzat, però que no s'esborra. Una altra raó hauria pogut ser que quan vaig consultar-ne el programa em va recordar les festes del meu, de poble, que seran aviat: allà tothom es coneix i hi ha un sentiment de comunitat, però el que em va fer pensar-hi no va ser això sinó el fet que la celebració girés entorn del menjar, hi hagués una actuació musical i els actes religiosos (en aquest cas, una missa fora de l'església, la missa tradicional en italià i una processó que m'hauria agradat molt veure, però que feien molt més tard). Senzill.

Al programa de festes també hi deia que la celebració tindria lloc a tres carrers, que, com em va indicar (aquest cop encertadament) el Googlemaps, van seguits. Però no em podia imaginar que, literalment, la policia havia tallat l'inici del primer carrer (estaven allà palplantats davant de les tanques), hi hagués tres carrers decorats i aquells tres eren els únics on hi havia moviment. Vaig arribar-hi cap a les dotze del migdia, a l'hora de dinar i de seguida em va sobtar que no fos capaç de reconèixer-hi res més enllà dels tòpics culinaris italians, ni tan sols el tipus de festa. No eren tradicions del nord, de la meua Torino, sinó que se m'oferia un espectacle nou de gustos, olors i sons (música italiana!) i molt de merxandatge tòpic (del tipus: no parlo fort, sóc italià, no és pasta, són agnolotti; bé, era un altre tipus de pasta, però no sóc italiana, no ho recordo i m'encanten els agnolotti a la piamontese, així que si sabeu algun lloc de Boston o de Catalunya on en cuinin, digueu-m'ho). Un dels plats que inicialment no vaig reconèixer eren les (rice balls, boles d'arròs), és a dir, arancini! Segur que recordeu el sopar al qual, un any després de l'Erasmus, vaig anar amb Valentina a prop de la fàbrica de la Fiat. Un amic seu treballava en un restaurant sicilià i ens van fer un menú degustació amb aquesta mena de mandonguilles fregides gegants. També vaig tastar els famosos cannoli del North End (la gent fa coa per comprar-n'hi cada dia), que no havia menjat mai, però que apareixen als Soprano i que també són típics sicilians.

De fet, la celebració era clavadeta a l'episodi d'aquesta sèrie (una sèrie televisiva americana d'aquelles que han fet història, sobre un mafiós d'ancestres italians que viu a Nova Jersey) en què Gualtieri organitza la festa del barri (és aquell episodi en què els fills de la germana del Soprano tenen un accident als cavallets), però en miniatura. Els tres carrers estaven guarnits amb unes flors que anaven de banda a banda del carrer i banderetes italianes en alguns trams. A les voreres hi havia parades de menjar (mètode americà de menjar dret la majoria i alguna terrasseta), sobretot italià, de manera que vaig aprofitar per dinar allí. També hi havia alguna parada de fer punteria (dards, porteries d'hoquei) per guanyar peluixos i un escenari on en aquell moment i fins a l'hora de la missa hi sortien a cantar joves de Nova Anglaterra que comencen ara la carrera musical (pot ser que fos un concurs). Cantaven un parell de cançons cadascú i es quedaven a animar la resta. Hi havia una vintena de persones davant de l'escenari, alguns dinant asseguts al terra. Feia molta calor.

Però el que em va deixar més parada (no m'esperava que la sèrie fos fidel a la realitat en aquest detall) és la capella de sant Antoni que tenien al carrer. La gent feia coa per pujar-hi (com a Saragossa amb la Mare de Déu del Pilar, la majoria s'hi fotografiaven) i, un cop dalt, enganxaven un bitllet (recordeu que hi ha bitllets d'un dòlar) al sant i en baixar podien endur-se una estampeta i una xapa. Estava ple de bitllets i els anaven recollint de tant en tant.

En acabar vaig tornar a Quincy Market per veure els hiphopperos de la una, que aquell dia tenien molts espectadors i vaig riure una estona més.

Demà és festa, dia del treballador i fins i tot la biblioteca em penso que està tancada! Si no tanca ni els caps de setmana! Dimarts comencen les classes, però la que vull seguir és dilluns, dimecres i divendres, així que m'hauré d'esperar i mirar d'aconseguir el/s llibre/s abans. És la shopping week, en què els estudiants assisteixen a tantes assignatures com volen i divendres han d'haver triat quines els han agradat més i volen cursar. Soler fer cinc assignatures per quadrimestre, m'han dit, en grups molt reduïts i participatius que depenen força del nivell dels estudiants (tenen codis segons el nivell, perquè poden fer-les a primer o a quart, però convé que sàpiguen què se n'espera). He mirat uns quants programes d'assignatures i els exigeixen molta feina, escrits cada setmana en algunes assignatures i es veu que els exàmens no són tan freqüents. No em vull ni imaginar si hagués demanat mai la quantitat de feina i lectures que hi diu en una classe!










Avui un esquirol es passejava per la barbacoa, però quan he anat a buscar el mòbil per fotografiar-lo ha saltat a la tanca, el veieu? La caseta que no es veu, però que queda a l'esquerra és el colomar, on un dels germans passa la major part del temps. També hi fa bricolatge (a la tauleta del costat hi té eines de manualitats i també al soterrani). La foto està feta des de darrere de la tela mosquitera de la meua cuina. Jo esmorzava, em penso!

Ara plou

dijous, 28 d’agost de 2014

El meu estudi

 Avui m'he traslladat a viure al meu estudi. Forma part d'una autèntica casa americana, amb porxo, soterrani, jardinet, pàrquing al costat i bandera americana. En canvi no penso que sigui tan usual tenir un colomar al jardí. A mi em lloguen la part de dalt, tret de la seua habitació i és com si tingués un pis separat d'ells: tinc una entrada pròpia a casa (per darrere), només comparteixo amb ells el jardí, el porxo i la rentadora al soterrani. Tinc terrassa pròpia, habitació doble, cuina i lavabo, amb mobles i ben equipat. A la resta de la casa hi viuen dos germans fadrins, ja grans, un dels quals deu cobrar la jubilació i els ingressos del lloguer. Són amables i... molt primmirats amb la seguretat de la casa, envoltada de càmeres de vigilància que ells mateixos poden veure en unes pantalles al menjador i diverses portes i codis i claus.


No he fotografiat el meu carrer ni casa meua (tret d'una part de la meua habitació, amb la motxilla damunt del llit), però aquest és el meu barri i així us en podeu fer una idea. Avui no he parat d'entrar i sortir i d'obrir i tancar les portes de casa perquè he volgut comprar-me estris de cuina nous (els vells estaven molt usats i m'ha fet mania), tovalloles, menjar, sabons i altres objectes de primera o segona necessitat. He descobert la ruta de 12 minuts d'anada al supermercat, un de gran, i l'altra per anar a l'estació, com faré quan vagi a Harvard. De fet, a la tarda hi he anat, però per acabar-me de proveir. Ningú no sabia dir-me on comprar el que buscava, uns ho compren per Internet, els altres van a Downtown, on tenia l'hotel, a Boston, que ara em queda fora mà. El que m'ha costat més ha estat trobar canvi (amb quarts de moneda) per a la rentadora. Per a una rentadorada en necessito 8 (2 dòlars) i per a la màquina eixugadora 8 més. Després de catorze dies vivint en un hotel (avui era el 15è dia que era aquí) havia de rentar la roba interior i la roba de color, com a mínim. Això ha implicat 3 hores de rentadora i eixugadora i el senyor, que feia bricolatge, no s'ho podia creure. He sopat a hora d'aquí, a les 18.30, cuinant jo (i mira que m'ha quedat malament el segon plat, que m'ha agafat despistada). Tret de parlar amb P. i M. d'una banda i amb J. de l'altra per Skype, no he parat i, malgrat tot, encara no he tingut temps de desfer la maleta (i aquesta nit ja no ho faré, estic cansadíssima) ni de ficar als calaixos la roba ara ja neta i eixuta. Avui m'han passat unes quantes anècdotes divertides i hi ha personatges dels quals segur que se'n pot treure molt de suc! 

Demà faré això i aniré a la biblioteca a treballar, que dilluns és festa: el dia del treballador.

dimecres, 27 d’agost de 2014

I'm an Alien in Boston

https://www.youtube.com/watch?v=d27gTrPPAyk

Aliens és la designació que rebem els que venim aquí amb visats de no-immigrants. M'ha vingut al cap comentar-ho avui a J. perquè acabava de visitar una exposició sobre la immigració als EUA i, en particular, a Boston (molt menudeta, però he refrescat continguts de l'Ellis Island de Nova York .us en vaig parlar al gener de 2011?-, que per a mi és una de les visites més recomanables de la ciutat).

Avui estic físicament cansada, després de la tensió dels primers dies em va sortint el cansament, a més feia moltíssima calor una altra vegada, però tenia moltes ganes de compartir amb vosaltres l'experiència del meu darrer dia a l'hotel de Boston, atès que demà em mudo al meu nou estudi a Somerville! I com que encara no he preguntat com fer-ho per connectar-me des d'allí (que sí, hi tinc internet), no sé si podré actualitzar o si tindré forces per escriure després de pujar la maleta i mirar de comprar les quatre primeres coses per al pis. I si tinc tantes ganes de comentar-vos les fotografies d'avui és perquè estic segura que Boston us acabarà d'encisar. De fet, només em queden museus puntuals per visitar , de Boston. Aquest matí he vist per dins dos edificis preciosos, un dels quals està a la llista dels 10 edificis més bonics dels EUA segons una comissió d'arquitectes nord-americans: la Trinty Church (7 dòlars: imprescindible, poques vegades solto exclamacions quan m'impressiona un lloc, però és una preciositat i, un cop més, proposo practicar-hi slow tourism perquè si no, hi ha tants de detalls decoratius, per dins i per fora-necessitaria una neteja de la façana- que és impossible pair-ho tot sense seure una estona i recórrer-la a poc a poc). El segon, evidentment, és una biblioteca, la Boston Public Library, la primera biblioteca gratuïta que es va construir a nord-Amèrica, on funcionaven amb subscripcions i no es podien emportar els llibres a casa. Té uns murals impressionants, de grans dimensions, contemporanis que m'han recordat els d'alguns edificis de Nova York com el del Rockefeller Center i l'elegància de l'edifici, la biblioteca de NY i la Grand Station. Ho dic de memòria. Visitar la biblioteca de Boston, per tant, és gratuït.

Els dos edificis estan a la mateixa plaça, la Copley Square, que porta aquest nom per homenatjar un pintor, que hi té una estàtua. De fet, abans aquesta zona era la part artística de la ciutat i hi tenia la seu el Museum of Fine Arts, que ara está passada la Prudence Tower. Tots aquests edificis estan en direcció oposada al Freedom Trail des del meu hotel, no tinc un mapa sencer de la ciutat, però diria que estan situats a la zona baixa, ben lluny de Cambridge i Somerville. L'església per fora us deurà sonar del dia que vaig caminar des de Harvard (Cambridge) fins al Boston Common amb el blogaire català M. Al costat de l'estàtua del conill i la tortuga (la vaig penjar?). I l'església està davall de la John Hancock Tower, que m'han dit que són oficines i que estava tancada al públic. És l'edifici més alt de Nova Anglaterra i els espills/vidres de les finestres s'hi van posar amb la intenció que reflectís els edificis històrics del voltant (tot i que quan la van acabar, en van caure un parell, sense que hi hagués ferits).

Passejar per aquella zona i pels voltants, Newbury Street (tot botigues de marca) i Commonwealth Avenue, una avinguda amb una zona verda al mig, amb estàtues de personatges cèlebres. Cases riques a les dues vores del carrer. A l'inici, la First Baptist Church. Aquest és el carrer que he agafat a la tornada a l'hotel, mentre que abans havia passat per Newbury.

Quan m'he assabentat, preguntant, que la Prudence Tower era l'edifici amb l'observatori amb vistes de Boston, m'hi he dirigit de seguida, però pel camí he trobat una parada dels busos-ànec (els que tenen forma de vaixell-ànec i es fiquen al riu Charles) i m'he decidit a pujar-hi! No són tan marxosos com a San Francisco (res de becs ni de cançons aquacades), però el guia busca guanyar-se la propina i és una hora i mitja complerta: visita panoràmica i guiada de Boston dalt del bus, navegació pel riu Charles, explicació sobre el canvi de fisonomia de la ciutat, que està situada en part damunt de la zona que constituïa el riu antany i curiositats que només saben els bostonians. Evidentment, recomanaria abans fer el Freedom Trail a peu perquè des de l'autobús-ànec no es pot accedir a la majoria de llocs de la ruta i només se n'expliquen pinzellades (ep! al Freedom Trail hi trobareu cartell que recorden que el recorregut no s'ha de fer en cotxe; ja sabeu la mania que tenen els americans d'anar en cotxe a tot arreu i això que a Boston no fa cap falta, però per visitar qualsevol altra ciutat sí, per això quan fa un any que la gent viu aquí, se'n compra un per terminis). Jo hi he passat una bona estona, i això que anava totsola, però m'apetia! Al preu que us vaig dir l'altre dia (aquest potser era un dòlar i escaig més barat, depèn de la companyia) hi has de sumar el 15% de propina (que com que als rebuts hi posa TIP, jo l'havia pagat fins i tot a la persona que venia entrades a l'observatori de la Prudential Tower, però me l'han tornat perquè allà no era pertinent. Al bus-ànec sí, ho recorda una placa dalt del seient del conductor.

El Prudential Tower té un centre comercial i l'observatori al pis 50. He llegit i m'han dit que si vas al 52, a la cafeteria i hi fas un refresc (més car del normal) ja tens tota la vista que vulguis. El fet és que segur que surt més barat que els 16 dòlars de l'entrada a l'observatori (hi havia descompte amb el bus-ànec de 2 dòlars, em penso, però jo no l'havia agafat perquè no sabia què faria encabat), però he de dir que no només la vista val la pena, sinó que si entens l'anglès et donen una audioguia que t'explica la història dels edificis importants, hi ha una petita exposició sobre la immigració a Boston, com he avançat abans, i panells informatius sobre fets destacats de Boston i esports. Jo he fet el test de 'How well do you know Boston?' i sabia gairebé totes les respostes ^ ^ A força d'anar a museus i de seguir visites guiades, et va impregnant la cultura i la història de la ciutat.


Taxi de Boston


John Hancock Tower, en honor al primer governador un cop independents

Trinity Church, les fotos no li fan justícia, tot i que n'he triat una selecció àmplia





La biblioteca pública, C.

Trinity Church per dins











Copley Square



Copley


La biblioteca















La meta de la famosa marató de Boston, que va començar amb només 15 corredors (homes)! Més del 90% de les persones que hi participen cada any acaben la cursa (els seleccionen molt i molt bé perquè hi ha molta demanda per entrar-hi)


video

Ànecs a l'aigua! (N'hi havia de debò, també). Avui es carrega bé, el vídeo.

El pont Sal i Pebre (anomenat així poularment, perquè sembla que tingui un saler i el potet de pebre).




És actualment el riu més net dels EUA, el color verdós de l'aigua és per la vegetació del riu.

Un altre com nosaltres


Al costat del carrer del meu hotel. Es veu que on ara està la universitat d'Emerson, per a estudiants de teatre, els que cantaven i ballaven disfressats l'altre dia (estem al districte teatral), abans hi havia botigues de pianos. La darrera que queda fa anys.

El carrer de les botigues de marca

Des de la Prudence Tower


Recordeu que a l'altra banda del riu està Cambridge


Sud de Boston

No ha sortit bé, però veieu l'estadi dels Red Sox? Beisbol.



L'edifici que sembla neoclàssic és el MIT, més amunt Harvard amb els edificis de tabots rojos.

Per a l'ex-aficionat als Lakers


L'avinguda de què us he parlat



Enjoy!

P.S. La veritat és que aquests dos dies (i el cap de setmana) que he fet turisme, no he arribat tard a l'hotel, sinó a les 3 i a les 4, de manera que he tingut la tarda per fer feina, sobretot per organitzar-me i també per seguir endavant amb el MOOC Magic in the Middle Ages, que oferirem al maig.

P.P.S. Recordeu que si cliqueu damunt d'una de les fotos podreu veure-les seguides amb més qualitat i més grans com si fossin diapositives, una rere l'altra només movent les fletxes del teclat.