dimecres, 29 de febrer de 2012

TV3

http://www.catalansalmon.com/mails/mapa_tv3_satelit.php

Que es pugui seguir mirant per satèl·lit.

La vaga

Que algú m'expliqui quina imatge es volia donar, com s'ha pogut descontrolar tant una vaga i una concentració que se suposava que havia de ser pacífica, per què avui hi ha hagut dret a vaga, però no dret a no fer-la (això tampoc no és llibertat d'expressió), almenys a Barcelona.

I per favor, abandoneu l'edifici històric de la UB, no m'agradaria que tornés a arribar al punt de degradació que va patir per l'ocupació contra el pla Bolonya. Hi ha altres maneres de manifestar-se i atemptar contra el nostre patrimoni no em pareix la millor manera.

dimarts, 28 de febrer de 2012

El subscriptor. 3


S’havia enganyat, potser el pare només havia afegit els relats sobre Udin per despistar-la, però que ho fes quan intuïa que li quedava tan poc temps de vida... Va obrir la segona publicació, València. I la tercera, Reus; la quarta, la cinquena, la sisena... no n’hi havia ni una d’italiana i encara menys impresa a Udin.
Mentrestant, Pau Morrió passava pàgines de l’àlbum de sa iaia. Aquelles fotografies estaven plenes de pols, però eren molt més boniques que les dels àlbums dels pares. Pau s’estimava molt la iaia, però li costava recordar-la, per això li agradava rebuscar entre els seus records i fer-se seua la imatge d’aquella dona jove que havia vist tant de món i que deien que parlava tantes llengües. A les fotografies, sempre que apareixia en un grup o al costat d’un amic, la resta de persones pareixien desdibuixar-se per donar relleu a sa iaia. La veia dins de la furgoneta, a la part del darrere, arraulida entre les eines de fusteria del rebesiaio, amb la boca oberta perquè contaven que xerrava pels colzes; nadant al canal; davant de la porta de la universitat; empastifada de pintura verda davant d’un mural llarguíssim del pati de lletres; acompanyada de nois diferents en diverses cerimònies; desfilant en una carrossa. Li encantava l’acte íntim de mirar aquelles fotos i imaginar-se-la un altre cop jove, quan ni tan sols somniava tenir un nét com Pau.
Si hagués de triar un àlbum n’escolliria un dels de viatges. Pau pensava que era on percebia millor l’essència d’aquella dona forta que havia escrit a la tapa de tots els seus àlbums, fins a l’edat de vint-i-nou anys: «no deixis mai de perseguir els teus somnis». Ell no s’havia què devia haver passat després, només que el seu somni no s’havia acomplert.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Venècia


Piazza San Marco
Palazzo Ducale
Ponte Rialto
Góndola, Gran Canal


Romeu i Julieta

Torre dei Lamberti
Casa dels Capuleti, balcó de Giulietta
Piazza dei Signori, Verona

Verona


dilluns, 20 de febrer de 2012

Una imatge i unes quantes paraules



Una llum esmorteïda es reflecteix al terra banyat de la placeta. Al mig, davall d'una acàcia, l'estàtua d'una ballarina s'erigeix damunt d'una sola cama. De tan delicada, resta desapercebuda als pocs vianants que hi passen per davant, alguns encara amb el paraigua a la mà. A la dreta de la noia hi ha quatre cabines roges atrotinades, arrenglerades una darrere de l'altra resseguint el contorn de la plaça, que s'estreteix darrere de la ballarina, tot donant pas a carrerons secundaris, encara menys transitats. 

P.S. Hauria d'aprendre vocabulari d'arbres, de quin arbre es tracta?

Pèrdua


           Quan li havia parlat per telèfon no s'havia arribat a fer càrrec de la situació, només havia pogut mussitar que ja hi anava, que no es mogués de casa que de seguida hi seria; però ara, veient-la asseguda al llit de matrimoni, amb la mirada fixa en el bressol, encara se sentia més perduda.

            No feia ni dues setmanes que li havien comprat els llençols, tan suaus... Ariadna havia volgut esperar que Robert hi fos per triar-los junts. Portaven un estampat d'una granoteta que ara, en la penombra, amb prou feines podia distingir. Ella mateixa s'havia ofert a brodar-hi la inicial de la menuda, però encara no havien decidit cap nom. Ara ja no ho farien.

            Per primera vegada des que havia entrat a l'habitació es va adonar que sonava una musiqueta infantil, una mica ronca, que provenia del joier de sa filla, obert damunt de la tauleta de nit. Inconscientment, va buscar l'altra tauleta amb la mirada: només hi havia uns papers arrugats que semblaven bitllets d'avió. Encara trigaria hores a arribar. Com si li hagués llegit el pensament, la filla va aixecar-se del llit d'una revolada i va obrir l'armari del costat de la porta. En va sortir una olor de colònia d'home que es desprenia de la roba d'ell. La noia tenia una expressió concentrada, com si l'assaborís.

            Hi havia poques coses d'ell, al pis, i aquell armari n'era una; els llibres d'economia de l'estudi i el tocadiscs antic del menjador tancaven la llista. Sense voler-ho, la mare havia pensat alguna vegada que si mai no tornés d'un dels seus viatges, la seua presència seria fàcil d'esborrar. Però la menuda era per tot arreu: a l'habitació que havia estat dels convidats, que encara feia olor de pintura i de mobles nous; als calaixos de la còmoda, on havien anat posant els vestidets que li havien regalat; damunt de la taula del menjador, on s'acumulaven manuals sobre l'embaràs i la maternitat; al bany, en el sabó de pera que Ariadna havia començat a fer servir quan ho havia sabut, perquè, deia, volia començar a cuidar-se. No seria fàcil. 

            La dona va travessar l'habitació entotsolada, va córrer una mica les cortines i va obrir la finestra. Esperava que l'aire fred del matí s'ho pogués emportar tot.

P.S. Fa dies que penjo escrits vells, que tenia desats en un calaix, però aquest text l'acabo d'escriure: gaudiu-lo! 

P.P.S. Ja hem superat l'entrada 100 de literatura!

diumenge, 19 de febrer de 2012

El subscriptor. 2


Però, després de la mort de Jean Maurice, la manca de curiositat de Mélanie per l’afició literària del pare va canviar. A vegades, davant de la mort d’una persona estimada ens sentim dipositaris de la seua memòria i és llavors quan ens dol no haver-la conegut millor, no poder transmetre a familiars i amics el seu llegat. Mélanie se sentia exactament com hem descrit, amb l’única diferència que es veia sotmesa a una pluja constant de preguntes sobre la vida i miracles del magnífic xef Jean Maurice Magnac per part de la premsa francesa i internacional. Set anys després que una crítica gastronòmica ja no hagués d’anar necessàriament acompanyada d’una referència a les receptes de son pare, la premsa el tornava a reconèixer com un dels grans noms de la història de França.
Potser per això es va bolcar en les revistes i va remenar les que havien guardat al traster. Era l’única que tenia son pare que només li pertanyia a ella i, potser, a la branca familiar que vivia a Udin des de feia, almenys, tres generacions. Mélanie sabia que el pare els havia conegut quan era jove, devia tenir uns vint anys. Després d’un viatge que l’havia portat a tastar els plats regionals tradicionals de França: la quiche, la caçolet, la croque madame, el foie gras, els formatges, la galet, el magret d’ànec, la trappe, l’homard a l’armoricaine, els vins, les ostres i fins i tot la samfaina (ratatouille) havia continuat l’aprenentatge a Itàlia, hostatjat a casa dels parents. No s’hi havia quedat més de sis mesos, però quan Mélanie era menuda el pare encara en parlava. Tot i això, mai no els havia portat a conèixer els parents ni pareixia que mantinguessin un vincle fort, només s’escrivien un parell de vegades cada tres anys (una mena de recompte de casaments, naixements i, cada cop més, de morts de familiars coneguts o desconeguts).
Mélanie es va demanar si els hauria d’escriure per notificar-los la mort del pare. No li va costar trobar un sobre vell amb l’adreça d’una tal Annalisa Tartuffo, que contenia una carta escrita en italià. Aleshores va ser quan Mélanie, que havia estat una estudiant brillant al liceu, es va adonar que no sabia escriure res que no fos francès. Compraria un diccionari i escriuria una primera carta concisa, en què els expliqués que el pare havia mort aquell any i que, tot i que no sabia italià, no deixaria d’escriure’ls cròniques familiars amb l’ajut d’un bon diccionari. 
Abans de comprar-lo, però, Mélanie va obrir una de les publicacions a les quals estava subscrit son pare, només per comprovar si seria capaç de comprendre res en italià. Però quan va llegir la contraportada i va veure que s'imprimia a Barcelona es va desencoratjar.

dissabte, 18 de febrer de 2012

El subscriptor. 1

Els quatre mesos posteriors a la mort de Jean Maurice Magnac la filla i el gendre van seguir rebent puntualment la dotzena de revistes a les quals estava subscrit el difunt. La imatge dels darrers mesos de vida del pare anava lligada, inevitablement, a aquelles revistotes escrites en una llengua estranya, que ella no coneixia, però que segura que ni tan sols ell entenia, perquè l’havia enxampat més d’un cop resseguint les línies amb el dit molt ràpidament, com si busqués alguna paraula que li hagués de donar la informació que esperava. Sovint, després de la lectura, el trobava mústic i ni tan sols l'animada tastar una de les seues darreres creacions.
Durant aquells mesos, com si sabés què li esperava, la cerca literària de Jean Maurice havia esdevingut febrosa. Mentre havia pogut, s’havia desplaçat en autobús fins a la biblioteca, on passava la major part del dia. Al vespre, Mélanie l’havia d’anar a buscar perquè no insistís als bibliotecaris que tanquessin una mica més tard les instal·lacions. Quan ell ja no s’havia pogut valdre, la filla havia començat a endur-se en préstec els llibres, catàlegs i manuals que figuraven a la llista que son pare reescrivia cada vespre. En el moment en què li havia agafat el relleu, la cerca s’havia tornat més ordenada: Jean Maurice havia cancel·lat de la llista totes les obres de poesia, llibres de viatges i dietaris. Tan sols havia salvat, a més de la narrativa de ficció, totes les obres que es referien a Udin, la ciutat friülesa on vivien uns parents llunyans de part de la iaia. 
 Ni tan sols aleshores, enfeinada com estava, les lectures de Jean Maurice no havien amoïnat gaire Mélanie: que un xef prestigiós com havia estat son pare es permetés una excentricitat com aquella no era gens estrany, coneixia casos molt més estrafolaris que aquell. Val a dir que el fet que Udin estigués relacionada amb aquell assumpte la tranquil·litzava. Mélanie considerava que la ciutat dels parents que no havia arribat a conèixer mai era la clau de volta del misteri. 
CONTINUARÀ