dimarts, 31 de gener de 2012

Voluntaris per la llengua! Una aventura enregistrant-me

Aquests dies s'estan enregistrant voluntaris (parlants de les diferents varietats geogràfiques del català) per a una empresa americana que vol treballar amb el reconeixement de veu en mòbils intel·ligents. Jo hi he anat aquest matí, una sessío de tres hores, una i mitja dins i una i mitja fora sense moure'm (feia molt de fred i he acabat dient les frases i improvisant les escenes amb la veu tremolosa! La noia del meu costat he sentit que deia: us sap greu si les darreres frases les faig molt curtes?).

Ha estat molt més dur del que em pensava i la persona que m'ha atés no ha estat gaire simpàtica, era grunyona i no m'ha explicat gairebé res del funcionament del projecte, però quan acabava la part a l'exterior he sentit que un noi explicava a una altra voluntària que era important fer una entonació natural i bla, bla, bla (jo gravava i no hi he pogut parar gaire atenció, la meua responsable si em despistava o m'aturava abans de gravar per pensar mig segon s'enfilava per les parets!!).

A més, com un noi ja va apuntar al fòrum de Racó Català, tot i que un dels criteris de selecció era saber el lloc on havies nascut (per qüestions d'equilibri dialectal) un cop allí t'agrupaven per província!! Imagineu-vos, una persona nascuda a Tortosa, parlant de català occidental, està al mateix que un tarragoní que parla en català oriental! No he hagut de signar cap contracte de confidencialitat, per tant sí que puc dir que quan et feien llegir frases com "reproduir:" (mai "reprodueix") les cançons de més èxit (amb molta diferència) eren les de Manel (precisament el mateix grup que jo havia esmentat a un parell dels exemples en què m'havia d'inventar les frases!). Ha estat un dia moooolt cansat i, jo que volia narrar-vos-en tot el procés, vaig tancant les parpelles mentre escric aquestes línies.

diumenge, 29 de gener de 2012

25 anys sense Foix

M'uneixo a la convocatòria de Raons que rimen per commemorar els 25 anys de la mort de J. V. Foix. Per recordar-lo he recuperat de l'oblit un treballet que vaig presentar a un concurs de la Generalitat quan tenia 17 anys (va ser molt especial per a mi i va ser premiat), en què havia de fer un article sobre J. V. Foix (1894-1987), Robert Gerard (1896-1992. Enguany m'he assabentat -i ofert una mica d'ajuda- que en preparen una edició) i Salvador Dalí (1904-1989). Us en copiaré un petit fragment:

 Un altre problema amb què topen els avantguardistes és l'aparent antagonia entre Raó i Follia. Dalí no es cansa de repetir que les seves excentricitats no són l'obra d'un foll i J. V. Foix intenta convèncer-se que hi ha un límit entre ambdós conceptes. El fet que el surrealisme el porti a posar imaginació en tot el que veu comporta que determinades sensacions o paratges el traslladin mentalment a situacions i realitats diferents. Aleshores, en aquest trànsit, ha exportat una realitat recordada en un escenari molt diferent i ha transfornat un paisatge quotidià mesclant temors, somnis, fòbies o passions que l'hi ha evocat a la ment. Acaba de transformar la realitat i en això consisteix el seu procés creatiu. L'inconvenient és que en la imatge que relata el seu poema hi conviuen objectes o referències fora de context que causen interrogants al lector. El lector es pregunta: què l'ha portat a establir aquesta connexió? Al recull de poemes Sol i de dol de 1936 escriu: "en dia fosc, per les platges desertes / erra vol. (...) I veia, dret davant sepultura, / homes estranys amb testes obertes, / un doll de sang en llurs ombres incertes, / i un cel de nit fent dura llur figura. / Entre sospirs, el seny interrogava / si veia just: ¿les imatges funestes / eren en mi o en la natura brava? / I m'ho pregunt encara en mil requestes: les ficcions - i jo en visc! - ¿fan esclava / la ment, o són els seus camins celestes?".


Foix parlava de les mateixes al·lucinacions de Dalí, que trasllada sobre el paper projeccions que li suggereixen els paisatges o models que pinta. A La meva dona nua contemplant el seu propi cos transformant-se en esglaons, tres vèrtebres d'una columna i arquitectura de 1945 veiem aquesta relació" (...)

Però per a Foix el seu art permetia evitar la censura (...). El 1935 havia escrit un article que portava per títol "Ésser lleials" i que anava destinat a la població catalana en general. Deia així: "poetes, periodistes, escriptors, tècnics o obrers manuals, els ciutadans d'un país han de saber servir... Si el catalanisme és un acte de voluntat, cal que els catalans siguin homes de caràcter".

No continuo. Podeu escoltar el poema esmentat sencer i de veu de l'autor al projecte de la Càtedra Màrius Torres. Una autèntica meravella. Jo n'he escoltat alguns textos i quines geminades!!!! Si us entusiasmen tant com a mi, traieu-hi el cap. També us recomano llegir el "Darrer comunicat!.


P.S. Ja sóc a casa!!

dijous, 26 de gener de 2012

I avui els taxis deixaran de ser negres

I amb una mica de sort (per favor, per favor) tornaré a sentir català a l'avió.

dimecres, 25 de gener de 2012

Imatges









Em deu sortir el cansament de tota l'estada o els nervis, però estic baldada, així que us deixo amb unes imatges d'ahir (les de la placeta que podia veure des de les finestres de la biblioteca) i de l'scone que m'he menjat avui gràcies al consell de S. És una menja típica d'Escòcia i es menja ara a tot el Regne Unit, sobretot pel te (era hora de dinar, però). No puc dir ni fava, però potser demà publicaré un apunt sobre com Dickens reflectia la diversitat d'accents dels anglesos a les seues obres o sobre com estava muntada l'exposició. Fins aviat! Demà és el darrer dia de l'estada: maletes, neteja del pis... Ja sabeu què m'espera.

dimarts, 24 de gener de 2012

Feliç any Dickens

Aquest és el web de les activitats de Dickens, em recorda el de l'any Maragall (2011). No me les perdré totes, demà he quedat amb S. per anar a veure l'exposició temporal que fa el Museu de Londres sobre Dickens i Londres!

El grat tigrat. I fi.

(Espero no haver-vos fet impacientar gaire):

   En sendemà al matí, quan la mare la va despertar a primera hora per anar a l’escola, va gemegar:
    - Una miqueta més, que encara tinc son!
    La mare va somriure: si ja parlava, és que tornava a tenir llengua! La recepta havia funcionat!

    Aquell dia, Núria va xerrar pels descosits i a la nit, tampoc no es va oblidar de deixar el bol del gat ple. A partir d’aquell dia serien bons amics i no li faria passar mai més gana.

     I vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí que aquest conte ja s’ha acabat!

La casa on es reunia el grup de Bloomsbury

Entre els quals Virgina Wolf i Vanessa Bell. La placa no diu res de E. M. Forster, que és qui em va fer descobrir la dinàmica del grup de Bloomsbury. Un carreró molt anglès, de casetes baixes arrenglerades davant d'un parc molt paregut al de Russell Square (però completament deixat).Aquests dies m'allargo a veure allò que tenia pendent precisament perquè cau al costat dels llocs per on passo gairebé cada dia. Aquest carreró està just darrere del Warburg Institute i hi he anat justament avui, que plovia a bots i barrals i que se m'ha colat aigua a la sabata (se'm va foradar el cap de setmana passat). Per cert, vaig a arribar a penjar mai la fotografia de la casa on va estar T. S. Eliot?

dilluns, 23 de gener de 2012

Un diàleg

−Com està la xiqueta?
−Malament, molt malament; es pensen que la malaltia li ha afectat tot el sistema immunitari.
−Et quedaràs amb ella? Volia venir a la tarda, quan plegui del bufet; hi seràs?
−Sí, no em penso moure d’aquí. Si es desperta vull que sigui el primer a qui vegi i no la simpàtica de sa mare, perquè no et pots ni imaginar...
−Encara t’ho retrau, eh?
−I no la culpo, jo tampoc no m’ho puc traure del cap. Si aquell dia li hagués tocat a ella estar amb la Clàudia jo tampoc no li perdonaria. I pensar que si no hagués estat mirant aquell estúpid partit...
−Ep, ep! No et mortifiquis, tu, ara! Segur que Raquel ho acabarà entenent.
−No entén un rave, aquella! Si jo l’hagués anat a buscar a l’escola ara no en parlaríem.
−Però... què va agafar?
−No m’ho saben dir, no me’n saben dir res, ni si es despertarà ni res. Però jo no vull tornar a passar per tot això una altra vegada.
−Aquesta ja és la... Quantes en fan?
−La quarta. No, la cinquena; Raquel també la va haver d’ingressar un cop. Ella rai, que viu aquí a la vora i amb un cop de volant ja hi són.
−    Vaja. No és l’única que no sap perdonar.
−    ...
−    Em sap greu, però ja ho saps: era la casa o el pacte per la custòdia.
−    Ja veus de què m’ha servit.
−    Escolta, he de penjar. Ens veurem més tard. Sigues fort...

Temple




Quan vaig en metro m'encurioseixen els noms de les parades, m'agafen ganes d'oblidar-me de la meua destinació final, de fer una parada i de baixar a veure què amaga el primer nom suggerent que llegeixo. No parlo de topònims misteriosos, sinó dels més simples. El mateix dia que vaig aterrar a Londres ara ja fa quatre mesos em va cridar l'atenció Mansion House, línia verda. M'intentava imaginar com seria la mansió que hi havia, però ara ja sé que es tracta de la casa de l'alcalde, un edifici monumental a la vora del banc de Londres. Més endavant no podia evitar pegar un bot al seient, tenia ganes de sortir al carrer a veure de quin monument es tractava. Sí, és el monument al gran incendi de Londres, aquella columna que si no la busques no la trobes, amb bona vista i 311 escales que no costen de pujar. I avui he decidit buscar on era el temple de l'estació de Temple, a la vora del riu, a prop de l'òpera. I l'he trobat, just davant de la cort de justíticia, que són les dos primeres fotos, hi ha un carreró amb una porta de fusta que dóna al temple (avui tancat per malaltia, però se sentia cantar una coral. Una preciositat). Tot plegat, molt suggerent. No volia deixar Londres sense trobar-lo!

P.S. Encara no domino el nou format del blog. Paciència!

P.P.S. El carrer que queda damunt de l'església de Temple... és Fleet Street, us sona, amants de Sweeney Todd?

Soliloqui

 Tu, que mai no has fet una maleta, que en ta vida he vist que pleguessis uns pantalons, que planxessis una camisa, i ara em vols fer creure que a aquestes alçades n’has après? Que ha baixat un àngel i t’ha il•luminat el camí? Tants anys de “Laia, posa-m’hi tres jerseis, que a Lleida hi fa fred. Espavila’t, que si a les vuit el sopar no està em faràs fer tard”. Perquè és clar, la culpa sempre ha sigut de Laia, com que fer-te la maleta és la seua feina, com que en sendemà no s’havia d’aixecar aviat per anar al tros...


I ara el senyor s’ha tornat un sant i em torna a casa tot empolainat i amb els calçotets ben plegats dins de la maleta. I encara et penses que no me n’adonaré? Ha! Que no sóc jo qui et renta la roba, qui et sargeix els forats dels calcetins? O potser no en té prou a fer-te la maleta, que també t’ho ha de deixar tot net i polit, perquè arribis a ca teua i la teua dona no hagi de fer res de res! Seure i mirar-te, ben quieteta i a ratlla, que ja se n’ocuparà ella, de tot. La molt meuca! I d’això n’hi dius plegar la roba? Per “això” m’has canviat? Fes-t’ho mirar, noi, fes-t’ho mirar, que em penso que t’han donat gat per llebre.

A aquestes edats! És ridícul, ridícul, ridícul! Que no veus que la gent xerrarà? Però no, a tu t’és ben bé igual que la teua dona faci més d’una setmana que no es vegi en cor d’entrar al peix. “És que només mengem carn, aquí, Laia?”. És tot el que em saps dir?!  I no t’agrada tant la carn, doncs, que l’has haguda d’anar a buscar a casa d’una altra? Si encara em faràs creure que te n’hi vas al llit... Segur que cau rendida als teus encants, gairebé puc veure com et va resseguint amb els dits cada arrugueta, cada saxó. Això sí que t’ho garanteixo: li has deixat un record que l’acompanyarà fins a la tomba. Pots pujar-hi de peus: fins a la tomba!

diumenge, 22 de gener de 2012

Notícies

Espanya amenaça de vetar Escòcia a la UE si s'independitza, segons 'The Independent'.

 

De l'Ara.

El gat tigrat. 17

Aquella nit, abans de gitar-se, Núria es va menjar una de les llengües que havia cuinat. Només una. Mentre se l’apropava a la boca li va parèixer que s’assemblava més que cap altra a una llengua humana. Va deixar un conill perquè el gat s’afartés i es va colgar entre els llençols.
P.S. La fotografia la vaig fer a la vall del Nil a Egipte i hagués estat més adequada que el dibuixet de les piràmides i el camell fetes al Paint per als episodis del pare a Egipte, però l'he trobat ara, barruntant les fotografies que tenia guardades al mòbil vell. Feia fotos de molt bona qualitat! I com que no les he portat mai a revelar encara les tinc a l'ordinador.




dissabte, 21 de gener de 2012

Mans a l'obra: més a prop de la independència? Som-hi!

Què s'ha de fer perquè Catalunya sigui independent: 3 passos clau per Ferran Resquejo


http://www.youtube.com/watch?v=Ct6YOlPBfCY&feature=player_embedded

Per als cagadubtes econòmics, fins i tot s'han fet càlculs de la repercussió real que tindria un boicot espanyol dels productes catalans (en cas que es produís i que fos molt significatiu) i de com realment no serien pèrdues si es mira el creixement de les finances catalanes:


http://www.youtube.com/watch?v=yk7PQ5UhOHM&feature=player_embedded.

Els dos vídeos són del portal AmbIndependecia.cat que us vaig dir l'altre dia.

Hi ha altres entrevistes interessants: què passaria amb l'Església catalana? I amb la internacionalització de la nostra cultura? Ho trobareu al web AmbIndepencia.cat. Encara queda (molta) feina per a fer si volem que les promeses del 2014 es facin realitat. Quants partits polítics intenten fer una campanya de sensibilització social com la que cal abans d'un referèndum com aquest?

David Hockney. A Bigger Picture a la Royal Academy of Arts


Avui m'he aixecat molt tard (tot i que la veïna nova s'ha encarregat d'anar-me despertant tot el matí. Haurien de fer alguna cosa amb la porta del mig del passadís, la que tinc just al costat de la meua habitació, perquè fa un soroll estrepitós, sobretot si la deixes anar.

La meua primera idea quen m'he llevat era anar a Chiswick, no queda gaire lluny d'aquí, tot i que es considera els afores de Londres, zona 3, més o menys com quan estàvem a Greenwich. Però la Chiswick House, imitació de la Villa Rotonda de Palladio, està tancada tota la temporada, també per restauració, així que només podia accedir al parc, que tancava a les 4 (quan es fa fosc) i entre el fred, la pluja i els 30 min. de caminada des de l'estació de metro amb perill de perdre'm (com que queda fora del nucli de Londres no surt a cap dels mapes que tinc de la ciutat, tot i que me n'havia dibuixat un basant-me en els mapes del google!) he canviat d'idea i he fet cap al centre neuràlgic de Londres: Picadilly Circus, per tornar a la Reial Acadèmia de les Arts. Avui estrenaven l'exposició de David Hockney, que també ha esgotat les entrades anticipades abans que comencés. Per tant, he hagut de fer una llarga coa per aconseguir una entrada per a les 3 de la tarda. I ha valgut molt la pena, com la de Degas, també de la casa.

No coneixia gaire Hockney (potser l'havia vist a la Courtland?), però quan vaig veure el cartell de la pintura que han fet servir per a anunciar-lo (al metro sempre em fixo en els anuncis d'exposicions, òperes i musicals) de seguida en vaig buscar més pintures per Internet. M'havia impressionat. Fa servir uns colors molt vius, juga amb la perspectiva, pinta sobretot espais naturals (però no lliures de la mà de l'home: camps llaurats, boscos amb un caminet...), el caminet no hi sol faltar, potser pels seus viatges per carretera, potser perquè vol que l'espectador recorri el caminet i se senti dins del bosc... Amb mi ho ha aconseguit, sobretot a la sala on hi havia muntats quatre quadres grandiosos d'un bosc. Eren pintures fetes des del mateix lloc (un motiu recurrent en l'autor, interessat a reflectir els canvis: de llum, del paisatge... durant el dia i a través de les estacions de l'any), d'un caminet enmig d'un bosc. Envoltada pels quadres em feia la impressió d'estar realment en un bosc. Hi havia xiquets menuts intentant endevinar quina estació de l'any es veia a cada quadre, amb molt d'encert o si la pintura devia ser de just abans de la posta, de primera hora del matí...

David Hockney és un pintor anglès de Yorkshire i aquest és el paisatge que més retrata en els quadres més recents. El pintor també va viure a Los Angeles i a l'exposició es poden veure collages fotogràfics d'aquesta època. Tot i que després no l'he trobat en postal i no l'he pogut comprar, m'ha impressionat molt la pintura rogenca del Gran Canyó de Colorado, del mateix roig viu de les casetes d'una altra pintura exposada en una sala diferent, cases massisses angleses i una cabina de telèfon a la part inferior esquerra del quadre. El carrer que travessa el poble no hi faltava. Igual que evoco les pintures que n'he vist aquesta tarda, Hockney ha pintat tant de memòria al seu estudi, recordant paisatges que li són familiars, com al mig de la naturalesa o a partir d'esbossos. Al començament feia esbossos amb carbó, però no diríeu mai per què ho ha subsituït! Per pintures amb l'Ipad! (Sabia que et faria gràcia, J. i potser també a l'afeccionat als Lakers). Fa un efecte molt estrany, sobretot les línies fines, que em recorden les del Paint, però si no t'hi acostes gaire... qui ho diria que estiguessin fetes a l'Ipad! Les fa pensant que han de donar lloc a quadres de dimensions més grans i així les imprimeix directament o, en altres casos, les tradueix a grans pintures a l'oli. També fa ús de la tecnologies en un altre tipus de "pintures", seqüències filmogràfiques gravades al mateix lloc però en diferents moments del dia i de l'any i que el públic veu de forma simultània a la pantalla.

Espero que us n'arriben les postals, perquè amb la proesa que representa comprar els segells adequats per aquestes terres...! Ara ja no n'estic segura.

divendres, 20 de gener de 2012

El gat tigrat 15 i 16


Ells l’ajudarien, però si volia tornar a parlar hauria de fer-ho totsola. Així doncs, la xiqueta va barrejar la mantega, el sucre i la vainilla en un bol. Va abocar-hi les clares d’ou que li allargava la mare i va anar remenant la mescla quan el pare hi va afegir farina. A poc a poc, la pasta va anar agafant consistència.

Quan va estar a punt, els pares la van ajudar a ficar-la dins d’una mànega de pastisseria i va esprémer-ne el contingut a una safata que havien muntat amb mantega. Mmm... Núria s’havia d’aguantar per no tastar-la, la boca se li feia aigua. Van ficar la safata dins del forn i van esperar que es cogués.


P.S. Dos episodis de regal per al cap de setmana! La veritat és que sense els dibuixets m'ha semblat que perdia molt la gràcia allargar l'espera... Així que aquí teniu unes quantes escenes de cuina a ca Núria. No acabo de dominar les lletres i formats d'aquest disseny nou...



dijous, 19 de gener de 2012

El gat tigrat. 14

El pare va tornar a casa molt carregat: a més de les maletes duia les bosses de la compra; havia anat al supermercat a comprar ous, mantega i vainilla. Núria se sabia de memòria totes les receptes de dolços que feien a casa, per això va endevinar les postres que cuinarien: llengües de gat! Núria no acabava d’entendre com les llengües de gat l’ajudarien a recuperar la pròpia llengua, però el pare li va dir que l’únic que havia de fer era seguir pas per pas la recepta que ja coneixia.


P.S. Ara ja coneixeu son pare! Si l'ordinador em deixa seguiré actualitzant!

dimecres, 18 de gener de 2012

Això s'acaba

I segueixo tenint les mateixes ganes de fer coses, de descobrir-ne de noves, de visitar museus i recórrer carrers que quan vaig arribar.

Com que ja havia estat moltes vegades a Londres, fora dels esdeveniments culturals de temporada i festivals diversos ja havia vist gairebé tot el que volia de la ciutat (tret, potser, de l'interior del Parlament: acomplit!). Em pensava que ja no podria sorprendre'm, que gaudiria de la vida d'una capital tan dinàmica com aquesta, però que les sorpreses les trobaria després d'un trajecte de tren. I no ha estat així. De fet Londres m'ha atrapat de tal manera que m'ha sobrat poc temps per buscar fora: l'excursió a Winchester, les dos visites a Oxford.

Ara tanco temes, m'acomiado de les persones que han fet més especial aquesta vivència i fins i tot em sap greu que no pugui sortir cada dia a fer una passejada (tot i que el temps no hi convida) i seguir embadalint-me davant de quadres, deixar-me empassar per remolins humans o per la calma més absoluta d'un matí (aviat) de dissabte.

El darrer dia aquí pujaré al tren i assaboriré (ara sí, per primera vegada) la pressa, inhalaré el brogit dels carrers, les màquines, la gentada, m'ompliré els pulmons d'aquest aire brut i somriuré, contenta d'haver-la absorvit per cada porus, de tenir-la, ara ja sempre, com una companya més de viatge.

 Aviat tornaré a ser a casa!!

El gat tigrat 13. S'acosta el desenllaç

Com que no sabia què fer per a recuperar la llengua de Núria, va telefonar al pare, que d’animals en sabia un niu. El pare va riure en adonar-se que estava amoïnada per tan poca cosa; ell sabia com curar la menuda, aquella mateixa nit tornaria a tenir llengua, però havien de recordar-se d’alimentar bé el gat. La feina que havia de fer a Egipte ja l’havia acabada i al cap d’unes hores estarien junts una altra vegada.

dimarts, 17 de gener de 2012

Un web

Aquest web promet.Enllaç

http://ambindependencia.cat/.

El gat tigrat. 12


A continuació, la mare va agafar el gat d’una estrebada i el va portar a ca la veterinària perquè se’l mirés. Només entrar a la consulta, la veterinària va obrir uns ulls com unes taronges.

- Què hi fa, vostè, amb un gat salvatge en braços? – li va dir la dona.

La mare li va explicar que era un regal que venia d’Egipte i que ella no ho sabia, que aquell gat fos salvatge.

diumenge, 15 de gener de 2012

Charles Dickens

Dicken's House Museum.

Avui no volia sortir gaire estona, perquè cada vegada fa més fred i els peus es queixaven de la passejada d'ahir, però al final les coses han anat una mica diferent i he fet cap a les 4 a casa per a dinar! (Val a dir que tampoc no havia matinat gaire, m'he aixecat a les 10, com ahir i la línia blau marí anava molt malament).

He anat a Bloomsbury, que és el barri per on em moc més, però sempre recorro els mateixos carrers. Una vegada us vaig parlar de la plaça que veig quan vaig al Warburg, des de les finestres del segon pis. Hi ha una paradeta menuda on un home ven alguna cosa calenta per a menjar, no sembla un hotdog i té una tauleta de fusta amb només una cadira just davant de la parada. Tot i que és hivern i fa fred (almenys jo dins del W. solc patir una mica de fred) sempre hi ha algú assegut, bevent o menjant una cosa que no arribo a endevinar què és o llegint el diari. Un dia estava a la planta baixa amb l'ordinador i va sonar l'alarma d'incendis. Vam haver d'abandonar l'edifici i la sortida d'emergència més a la vora donava a la plaça! Encara no hi havia baixat mai ni l'havia vist d'una altra manera que no fos rere el vidre (la plaça queda just darrere del carrer de la porta principal, a una altra cara de l'edifici). De cop i volta era allí, amb l'ordinador destapat i els cables penjant, la noia de la taula mirava com sortíem de la biblioteca com si fóssim formiguetes, una mica tasbalsats i sense saber on dirigir-nos. Avui m'he adonat que aquella és la plaça on va viure Virginia Wolf. Hi diu a la guia i ho he vist perquè he tornat a Bloomsbury, una mica més avall, a visitar el museu de Dickens, que quan vaig arribar estava tancat i que s'està preparant per a la celebració, enguany, del 200 aniversari del seu naixement, el 7 de febrer (faran un munt d'activitats i xerrades, però jo ja tornaré a ser a Catalunya!).

El museu està situat a l'única casa on va viure Dickens que es conserva a Londres, on va viure amb la seua dona, van nàixer-hi dos filles seues i va escriure Oliver Twist. La visita comença amb un vídeo molt informatiu sobre la vida de l'autor, al pis de baix de la casa (on vas veient, damunt del teu cap, com la gent segueix caminant pel carrer). Encabat pots visitar les dues habitacions del pois inferior i pujar als dos pisos d'exposició: hi ha primeres edicions de les seues obres, il·lustracions de les seues novel·les, d'ell i de la seua família, cartells de peces teatrals on va participar o que va preparar per representar amb la seua família i amics, mobles que li van pertànyer, mapes del Londres de l'època, la finestra per on diu que van empényer Oliver Twist a la novel·la, retrats, manuscrits literaris i cartes i un full explica què és cada objecte i per a què servia cada habitació de la casa (i qui hi va viure).

Malgrat que el material que conté el museu fan que ja valgui la pena la visita i que el vídeo sigui molt apropiat (l'ordre de la visita s'assembla al del museu-casa d'Austen a Bath, però sense l'explicació prèvia per part de la guia, també amb una cafeteria i una tenda de records -molt menys ben proveïda-), hi falta un discurs perquè no sigui només un inventari d'objectes i vivències que hi estan relacionades de l'autor i la seua família. Volen renovar-lo ara, al 2012 (de fet una part de l'exposició ara està dedicada això i l'han anomenat Great expectations), realment necessita una reforma. No dic que s'hagi de convertir en un d'aquells museus on cada visitant s'asseu davant d'un ordinador i hi interactua, però sí que caldria modernitzar-lo en el sentit de completar la informació donada i tenir cura de la manera com s'explica i no posar només un sol full plastificat amb l'explicació dels objectes al mig de cada sala. A mi el vídeo m'ha semblat molt instructiu i no m'ha suposat cap problema, però, si com diuen, volen convertir el museu en un referent mundial per a l'estudi i la recerca de Dickens, han de pensar que això atraurà més visitants de fora i que potser no entenen del tot bé l'anglès oral (la sala de l'audiovisual, a més, està just davant de les escales de fusta i la gent fa molt de soroll en baixar i parlen fort), de manera que subtitular-ho (en anglès), seria una bona opció per als principiants...

Encabat, morta de fred, anava a tornar a casa a dinar, però recordeu que anit vaig entrar al M&M's? Que jo gairebé ni coneixia? Es veu que només tenen una botiga d'aquestes a Londres, NY, Orlando i Las Vegas i que a J. li encanten (es veu que li va fer molta envegeta l'entrada). Així que he acabat tornant-hi per comprar-li un parell de regals M&M, però abans m'he perdut, perquè no recordava com hi havia anat a raure anit. He fet cap al barri xinès, però el Chinatown londinenc té poc a veure amb el de SF) i al final he acabat a Trafalgar Square, no sense abans passar per davant del National Portrait Gallery.

Aquest museu no m'havia cridat mai gaire l'atenció, perquè, fet i fet, quan vaig a museus d'art en general sempre em salto els retrats (els autoretrats del pintor, encara, però els retrats...). Però com que ja estem al 2012 també tenien anunciada una exposició de retrats de Dickens que, venint de casa seua i havent-ne vist tants, per força m'havia de cridar l'atenció. He decidit fer-hi una ullada (al museu en general) i triar algunes seccions que m'atraguessin. Ha resultat ser un museu interessantíssim. Els retrats són de personatges famosos de la història de Gran Bretanya (no tan importants per l'autor, sinó pel que retraten) i van acompanyats d'una llegenda que explica per què aquell personatge va tenir una rellevància per al país o per què l'han pintat. No tenia gaire temps. He començat pel segon pis, pels retrats dels primers monarques de la dinastia Tudor, amb un dibuix del famosíssim retrat d'Enric VIII al costat de son pare; retrats de les seues dones i fills, del cardenal Wolsey, de Mary of Scots, ...

A la sala dels romàntics hi tenien Lord Byron, Keats, Shelley i també el petit retrat que Cassandra va fer de sa germana, Jane Austen, l'única imatge d'ella que es conserva i que havia vist tantes vegades reproduïda. Encabat he tret el cap a altres sales per veure la reconstrucció de la sala dels Commons (on vaig estar a la visita al Parlament) i l'assamblea que es va constituir a Londres en contra de l'esclavitud mundial.

Ja al primer pis, hi tenien retrats de l'època victoriana i també una secció sobre el s. XX, on hi havia imatges de cantants i altres personatges famosos com Paul McCartney i la família reial anglesa (amb Diana de Gal·les, el príncep Carles pintats o altres membres de la reialesa fotografiats...). Hi he descobert un Siegmund Warburg i, tot i que tinc la biografia del fundador de l'institut Warburg pendent de llegir (tot just començada), almenys ja sabia que a ell li deien Aby. Siegmund va treballar amb la banca quan va venir al Regne Unit per fugir de Hitler (tenien avantpassats jueus) i va veure en la unió del mercat europeu una possibilitat per al creixement econòmic, poc a veure (malgrat ser família), amb l'historiador d'art.

dissabte, 14 de gener de 2012

El barri dels advocats


Les he trobat guapetes, aquestes cafetera-tasses. També n'hi havia de roges, més amunt.
Us sona la composició?

Feia un semicercle amb els colors de l'arc de sant Martí. Feia un efecte visual molt bonic, però no he pogut retratar-lo sencer perquè hi havia molta gent, molts d'ells fotografiant-los, també!
La botiga de M&M, que he vist que és molt popular.
Leicester Street. La plaça no us la puc ensenyar perquè estan reformant-la. Operació Londres 2012.
El bar on havíem quedat els catalans a Londres, primera quedada en quatre mesos! Però al final... veg. com ha acabat.
El museu de Londres.




Encara Holborn.



I això és el que s'exposa a les finestres-vitrina del Seven Stars, recordant els personates famosos que hi van passar i les coses estranyes que van fer, com les ulleres d'una sola lent. La calavera porta una perruca de jutge?
Aquest no és tan bonic, però al carrer on estava, a prop del mercat central de carn, feia una certa patxoca.
I aquest tan estret?
Aquest és un dels pubs anglesos que us he dit que m'agraden, estèticament.
Aquest carreró que al meu mapa ni es veu és Carey Street, tota una descoberta pels edificis i les botiguetes especialitzades en dret. L'estàtua de la casa que fa cantó és la de Thomas More, que deveu conèixer tant els amant de la sèrie The Tudors com aquells amb un cert coneixement de la història d'aquest país. Ell també era un home de lleis, va escriure Utopia per a la societat ideal i si té tant de protagonisme als primers capítols de la sèrie també és perquè va assessorar el rei Enric VIII i, després d'aconseguir càrrecs d'importància a la seua cort (com el de vicetresorer), s'oposa a la reforma de l'Església (i trencament amb Caterina, la primera esposa del monarca) i mor per aquesta causa. Com recorda la placa, és considerat un màrtir. Quan buscava quina relació especial podria haver tingut amb Lincoln Inn, he trobat a la Viqui que son pare en va ser majordom i jurista.






Lincoln's Inn, del s. XIV.
Lincoln's Inn Fields, hi ha una placeta al mig.

Les casetes que més s'assemblen al carreró del Warburg. A la dreta de tot el museu de Soane. Hi havia una gran coa a l'entrada, esperant que obrissin? Devien ser les 11...
Holborn.
Avui he fet una passejada que feia temps que ajornava per culpa de pensar que, com que el barri que volia visitar està a la vora de Russell Square, tard o d'hora m'hi allargaria en un momentet. Però ara que ja estic a punt de marxar (el cap de setmana que ve serà el darrer de l'estada) li he acabat dedicant el matí d'un dissabte malgrat el fred; un luxe, perquè tot i que hi he arribat a quarts de dotze tenia el carrer per a mi totsola, fins i tot podia caminar pel mig de la carretera (i ja sabeu que els londinencs condueixen d'una manera molt agressiva). He de dir que hi ajudava que el barri fos un dels més tranquils que he visitat, un oasi enmig de la ciutat.

Es tractava de Holborn, el barri dels advocats (a Camdem). M. C., pren-ne nota per quan viatgis a Londres! Hi ha les primeres corts de justícia (s. XIII, quan el poder judicial passà de clergues a advocats), les facultats de Dret i un munt de llibreries especialitzades en jurisprudència. Però per les fotografies, als seguidors del blog segurament us sobtarà que la segona i la tercera començant per davall s'assemblin terriblement a una zona que queda una mica més amunt: exacte, el parc de Russell Square (i el seu bessó) i les casetes del carrer del Warburg. S'hi assemblen moltíssim, quan hi he arribat em pensava que estava a l'altra banda de l'espill. Però el tipus de caseta de la segona fotografia és una construcció molt comuna a tota la zona.

M'he deixat portar per les façanes, edificis, carrerons i passatges de la zona, he passat per botigues antigues i vist molts pubs, d'aquests amb el cartellet fora com si fos una bandera i façanes de fusta pintada (sempre em fan gràcia i n'he fotografiat uns quants. N'hi ha un entre l'òpera i Covent Garden que m'agrada molt, no sé si mai l'he penjat, de totes maneres, avui no ho faré), intentaré penjar-ne uns quants dels d'avui. Al final m'he encaminat cap a Ely Place, perquè havia llegit a la guia que era un carreró sense sortida propietat de la reina. Sigui com sigui s'hi podia emtrar i ja no està (gaire?) custodiat (ni publicitat). És prou bonic i hi ha una esglesieta (la d'Ely) amb una cripta, que ara pareix que s'anucia per a celebrar-hi convits.

He pensat que no valia la pena agafar el metro i, sense perdre de vista la catedral de sant Paul, he fet cap al Museu de Londres, on s'explica tota la història de la ciutat, des d'abans del romans fins a l'actualitat (de fet, a l'abril n'obriran una nova secció i ara ja tenen una exposició sobre les Olimpiades del 2012). I és que, de fet, tenen una exposició temporal sobre la relació de Dickens i Londres, que jo esperava tenir temps de veure, però m'he passat més de tres hores d'història de la ciutat i els peus ja em demanaven que parés! (A més, segur que estaven a punt de tancar). Ara, la botigueta de records de Dickens no me l'he perdut. He recorregut la prehistòria de Londres, he resseguit els canvis de traçat del riu Tàmesi (quan encara desenvocava a Europa i quan eren una península), la conquesta per part dels romans i l'Imperi romà, les revoltes i desfetes dins de l'imperi, els danesos, la caiguda del domini romà quan es neguen a oferir-los defensa contra les invasions dels víkings, l'arribada de saxons i normands, els germànics porten la llengua que evolucionarà com a anglès, he vist com d'una primera Britània ben menuda (una província) passen a haver-n'hi més, com Londres no sempre és la capital (però gairebé), com els nous invasors consideren que les ciutats s'han de governan per elles mateixes i apareix el primer alcalde, el rei Aldred, el pacte amb els danesos a Londres i el rei Canut de Dinamarca, Eduard el confessor i la construcció de l'abadia i el palau de Westminster, més tard Parlament, cada vegada amb més poder. Els Tudor, el protestantisme, la creació de l'Església Anglicana, el regnat d'Elisabet, Shakespeare i els teatres a l'aire lliure, la construcció del Rose. El rei Jaume I i la unió de les corones anglesa i escocesa.

Com també van tenir un breu període de república amb Cromwell (que cada vegada acumularia més poder i per tant, hi hauria més descontentament i es tornaria a la monarquia), la gran pesta, les morts del 1665 per infeccions i el gran incendi de Londres de 1666 (començat a un forn de pa, els edificis estaven molt junts, els carrers plens de porqueria, els pisos inferiors de les cases eren de dimensions més menudes que els superiors, de manera que les cases veïnes gairebé es tocaven), l'actuació valenta del rei, la reconstrucció a poc a poc de la ciutat i l'aplicació de mesures urbanístiques, es reconstrueix la catedral de sant Paul, l'època victoriana, el creixement de Londres (ara ja no només és un lloc d'intercanvi comercial, ara rep immigrans d'arreu del món), les colònies i les protestes, les diferències entre rics i pobres, pèrdua de poder al món, el bombardeig de la ciutat a la Segona Guerra Mundial, la guerra del Vietnam, les tres Olimpiades de la ciutat, la modernitat. I, efectivament, el primer cop que vam estar a Londres no hi havia London Eye, perquè el van construir l'any 2000!!! I em fa l'efecte que hi hagi estat sempre!

Encabat he anat a Leicester Square. Recordava que quan vaig preguntar als amics del King's per què no hi havia gaires cinemes a Londres m'havien dit que baixés a Leicester Square. Doncs sí, cinemes amb pel·lícules diferents (no d'aquests grans multisales), teatres, punts de venta d'entrades a musicals a la meitat de preu per a avui mateix, nois propaganda cridant descomptes pel carrer, el musical de Chicago (entre d'altres), clubs de la comèdia, teatres... I molts restaurants, molta botiga de records i locals nocturns. De fet, jo n'anava a un, un bar de cocktails, però arribava una hora aviat. Havia quedat amb els "Catalans a Londres" a les 6.30 p. m., però després de pegar unes voltes pels carrers del voltant fent temps, i d'esperar-los fins a les 6.45 (amb la bona companyia de l'home de seguretat, que m'ha hagut de demanar el DNI perquè es eu que encara passo per menor de 18!!! Quin goig, eh?) me n'he tornat a casa. Es veu que s'han acabat trobant, han degut arribar tard, però jo m'he quedat èrtiga amb tanta espera (havia anat fent boca amb el menú de còctels i de tapes).


A Leicester m'ha sorprès moltíssim la botiga a Londres dels M&M's americans (mooolt americans), que són una mena de Lacasitos. Sembla inspirada en el Toys'R us del Times Square (us en recordeu?). Són quatre pisos del consumisme més dur, ple de gent, música, personatges animats, tota mena d'atraccions... És la idea de passar la tarda en una botiga. El seu lema és: la marca i... "més que xocolata. Quatre pisos de diversió". M'he quedat parada, la gent ho agafava tot, ho tocava tot, quan entres et donen una espècie de cistella de bàsquet perquè hi vagis posant tot el que vols comprar. I tenen raó, no és només xocolata, perquè a partir del caramelet aquest (i les seues mascotes, que he vist que eren molt populars; jo ho desconeixia) han creat tota mena d'objectes de màrqueting: bosses de mà, estoigs, peluixos, coixinets, marcs de fotografies (amb altres atraccions turístiques de la ciutat), pijames (i ho eren, cuquets), calçotets, samarretes, clauers, caferes (o com diria algú, també el tea time), tasses... I, com a exemple d'entreteniment, jo he pujat a una màquina que t'escanejava de dalt a baix per a veure com era el teu homor aquell dia: a mi m'ha sortit que estava "negre mixt, avui no pots caure malament a ningú o és que s'han errat de persona". No he entés si havies de triar un caramel d'aquests del mateix gust o una samarreta del mateix color (estaven allà al costat) o... res. Si no és per tota aquesta publicitat (els pobres dependents vinga a fer fotos) no entenc què tenen d'especial aquests caramels. Ni els seus ninots, tot i que són cuquets. Per a menjar a mi em va temptar més la botiga de Charlie i la fàbrica de Xocolata.