diumenge, 30 d’octubre de 2011

Happy Halloween


Quan acabava la feineta repetia: fresh food, we have more fresh food!
El meu primer pie, diria (i segurament el darrer, perquè no m'ha agradat gaire, massa espècies).
El meu primer plat (el de S. era més normalet...). Eh que pareixen cucs de bo de bo? Els ulls estan al fons, eren mandonguilles! Representa que és sopa, eh.
El resultat, que ens ha arribat a esquitxar i tot! Si arribo a saber que la gent aniria disfressada m'hagués disfressat jo, també!
El barber en acció (jo no en sabia res fins que en vaig veure el musical a Barcelona). Ja que el meu acompanyant no s'hi oferia, no podia anar a fer de paparazzi dels altres allà al davant...
Aquí hi trobareu el menú complet de Halloween: http://www.putneypies.co.uk/index2.php
El restaurant: Putney Pies, a East Putney, que m'ha agradat menys que la meua zona.






Royal Albert & Victoria Museum.
i a vosaltres, bona castanyada!

Tenia ganes de celebrar Halloween a Anglaterra i ja feia setmanes que veia carabasses somrients a totes les botigues i els darrers dies persones disfressades (he vist de tot, no només monstres, bruises i fantasmes, també tigres, metges i pagesos i tots joves o adults).

Així que avui he quedat amb S., el noi indi, per anar a un restaurant a sopar (6.30), especialitzat en els britànics pies. Havia llegit al diari que hi feien nit temàtica de Sweeney Todd (un dels molts personatges londinencs sinistres) i, efectivament, el meu amic m'estava esperant dins i jo l'he hagut de buscar acompanyada de Sweeney Todd en persona, de la pastissera i d'una bruixa. A la taula, més carabasses, una serp i una calavera (comestibles) i el menú (podies triar dos o tres plats) també estava ambientat en el tema. Jo he fet una sopa d'ulls acompanyada de suc de sang i de cucs i de segon un pie de carn humana sanguinolenta, si no ho recordo malament. Ens hem animat i també hem demanat begudes, uns martini sangonosos. Durant l'àpat, els personatges anaven venint i oferien una afaitada gratuïta als clients. El meu acompanyant no s'hi ha animat, però hi ha hagut bastants voluntaris i hem acabat dutxats amb sang tots plegats.

Bé... a més d'això també he fet coses més serioses, avui, com anar al Victoria & Albert Museum, que ara és gratis per a tothom, el museu més gran del disseny. Jo no hi estava gaire interessada quan vaig arribar a Londres, però darrerament m'havia anat atraient i n'he quedat molt contenta. És un d'aquells museus grans (com els que vaig veure als EUA, semblant al d'història natural i al de la ciència de Londres), amb sales dedicades a temes molt diferents, separades per continents de procedència, també per categoria: escultura, arquitectura, tèxtil... Tenia la sensació que tot hi tenia cabuda i sempre pareix que intentin atraure l'atenció del públic general i dels xiquets amb alguna cosa que xoqui. Als museus anglesos, com als americans, hi ha molt de públic infantil. D'altra banda, els museus anglesos no depenen tant de l'audioguia (com sí que ho vaig trobar a Berlín), sinó de les explicacions dels panells i de les ampliacions dels llibrets de mà que pots agafar si estàs molt interessat en una obra concreta per llegir-ho allí. A més, hi tenien una gran col·lecció d'escultures de Rodin, pintures de Rafael, una sala d'arquitectura, una de deidicada a còpies de monuments europeus com la columna trajana (a escala molt gran) i kimonos i armadures japoneses, entre altres coses. L'he visitat gairebé de dalt a baix, saltant-me l'exposició sobre moda i mobiliari britànics (era refrigerada) i la de la postmodernitat.

He aprofitat per anar a l'Albert Hall abans de tornar a la residència. Aquella zona també fa de bon passejar.

P.S. Per torcar-nos, en lloc de tovallons, teníem draps!

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Avui fa un mes (4 setmanes) que sóc aquí




Menjador de Harry Potter amb Enric VIII al mig.




Christ Church.




La biblioteca.

St. Mary


Divinity School.
Biblioteca.

Teatre.
El pont dels sospirs, imitant el de Venècia (Cambridge també en té un, que travessen els estudiants sospirant quan van de cara a un examen). No entenc com, se m'acaba d'esborrar la foto bona que havia fet del pont des de l'altra banda... el conjunt era més bonic, però no la trobo ni a la paperera de reciclatge, l'he degut esborrar sense voler de la càmera. Com pot ser? Les hauré de guardar abans, ja m'h ha fet 4 vegades avui!






I estic contenta de ser-hi. L'experiència cada vegada s'enriqueix més amb noves coneixences, de procedències diferents, amb motius únics per ser aquí i interessos que no solen distar gaire dels meus.

Per celebrar-ho, després d'una setmana en què em sentia exhausta, he anat a Oxford i, al contrari del que esperes d'un viatget, n'he tornat molt més descansada (almenys de moment) del que hi havia anat. Tota la setmana sentint-me dir que canviés Oxford per Cambridge, que valia més la pena, que Oxford era grisota i en un dia ha quedat desmentit. És cert que jo em decanto més per Cambridge, però ja hi he estat un parell de vegades i volia veure un lloc nou. Les dues són ciutats universitàries amb molt de prestigi (es nota com cuiden els estudiants!) i em penso que competeixen fins i tot en barquetes de rem, jo m'estimo més Cambridge, però Oxford també té molts racons per oferir (i molts edificis on es van rodar les primeres pel·lícules de Harry Potter!! Al final hauré de crear una etiqueta al blog per a Harry Potter: LA, Lacock, Oxford, de moment).

Així que aquest matí, sense matinar gaire, he anat tranquil·lament a l'estació de Victòria i he buscat el que jo em pensava que era un metro i que ha resultat ser un autobús, l'Oxford Tube, (per això no el trobava a l'estació!) per anar-hi. Jo anava amb la idea que ens costaria dos quarts arribar-hi i han acabat sent dues hores, en les quals he sentit (i escoltat una mica) les aventures sexuals de dos joves catalans que devien estar segurs que en aquell bus ningú no els entendria. Al final, m'he adormit i tot.

A Oxford m'hi esperaven els colleges, pocs ells oberts al públic i cap d'ells et deixava passejar per l'edifici (a Cambridge el sistema és si fa no fa el mateix); la biblioteca Bodleian, una de les més antigues i prestigioses del món, que tenia una exposició dels tresors més preuats que s'hi guarden, com un exemplar de la Bíblia de Gutemberg, unes il·lustracions del Calila e Dimna, diversos manuscrits il·luminats, el primer foli d'una primera edició de Shakespeare, uns escrits originals de Jane Austen i la pàgina manuscrita de Shelley en què el monstre de Frankenstein cobra vida, herbolaris i mapes antics. També he entrat a la Divinity School i, després, he anat (sense mirar el mapa, deixant que una facultat, una residència o una biblioteca em portessin a una altra, o potser a un teatre o a un pont o parc) a l'església de St. Mary, on he hagut de fer una hora de coa per poder pujar a la torre i veure les vistes de la ciutat (valien la pena). Almenys a la torre he conegut dos noies sud-coreanes que estudien a Brigthon i hem fet una mica d'amistat, fins que he marxat corrents (feien munts de fotos, em pensava que no acabarien mai, fins i tot pujant les escaletes de la torre en posicions inimaginables!) perquè ja veia que la ciutat donava per a molt i hi havia coes a tot arreu.

Una de les atraccions amb més d'èxit és la Christ Church, que inclou galeria, catedral, claustre, college i... el hall (s'ha de fer una segona coa per entrar-hi, perquè és el que la gent paga per veure). És clar, al hall s'hi van rodar les escenes de menjador de les pel·lícules 1 i 2 de Potter i les taules, tot i que de manera molt diferent, estaven parades a dos quarts de cinc de la tarda per als estudiants del college. L'estaven a punt de tancar, fa un horari molt restringit. També hi ha dibuixos d'Alícia al país de les meravelles. Aquí la ficció venç clarament la història, ja que, tot i que aquest edifici fa ser fundat pel cardenal Wolsey (el dels Tudor, sí) i refundat per Enric VIII, cap dels visitants no els esmentava, mentre que el jove mag era en boca de tothom.

Una passejadeta més pels darrers patis de college, el barri comercial, una postal i he pujat a l'autobús per tornar a Londres, aquest cop sense cap més català a la vista.

Quina diferència respecte de les fotos d'ahir de Londres, eh?

divendres, 28 d’octubre de 2011

Paisatge urbà

King's Cross.




Bloomsbury en estat pur.
Aquest està davant del parc de Russel Square.
The Opera House. Aquest carrer i el del costat, de Covent Garden, sempre estan molt animats.

Una vegada a Barcelona vam ser una ruta de façanes. A Londres intento mirar amunt (no tant com al gener) i fixar-me en els edificis mentre vaig d'un lloc a l'altre de la ciutat, tot i que sóc una entusiasta del metro i la major part del temps estic under ground.

Tinc correu!

Gràcies per enviar-me una carta. Ara està a la bústia de la meua habitació antiga esperant que dilluns pugui demanar que me l'obrin. Tinc moltes ganes de saber qui ha estat i de llegir-la. Gràaaacies! Ho he vist pel foradet de la bústia, estava alerta aquesta setmana per si de cas... Mira que és ràpid el Royal mail i aquest cop m'ha fallat, ha hagut d'arribar aquesta tarda amb tot el cap de setmana d'intriga! Thanks!

dijous, 27 d’octubre de 2011

Plou

Plou. Ara plou cada dia, però aquest plugim intermitent que em banya els pantalons no em molesta. M'agrada Londres quan plou. És el seu hàbitat natural. Hi ha poca gent corrent (córrer és el verb que correspon al trot dels londinencs) pels carrers. Menys empentes. Temps per contemplar el paisatge urbà i embadalir-te davant dels edificis que veus cada dia sense empentes. La sensació de terra banyada als parcs, una sensació que a Barcelona no sé retrobar i quan plou només hi veig fang i petjades.


Per cert, sabeu situar el lloc de la fotografia? Jo hi havia passat unes quantes vegades sense veure l'estàtua...
...
****




P.S. Encara sense Internet a l'habitació i a l'altra ja hi fa molt de fred. Amb ganes de poder deixar d'anar-los darrere cada dia i havent enviat diverses amenaces als informàtics com ara que demanaria a la residència el llibre de reclamacions i em queixaria específicament del servei informàtic. They don't seem to care. The residence's manager neither.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

El club de la comèdia dels acadèmics

Imagineu-vos que sou un investigador d'una universitat prestigiosa arreu del món i que us dediqueu a fer recerca d'un àmbit tan especialitzat que, quan us presenten algú, no sabeu explicar-li a què us dediqueu. Doncs bé, si us trobéssiu en aquest cas, a Londres han trobat la solució: els acadèmics (de doctorands a grans eminències) fan actuacions còmiques a un club de la comèdia en què el públic va a passar-s'ho bé (i a beure, segurament).

Es veu que els primers de dur-ho a terme van ser els investigadors de la University College of London i que l'objectiu era divulgar les darreres recerques en tots els àmbits del coneixement no només als museus, sinó en un ambient molt diferent, durant el lleure i adreçat a un públic de procedència i interessos diversos. Així, es dediquen a explicar amb aquell humor tan anglès que els caracteritza les seues cabòries investigadores. Per a això, tenen a la seua disposició un entrenador que els aconsella, un dia de pràctica i unes hores de proves de micròfons. Es veu que ha funcionat tan bé que altres universitats del Regne Unita també volen apuntar-s'hi.

Vaig llegir la notícia a la revista Times Higher Education, que em vaig apropiar per casualitat...

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Cap de setmana compartit!




Els festivals al carrer em recorden una mica els dels nostres estius a Eastborne quan érem menudes, que ens van sorprendre molt.
Russell Square. Bllomsbury Festival.



Des del London Eye.
London Eye, Big Ben i Parlament.








London Bridge
Tower of London.
Espero tenir aviat Internet a l'habitació i poder actualitzar sovint i més extensament. Ha estat un cap de setmana molt ben aprofitat i... curt alhora, ja tinc ganes que torni a venir.

J. va arribar passades les dues de la matinada (jo m'havia adormit i tot) i, per tant, ensundemà no vam matinar gaire (això no deu estranyar gens als que ens coneixeu als dos), vam anar a comprar totes les especialitats british que ens agraden al súper per a sopar i vam acabar a la Torre de Londres. Per entrar-hi, s'ha de pagar una entrada caríssima i, si no mires la lletra menuda no veus que al preu hi inclouen una donació generosa que els has d'avisar que no vols fer (excluding donation, please). Força diferent dels museus nord-americans, tot i que ja sabeu que aquí, a Londres, la major part de museus són gratuïts (els altres edificis, palaus, castells, ponts... ja són una altra cosa). Per dins, pots anar seguint el recorregut de les torres que es van anar construint al llarg dels anys, Edwards i Henrys i, és clar, veure l'ús que se'n va fer durant l'època Tudor. A mi em tenia encuriosida veure el lloc on va estar tancat Thomas More i el cardenal Finsbury. La torre és moly gran i em sona haver llegit fa temps que hi havia gent que llogava entrades per passar una nit a les cel·les de la torre i, fins i tot, per passar gana, fred i altres penes com els presoners. Va ser construïda per Guillem el Conqueridor i des d'aleshores es va anar fent més i més gran fins al complex d'avui (tot i que falta una part de les muralles) i també va transformar-se de residència reial a presó i lloc de tortura (més que la sala de les joies reials, l'exposició de les tortures encara tenia més visitants fent fila).

Veureu que us he penjat una fotografia amb un voltor... Quan J. va saber la història dels sis voltors de la Torre de Londres, que tenen un vigilant i cuidador perquè si fugen significaran la fi del Regne Unit. Els vam preguntar a un dels Yeomen Warders com s'ho feien perquè no marxessin, perquè estan en llibertat, i ens van dir que els retallaven les ales. Els vam buscar. Els vam trobar els sis. Tots estaven a la mateixa part de la torre, no deuen poder volar gaire...

Després de dinar, més tard del que ens esperàvem, vam decidir visitar el pont de Londres per dins, es pot pujar al pis del dalt i visitar la sala de màquines. També el vaig portar a la Tulip House i vam fer temps vora el riu (al lloc on la setmana passada hi feien la fira del formatge i el vi aquest cap de setmana tocava The Real Food Fair, que ens va entretenir una estona.

La darrera parada del dia: London Eye de nit, amb la ciutat il·luminada als nostres peus. Ja sabeu que la meua càmera de nit no serveix sense un cavallet, però J. va aconseguir unes quantes bones imatges!

I avui, després de recuperar forces, he acompanyat J. a l'estació de Victòria per agafar l'autobús cap a l'aeroport i he anat al festival de Bloomsbury una altra vegada, però sense forces per a la visita caminant per les dones del barri (segur que han degut parlar de Virginia Woolf!). Jo també he fet un verset, que us poso en vídeo. Sé que hi falta, com a mínim, un the, però si no el paperet s'hagués arrossegat per fer una frase massa llarga a... the Poet's Walk.
video