dijous, 29 de setembre de 2011

dimecres, 28 de setembre de 2011

Primer dia del I Congrés Internacional de Joan Maragall


La imatge del cartell del congrés l'he extreta del web de l'Any Maragall.

Avui s'ha celebrat a la Universitat de Barcelona la primera jornada d'un dels actes més notables, si no el que més, de l'Any Maragall: el I Congrés Internacional Joan Maragall, en què han col·laborat la UB, la UAB, la Universitat Pompeu Fabra, la Institució de les Lletres Catalanes i Acción Cultural Española.

L'acte ha començat al Paranimf, on les autoritats han reflexionat sobre la manera com Maragall afrontà les circumstàncies difícils en què li havia tocat viure (les bombes del Liceu, la Setmana Tràgica i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia) i com pot servir-nos de model en uns moments delicats (salvant les diferències) com els actuals. Han fet referència directa a "La ciutat del perdó", que Josep M. Casadús recull a l'acabada de publicar Crònica d'un país. 15 articles imprescindibles.

Ha reprès la paraula Glòria Casals, professora de la la UB i l'organitzadora del congrés, per presentar la conferència inaugural, a càrrec de Josep Fontana, que ha versat, en la línia del que s'havia apuntat abans, sobre el context històric en què visqué Maragall. Fontana ha destacat la singularitat d'un prohom com Maragall dins de la classe burgesa barcelonina i la capacitat de distanciar-se'n analíticament i de comprometre's amb la societat que li era contemporània: demanant que es perdonés Ferrer i Guàrdia, per exemple. Malgrat que la intervenció que ha seguit la de Fontana hagi format part de la taula redona titulada "El meu don Joan Maragall", penso que és interessant contraposar-la a l'aportació de Fontana.

En aquesta intervenció, Murgades, un cop ha deixat clara la qualitat de Maragall com a poeta i el valor inestimable de "La ciutat del perdó", ha plantejat una sèrie de qüestions sobre el seu don Joan que permeten que el "desgel" que s'havia apuntat al principi que era necessari que s'efectués en la figura del poeta, que no podia romandre fossilitzat (ni mitificat?), sinó que els nous estudis havien de contribuir a conèixer-ne millor l'obra. El professor Murgades ha apuntat que la poètica de Maragall, basada en la Paraula Viva, l'espontaneïtat i la ingenuïtat en l'expressió dels afectes s'oposava al gran programa noucentista, que de fet és el que triomfa en la literatura moderna: la contenció, l'elaboració artificiosa (ha esmentat tant els nostres noucentistes com T. S. Eliot). De fet, la teoria de la Paraula Viva (recordeu "lis esteles") i l'exaltació dialectal també entra en contraposició amb el que serà la normativització de Fabra i la creació de la varietat estàndard de la llengua catalana. Què hauria fet Maragall en la polèmica entre fabristes i antifabristes? Segurament, pe disciplina, seguir la norma, però aquestes i altres hipòtesis que ha formulat Murgades senzillament no les podem contestar. En canvi, sí que tenim testimoni de la relació epistolar entre Unamuno, que considerava que llengües "com el basc" jugaven en una categoria inferior a la de la llengua castellana i que li havien de deixar pas, i Maragall. I també podem valorar la decisió de Prat de la Riba de no publicar a La Veu de Catalunya "La ciutat del perdó" com a encertat si tenim en compte que no estava a la seua mà salvar Ferrer i Guàrdia i la mena de personatge incòmode que era el pedagog per als catalanistes.

Tot i que les aportacions de Joan-Lluís Marfany i de Joaquim Molas sobre la seua descoberta personal de Maragall han estat un testimoni històric valuosíssim, voldria insistir en el discurs de Murgades, perquè ha desencadenat un debat posterior sobre la necessitat d'un estudi de la llengua de Maragall (i, de fet, de la dels escriptors posteriors respecte de la tradició que els precedí) i la interpretació que es pot fer del terme "dialecte" en alguns escrits de Maragall com a sinònim d'idiolecte.

A la tarda, Cèsar Calmell ha analitzat des d'una perspectiva nova Joan Maragall, concretament, des del vessant musical: quina formació musical tenia el poeta? Com valora ell la música merament instrumental (orquestra de cambra) que tant d'èxit havia tingut al Romanticisme? I què en pensava, de Wagner, amb la seua proposta del drama musical? Maragall degué trobar en la lectura d'un manual de composició francès (disculpeu que no me'n surti el nom, anava a passar-m'ho bé i a oblidar-me de prendre apunts) una idea que pogué influir en la seua idea de la poesia i de la teoria de la Paraula Viva. Es tracta del concepte de ritme universal, que la música conserva, però del qual la poesia s'ha separat i al qual ha de tornat, que té en compte el to, la melodia, el ritme, la cadència de tota una frase (així fan sentit "lis esteles"); a més de la insistència en la combinació entre l'acció i el repòs (que conformen un ritme), la contemplació.

Ha arribat el torn de separar-nos per assistir, a l'aulari Carner, a la presentació de comunicacions. En el meu cas he triat la de Magí Sunyer sobre l'herència i l'ús que Maragall fa del llegat mitològic a l'hora de tractar personatges com el comte Arnau, el mal caçador, Serrallonga... i la relació que podem establir entre la versió maragalliana i la que pertany a la Reinaixença, amb Víctor Balaguer, per exemple. I la segona, Sam Abrams, que ha traçat la trajectòria del tractament del concepte de "lletjor" en l'Estètica a través de la història i el paper (avançat al seu temps) que li dóna Maragall en composicions com La vaca cega.

Però la jornada encara ha continuat amb una taula redona sobre "El Maragall dels poetes" i unn acte poètic a la casa-arxiu Maragall, als quals, baldada, ja no he assistit. I demà continua.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Compte enrere

Comença el compte enrere. Dissabte que ve comença la meua aventura a Londres, que m'agradaria que durés quatre mesos, però que encara no sé quan s'acabarà. Tinc el bitllet d'anada, és tot el que tinc. Això, i un parell de jerseis nous de coll alt que em serien útils a l'hivern. De pis, encara no n'he trobat; serà la meua primera missió.

Aviat hauré de decidir quantes nits d'hotel agafo per començar...

P.S. Us n'aniré mantenint al corrent a través del blog.

Sobre la situació sociolingüística del català

Entrevista a F. Xavier Vila:

http://digital-h.cat/c/journal/view_article_content?groupId=10911&articleId=4355732.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Pel català a l'escola

Aquesta nit a tots els ajuntaments a les 19h. per reivindicar l'escola en català.

No pretenc fer un blog de convocatòries però és molt important que no ens donem per vençuts i que reivindiquem els nostres drets, un cop més.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Llum de guàrdia al Teatre Romea

Divendres vam estrenar la nostra temporada teatral al Romea amb Llum de guàrdia, que jo, potser perquè era de fantasmes, vaig pensar que seria la meua primera obra de por. Però no. El fantasma semblava ser una excusa qualsevol per inventar-se una obra que havia estat fruit de la improvisació.

Els primers 5 minuts em van deixar glaçada, sobretot perquè el paper d'Andrew Tarbet era calcat al de Coses que dèiem avui, del mateix director, que em va agradar tant i semblant al d'Infidels, la sèrie de TV3 i perquè les paraulotes que farceixen els seus diàlegs eren gratuïtes, però van fer molta gràcia al públic, que des del primer moment va estar disposat a riure'ls totes les facècies. Per sort, l'obra va millorar de seguida, ens van portar a 7 anys més tard, els mateixos personatges (el grup d'actors que havien d'estrenar una obra al Romea abans que es cremés en un incendi que ningú no s'havia com s'havia produït) i espais i relacions personals molt diferents. Eren feliços o ho estaven? A poc a poc descobrim com l'incendi els va canviar la vida, com cap d'ells no va tornar a actuar i com han enfocat el seu dia a dia des d'aleshores. Ens preguntem què els devia passar perquè tot acabés com està i damunt els actors ens regalen un munt d'escenes còmiques que fins i tot em van fer riure a mi, que en aquestes coses sóc poc agraïda.

Però malgrat tot la trama està poc travada, sembla que perdi el rumb i al final no entenem on ens volia menar a part de passar una bona estona, molt entretinguda. L'incendi és això, un motiu per posar en funcionament el desplegament d'anècdotes amb gràcia que són manifestacions de les vides desgraciades dels personatges que van participar a l'obra del Romea. I poc més. Ni esgarrifa el final ni ens desvetlla res que haguéssim volgut descobrir abans que baixessin el teló.

Aquesta sensació que la història no és el més important, sinó els moments còmics puntuals, les situacions posades en escena és la mateixa que tinc llegint Solar d'Ian McEwan, la primera novel·la que llegeixo d'aquest autor i que m'està costant molt d'acabar. Ara, amb l'escena de les pataques xips vaig plorar de riure!

Passeu una bona Diada

A les 17h. la tradicional manifestació per la independència a Plaça Urquinaona i a la nit el concert d'Obrint Pas a l'Arc de Triomf!

Ah, i la Setmana del Llibre en Català a la Ciutadella.

http://www.youtube.com/watch?v=3nxXiBR7Iv4 (és la cançó que em desperta cada Onze de Setembre).

dimecres, 7 de setembre de 2011

Ara fa un any escrivia això

Aquesta setmana una amiga se n'ha anat a treballar fora durant un any (esperem), un amic s'independitza en un pis a Barcelona, una amiga comença el curs vivint en parella i encara una altra dilluns va tenir una filla. Tot es mou.

Avui, escrivint a l'amiga que fa un any se n'anava a Berlín li he enviat els vincles de tot el que vaig anar escrivint sobre el seu viatge. Potser li agradarà veure's amb uns altres ulls, saber que des de la distància l'acompanyàvem. A mi em van recomfortar els vostres comentaris, la vostra companyia quan feia el meu gran viatge de somni als EUA.

Ara la meua amiga ja ha tornat i és ella la que s'independitza enguany. Una nova casa i una nova ciutat, aquest cop a prop nostre. Retrobaments. Ara sóc jo qui marxo uns mesos. Queden tres setmanes.

Una de museus

Al setembre estreno agenda i encara conservo una part de l'emoció del començament de curs, de les anades a l'escola a buscar els llibres, els migdies olorant-los i fullejant-los (sobretot els de lectura) i les tardes folrant-los, de la compra de la motxilla i la fotografia a la porta de casa el primer dia de classe. L'agenda encara té aquesta funció i la de fer-me pensar en nous propòsits per al curs o somniejar pensant en el futur. Ara bé, aquest gener faré el canvi. Al centre Jane Austen de Bath em vaig comprar una agenda d'adult, de les que comencen amb al gener i s'acaben al desembre. No sé si funcionarà, però en gasto tantes, d'agendes, que si no, a setembre ja la renovarem.

Un dels hàbits que més m'agrada quan estreno la nova agenda és traslladar la informació que encara em pot ser útil a la nova: escric una vegada més les adreces (postals!) dels bons amics als quals encara envio postals (alguns es van quedar al 2008 o al 2003, al 1997, 1999...) i enguany he constatat que s'ha produït un gran canvi. Hauré d'actualitzar les dades perquè la majoria de noms i carrers estan cancel·lats per canvi de domicili: els uns se n'han anat a viure fora, els altres, amb la parella i alguns s'han independitzat totsols o directament són nòmades.

També transcric a l'agenda nova els llibres que tinc intenció de llegir perquè m'han recomanat, cridat l'atenció o n'he llegit una molt bona ressenya. I els llocs del nostre país que m'agradaria visitar, alguns dels quals no són gaire lluny, a Barcelona.

I vés per on, només una setmana després d'haver començat l'agenda nova, plena a vessar de tinta, em trobo que un dels indrets que m'havien anat acompanyant a través dels fulls i els anys (tot i que aquest només ha durat dues agendes comptant aquesta) a la propera ja no hi serà. I és que avui hem anat al Museu del Modernisme Català, on s'hi exposen veritables tresors del mobiliari modernista (també de Gaudí, les cadires, mobles que pertanyien a la casa Batlló), escultures (Llimona, Clarasó i Daudí amb el Ferit), columnes amb els mosaics típics modernistes, vitralls, espills i pintures (Casas, Rusiñol).

També hem tret el cap a l'exposició sobre toponímia que se celebra aquests dies al vestíbul de la Universitat de Barcelona, suposo que en motiu dels seminaris internacionals sobre onomàstica que tenen lloc a la universitat. Una exposició que desperta la curiositat per tornar-nos a preguntar el perquè de tot allò que ens envolta, la raó del significant (que en les paraules d'ús quotidià no sol tenir gaire amb veure amb el significat, "taula" es diu així com en podríem dir "mesa"... però Rupit té una explicació al darrere, igual que Vall d'Aran ("la vall vall")).

Després de dinar al nostre italià preferit (bo i econòmic) de Plaça Universitat hem anat al Cosmocaixa, on hi feien l'exposició Dinosaures. Tresors del desert de Gobi, que mostra les troballes que s'han realitzat a Mongòlia des del 1922, un dels jaciments més importants de dinosaures, que dates de poc abans de l'extinció de l'espècie. A més, aquestes restes han permès establir relacions entre les espècies de dinosaures de l'Àsia i les d'Amèrica del Nord. També hi tenien un dels dinosaures que s'han descobert fa relativament poc, el dels "braços terribles", molt més evolucionats que els del Tiranosaurus rex i gegantins. Les reconstruccions dels esquelets s'acompanyaven d'un panell informatiu amb la datació, l'origen, l'espècie... dades i, de tant en tant, explicacions més extenses sobre l'espècie. També hi havia vídeos curtets sobre les famílies de dinosaures exposades. La mostra no era gaire gran, però ha estat una visita entretinguda i instructiva.

A sopar.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Els Tudor

Avui he tingut una cita a cegues amb una noia que també se'n va a Londres el mateix dia que jo. Les dos hem decidit no refiar-nos d'agafar cap pis abans de veure'l perquè hem vist que està plagat d'estafes londinenques en línia, així que marxarem a l'aventura, esperant no trigar gaire a establir-nos.

I mentrestant els preparatius continuen i he començat a mirar la sèrie històrica dels Tudor, que arrenca amb el famosíssim rei Enric VIII (el de les cançonetes infantils macabres), que jo coneixia poc més que del drama de Shakespeare i que vaig veure representat al The Globe l'estiu passat. No hi para de sortir Hampon Court, un dels palaus més bonics d'Anglaterra (almenys dels que jo he vist), que va fer construir el cardenal Wolsey (que tant de protagonisme té a la sèrie i a l'obra de teatre) i del qual es va apoderar Enric VIII.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Diada d'Estellés


Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, ha escollit.
Després del teu silenci estrictem
camines decididament.



Em moriré escrivint els millors versos
de l'idioma català en el segle XX,
amb perdó de Rossellço i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho,
i inútilment intentarà un sonet,
l'únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.

Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre

es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu una mort digna. Déu que ho faça.

Vicent Andrés Estellés, poemes extrets de l'Antologia poètica a cura de Juli Capilla, ed. Bromera.

Em sumo a l'homenatge a Estellés de la Catoesfera: http://vpamies.blogspot.com/2011/08/segona-diada-estelles.html. La imatge també l'he extret del mateix blog, dissenyada per a l'ocasió. La proposta és de Josep Lozano.

He escrit més sobre Estellés aquí. Personalment, el vaig descobrir poc abans d'anar a un espectacle-recital sobre l'obra del poeta que van fer a l'Auditori de Sant Cugat i on actuava Montserrat Carulla. Jo m'havia comprat l'antologia d'Estellés uns dies abans i m'havia sobtat una veu robusta, que parlava al poble, de les cosess quotidianes i que tenia la força d'arribar a milers de boques callades, per (a) les quals parlava.

dissabte, 3 de setembre de 2011

El segon cop

també va ser quan ens vam conèixer, passejant per la vora del riu a principis de juliol. La ciutat encara estava tranquil·la i em penso que acabaven de triar-la perquè s'hi celebressin les Olimpíades que tindran lloc enguany.

Va ser l'estiu del pastís de xocolata amb nous de la planta-pastisseria de Harrods, dels cabells plens de gespa i els trajectes interminables en metro.

I hi vam tornar

El segon cop hi van haver els atemptats i hi havia cartells que no entressis al metro si tenies por i que no deixessis cap bossa desatesa. Al teatre ens en vam oblidar, en vam deixar una damunt del seient a la pausa del We will rock you i quan vam tornar-hi hi havia un munt de policies que la remenaven i se la volien endur.

Dúiem pocs diners i hi havia molts Starbucks.

El tercer, nevava. Quan nevava quan l'avió va aterrar i va seguir fent-ho els primers dies. Era un gener de fa dos anys.

El quart va ser un vist i no vist, tot el dia buscant l'Enric VIII a les llibreries perquè el volia llegir mentre l'interpretessin al The Globe.

I ara, com serà, la cinquena? De moment, encara no he trobat pis.

Te'n recordes

de quina va ser la primera sensació que vam tenir a Londres quan vam arribar-hi? Que feia pudor. Jo tenia 11 anys i tu 8 i la mama ens va agafar la mà i ens va fer endinsar al Hyde Park perquè l'olor dels tubs d'escapament ens ofegava.

Els cops que hi he tornat ja no l'he sentida. M'hi he avesat? L'aire de Londres és més pur, ara?

divendres, 2 de setembre de 2011

Mons

Ella ha construït tot el seu món en un retall del meu, on jo només hi veig record; adés magnificat, magnífic, majestàtic, gairebé èpic, ara empetitit, contret. Vague. I tanmateix a vegades encara batega amb una força que fa que tota jo trontolli.

Ella ha poblat aquest món, que ja és més seu del que a mi em pertany, de gent nova i s’ha inventat arguments que jo ni tan sols conec. L'evoco i veig una dona de cabells foscos i galtes generoses embolcallada amb un vestit vaporós al porxo d'una casa blanca. Més xuclada, la pell encara jove, el somriure intacte. Voldria que fos a mi a qui esperés per contar-me les vides que s'ha inventat i els somnis que ha viscut. Però potser ignora que encara hi sóc, sotjant-la, expectant, encuriosida per saber en què ha convertit aquell bocí de món que hi ha dies que, en llevar-me, amanyogo perquè hi càpiga a la butxaca i d'altres me'l deixo oblidat a casa, als peus del llit, esperant pacientment que arribi el seu torn.