dimarts, 16 d’agost de 2011

Polònia (Koniec)

Varsòvia. Imatge de Shalom Alechem, Viqui.
Polònia és un país les fronteres del qual s'han anat expandint i contraent al llarg de la història. Els Piast van ser els primers reis de Polònia, però ja al s. XVI van formar una confederació amb Lituània que va durar fins al 1795, en què Prússia, Rússia i Àustria se la van repartir. Tot i que el 1918 va recuperar la independència, amb la Segona Guerra Mundial va ser ocupada per les tropes alemanyes nazis i pels russos i, per tant, dividida un cop més(a la Viqui n'hi ha uns mapes molt il·lustratius).

De la mateixa manera, la tria de la capital ha anat canviant al llarg dels anys, sobretot entre Varsòvia i Cracòvia, les dues grans ciutats que hem visitat aquesta setmana. A finals del s. XVI Seguismunt III Vasa, rei de Suècia, va decidir traslladar la capital de Cracòvia, ciutat universitària i focus cultural molt important des del final de l'Edat Mitjana, a Varsòvia, fet que va ser molt perjudicial per al desenvolupament de l'antiga capital, fins que amb el Congrés de Viana (1815) es creà la república independent de Cracòvia, que durà una cinquantena d'anys.
Amb la independència de Polònia continuà el desenvolupament de la ciutat i durant la invasió alemanya a la II Guerra Mundial els nazis van instal·lar els llocs de comandament a Cracòvia (que gairebé no va patir danys urbanístics), mentre que el seu objectiu principal era la destrucció completa de Varsòvia i de la cultura, llengua i tradicions poloneses (això darrer em sona, per què ens deuen dir "polonesos"? Poca broma, aquesta gent han patit molt). Tot i que, com vam aprendre al museu d'Auswitch, la resistència militar (sobretot a l'exili, a França) i cultural era forta (amb el punt culminant de la revolta del gueto de Varsòvia), gairebé el 85% de la capital (Varsòvia) va ser destruïda i es va haver de reconstruir posteriorment. Aquesta diferència entre els barris del centre i edificis decadents, botigues en males condicions, barris plens de pintades encara es pot apreciar bé a Varsòvia.

Quan penso en Auswitch la primera imatge que em ve al cap són els jueus que hi van ser empresonats, obligats a treballs forçats, castigats i morts, però un dels objectius principals que tenia Hitler quan va planejar la invasió de Polònia era eliminar-ne els polonesos o germanitzar-los, reduir un terç de la població autòctona (em sembla recordar) per estendre la dominació alemanya. Mols polonesos van anar als camps del concentració pel simple fet de ser polonesos i ningú no buscava la riquesa de la seua nació, sinó que ho veien com un banc de mà d'obra gratuïta, un país esclau.

Però els polonesos se'n van sortir com a país, també, sobretot gràcies al fort sentiment de pertinença que té per a ells (malgrat haver estat un país caracteritzat per la tolerància religiosa) la religió catòlica. Per cert, ells també tenen una Mare de Déu negra, símbol nacional, la Mare de Déu de Czestochowa.

diumenge, 14 d’agost de 2011

Casament polones (des de Cracovia)

Com el titol indica, el casament del qual us parlare ha estat entre dos persones dites poloneses, la nuvia procedent dun poblet de Polonia, el nuvi, catala. I el casament, malgrat que els convidats catalans en tot moment ens vam sorprendre de les originalitats de les tradicions poloneses, va ser mestis, com vam saber mes tard.

Un autobus ens va venir a arroplegar a lhotel per portar-nos a lesglesia policromada on es va celebrar la cerimonia (catolica, pot ser que el capella ens mires malament al demanar la comunio amb la manetes juntes i no directament a la boca? Com es feia abans a les nostres terres, els ocupants del banquets de la part de la nuvia es van agenollar dues vegades durant la missa). Els banquets eren estrets, amb la fusta del davant lleugerament inclinada per poder-shi agenollar comodament. Hi havia una coral que cantava. Estavem tots expectants, pensant que lentrada dels nuvis devia ser igual a Catalunya que a Polonia, pero es veu que no, que aqui seguiem el ritual catala (una xiqueta vestida amb la roba tradicional polonesa portava els anells). Als casaments polonesos el nuvi va a buscar la nuvia a casa i entren junts a lesglesia, on els familiars els esperen. Pero ahir la nuvia es va fer esperar, seguint la nostra tradicio i portava un vel llarg i coa al vestit, com nosaltres. I, tot i que la missa va ser en polones, es van fer la lectura i les pregaries en catala i els nuvis van repetir els vots en polones i catala. Va ser una cerimonia preciosa.

Quan la parella acabada de casar va sortir de lesglesia, els convidats de la nuvia portaven paperines de petals (de plastic) per llencar-los i els esperaven amb el regal o sobret en una ma i un ramet de flors per a la nuvia a laltra. Espero que no es pensessin que erem uns maleducats i que, fent honor a un altre topic, no ens qualifiquessin davars, perque nosaltres ens haviem anticipat...

Lautocar ens va portar al palau on se celebrava el convit. Aqui Polonia els casaments duren dos dies i, per tant, avui la festa ha continuat (des de les 3 de la tarda) a una finca dels pares della, mentre a nosaltres ens han deixat reposar a Cracovia. Perque tot i que el casament va comencar a les 11 del migdia (la cerimonia a la una), la festa es va acabar a les tres de la matinada per als que vam agafar el primer autobus i vam arribar a lhotel a les 4, on hi havia un altre casament just al mateix pis on jo dormia. Durant tot el convit se serveixen plats, el darrer a les 2:30 de la matinada, el segon bol de sopa de la nit (ens han dit que normalment no fan dos plats de sopa, pero que com que es el plat tipic daqui els nuvis hi van insistir. Va ser un encert).

Els esperavem a la porta del castell, a banda i banda duna catifa roja i en fila. Ells van arribar fins a la porta i la mare de la nuvia els va donar un pa (com el de la sopa, pero mes gran) amb un cor retallat. Els dos en van menjar una molla i vam passar tots als jardins on, com a bons catalans, teniem un aparitiu amb olives i pernil (tot de casa), gambes, maduixes i cava (nostre, va tenir molt dexit). Vam mirar la distribucio de les taules i ens vam preparar per a la sopa de bolets dins dun pa, com es habitual; lanec a la taronja amb pataques poloneses i una panacotta. Nomes era el comencament, tot ben amanidet amb vodka i tot tipus de refrescos a mes del cava.

De seguida vam passar a ballar. El ball inaugural dels nuvis (res de vals, molt animat) i despres ens van fer ballar en rotllanes, a hores dara ja coneixiem la part polonesa de la nova familia, que es van encarregar de presentar-se tots durant laperitiu als jardins (molt amables, molt acollidors). Mentrestant, podiem anar a picar plats freds a una altra sala, hi havia barra lliure al pis de baix i pastissos i begudes a les taules. Ja eren les 7 (haviem comencat a dinar cap a les 4 de la tarda, entre naps i cols i cants -molt entonats- plens de bons desitjos matrimonials) i fora, als jardins, les torxes cremaven per il.luminar una barbacoa (carn de porc, salsitxes, brotxetes, cervesa).

Mes ball i tots una altra vegada dins del palau a menjar-nos el pollastre rebossat. Mes ball i regals per als pares i avis. A les dotze de la nit el pastis al jardi. Ja fresquejava. Els nuvis van fer-sen un tall, el van tastar i van tallar-ne un altre per a sons pares. La resta ho van deixar per als pobres cambrers, que treballaven des dabans de les 2 del migdia... A les taules no hi faltava de res, no paraven danar i venir, semblaven plenes per art de magia, sortides dun conte de les Mil i una nits. Ball. Enlairada de globus de gas. La sopa de remolatxa i un pa farcit de la carn de canelo i tots cap a lautobus. Ens van regalar una ampolla de vodka abans de marxar.

Us ho imagineu? No vull ni pensar en un segon dia de celebracio i de menjar!! Aquesta gent fan apats molt forts! Pero costa poc acostumar-se a segons que...

P.S. Els nuvis van brindar al jardí amb les copes (de cava) enllaçades amb una cinta blava i, encabay, les van llençar perquè els portés sort. Alguns convidats van provar d'imitar-los (sense trencar res) reptant-se a veure xupitos de vodka.

P.P.S. El vodka no havia d'acabar-se o porta mala sort als nuvis. Rajava per tot arreu. De fet, ja en portaven unes ampolletes al cotxe d'Acabats de casar per si es trobaven un grup de polonesos que els impedissin el pas mentre anaven a l'església, a la cerca de vodka (no va passar, però és costum).

dijous, 11 d’agost de 2011

Polonia (sense accents)

Us escric una nota breu des de la recepcio de l hotel de Polonia, en un teclat que desconeix accents i apostrofs. Hem comencat per la capital actual, Varsovia i dema baixarem cap a Cracovia, on es el casament.

Varsovia es una ciutat que impressiona, perque destruida completament a la Segona Guerra Mundial i en incendis successius l han tornat a refer de cap i de nou. Hi pots visitar el castell, on van viure els reis del pais i que mes tard es va convertir en la seu del Senat, el mateix lloc on es va jurar la constituio estatutaria del pais i res no es original, tot esta restaurat, extret de fotografies, de planols no realitzats, de restes conservades... Avui hem anat al parc mes famos de la ciutat, on hi ha una estatua de Chopin i un cartellet on expliquen les vicissituts de les estatues del music, cremades, prohibides mes tard pels nazis, ara tornades a aixecar diria que per tercera vegada. I la ciutat encara pareix que estigui a mig construir, sobretot ara, que esperen acollir la final de la copa europea de futbol a un estadi encara per acabar i que tenen tota la ciutat en obres. A la part de lestadi, el barri de Praga gaudeix de mala reputacio pels lladres, per les cases en runes, les condicions de la vida de laltra banda del riu Vistula, allunyat dels centres, de lanomenada part vella i la nova.

Hi fa fred i plou bastant. Un altre aspecte de Polonia que ens ha sorpres perque no ens ho esperavem es la bona cuina: una gran varietat de sopes, la meua preferida se serveix dins dun pa obert, amb una tapeta de crosto i porta dins el caldo amb salsitxa blanca, ou i cansalada viada. Tots els plats els amaneixen amb pataques i es tradicional el porc, lanec servit duna manera diferent de la francesa i el salmo. Els pastissos de formatge tambe son bonissims.

Koniec. I deixo que ma germana es connecti.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Fi del viatge

La catedral de Wells, la darrera parada del nostre viatge. I tornada a l'aeroport de Bristol.

Wells. Palau del bisbe. Vam agafar un bon guia.
Quan arribi a casa n'he de buscar el nom...

Aquest segon palau, també car, té uns jardins molt bonics, grutes incloses.
Longleat House. Un dels palaus més famosos d'Anglaterra (i molt car). Hi ha un safari a part per a les famílies i un parc d'atraccions. Té laberints, nosaltres vam entrar al d'espills anomenat Del rei Artús, però el més interessant és que és de la família Thynne i que repassant l'arbre genealògic va resultar que havien estat emparentats amb el nostre estimat Jaume I el Conqueridor!
La torre, escenari de llegendes artúriques. Ja us vaig dir que arribaven més amunt de Cornualles.
Hi van trobar la tomba del rei Artús i de la reina Ginebra.
Gastonbury, antiga illa d'Avalon. Deu ser l'única abadia de la zona que no tanca a les 5 p. m. a l'estiu, sinó que ho fa a les 9 p. m.!!
Com que corro el risc de fer-me pesada, miraré d'enllestir el que queda de la ruta de deu dies pel sud-oest d'Anglaterra en aquesta entrada. Sovint, tinc la sensació que tenim l'afany de visitar països nous i que, encara que a casa ho critiquem, solem fer-ho amb una mentalitat centralista, de manera que equiparem la capital al país en bloc. Si planegem un viatge per plaer a Alemanya no el concebem sense Berlín, la nostra primera visita a França ens portarà a París, si triem Itàlia no ens deixarem Roma (J., ets la meua excepció) i, per poc que hagis estat a Anglaterra deus haver posat els peus a Londres.

I no dic que jo m'escapi d'aquesta tendència culturalment apresa, per això sempre que en tinc l'oportunitat m'agrada trossejar el país i conèixer pam a pam aquell racó on m'estaré i a la propera ja farem més quilòmetres! És per aquesta raó que la meua visita a sud-oest d'Anglaterra és un començament, hi ha molts buits que m'agradaria omplir del Regne Unit, molt de tros per descobrir i espero poder-ho anar fent al llarg del curs que ve i de la meua vida, tal com faig sempre que puc amb un país que m'és molt proper: Itàlia.
No sóc amant de visitar el més emblemàtic d'una ciutat i anar-me'n corrents a una altra destinació. Si no hi ha més remei es fa, però... Nova York en dues setmanes i mitja. No podia donar-li menys dies. Tampoc no ho exhaureixo tot, hi ha museus, monuments, paratges, que a mi no em diuen res i potser per a una altra persona serien reveladors.

I ara sí, em veig forçada a cloure el nostre viatge al raconet sud-oest d'Anglaterra perquè demà se m'acaba el balneari i dilluns tinc encàrrecs pendents abans de marxar cap a Polònia, al casament d'un familiar (es casa a Cracòvia). Així que us deixo amb les darreres fotografies del viatge, en l'ordre (de baix a dalt) en què vam fer la ruta.

Avebury, la germana poc coneguda de Stonehenge

.
Avebury

Poc coneguda malgrat que són moltes més pedres enclavades de forma vertical al terra, malgrat ser més antic que Stonehenge, malgrat que també va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1986, malgrat representar un cercle al mig del qual queda la ciutat de Wiltshire, malgrat l'altar i que les pedres fan dos camins, un dels quals porta a una espècie de sepulcres, malgrat el turó artificial que no se sap per què van aixecar.

Però Avebury no ha estat explotat pel turisme, no s'han dedicat milions a canviar la traçada de les carreteres del voltant perquè hi ha un poble i l'entrada als camps no es cobra, t'hi pots ficar entre cabres i roques, intentant esquivar les caguerades de les cabres.

Al voltant, només camps.

divendres, 5 d’agost de 2011

Malmesbury




A la meua proposta de ruta de 10 dies (en aquest cas, combinant cotxe -llogat 2 dies + 4 dies- i tren -els 4 dies restants-) pel sud-oest d'Anglaterra també aconsello visitar Malmesbury i la seua abadia que, tot i ser molt menys impressionant que la resta de les de l'itinerari, els relleus que té a la porta per fora i a l'interior del túnel d'entrada són els més espectaculars que vam veure. A més, l'entrada és gratuïta i el poble, tot i que es recorre de seguida, també mereix una passejadeta.

La ruta es pot arreglar, donar-li un ordre més lògic, sense anar pujant i baixant, endavant i endarrere, però les limitacions a les quals m'obligava haver de dependre de busos i trens durant uns dies determinats de la setmana van acabar marcant-la.

No sé si us hi heu fixat, però si traceu l'itinerari a un mapa us adonareu que al sud vam fer més quilòmetres i més al nord, en canvi, els monuments i pobles d'interés turístic estan els uns molt a prop dels altres, a poca distància de Briston i, de fet, de Londres, així que és una part més accessible a l'hora de visitar-la i els enllaços de llocs com Bath, Bristol, Exeter i Salisbury amb la capital fan viable el viatge.

P.S. Vam visitar Malmesbury abans que Lacock, però tenia ganes de penjar l'apunt anterior ara que havia trobat els enllaços i... m'he despistat.

Lacock i Harry Potter

El claustre de l'abadia de Lacock i de Hogwards. No els hagués servit el claustre de la UB o el de l'IEC??

Lacock abbey des de fora, va ser convertit en un palau. Res a veure amb l'exterior de Hogwards.
Lacock.
Que sóc una seguidora més de Harry Potter no és cap secret i anteriorment ja havia visitat l'estudi que es va encarregar de les pel·lícules del mag a Los Àngeles i l'andana 9 i 3/4 de Londres, però quan estava fent la ruta no vaig triar Lacock simplement perquè s'hi haguessin rodat els dos primers films de Harry, sinó perquè el poblet, una vegada més, prometia i perquè tenia bones referències de l'abadia. Però el cas és que la potterofília hi afegia molta emoció.

Vam veure (en aquell moment sense saber-ho, la casa on Voldemort mata Lily i James, els pares de Harry; el claustre de Hogwards a les dos primeres pel·lícules, que és el de l'abadia (tot i que hi afegeixen una font); la classe de pocions d'Snape a la sala capitular amb els pilars engrandits i altres classes de Hogwards que trobareu aquí i aquí, que acaben d'enumerar els escenaris de les pel·lícules que tenen lloc a l'abadia de Lacock, com la sala de l'espill. El poble és decorat també d'altres pel·lícules com Orgull i prejudici.

dijous, 4 d’agost de 2011

Castle Combe

Castle Combe
A la ruta que havia preparat m'havia apuntat visitar Castle Combe, que malgrat el nom no és cap castell, sinó un poblet pintoresc que ens va sorprendre pel fet d'estar format gairebé completament per hotels (una caseta per habitació) on, pel que vam veure, s'hi allotjaven majoritàriament gent gran i rica, amb cotxassos. Durant tot el trajecte en vam veure moltes, de persones de la tercera edat, fent turisme per aquells indrets.

Plovia i alguns dels habitants del poble havien preparat paradetes de cóc, de contes i de verdures (com a Lacock)davant de les portes i hi havien posat un cartellet per dir que se'n fiaven i que si en volíem agafar aquell era el preu; podíem dipositar les monedes a la bústia. Les casetes també tenien gairebé totes flors al carrer, però pel que veig a totes les fotos que en vam fer hi sortim...

dimecres, 3 d’agost de 2011

I vam fer cap a Gal·les






Sense allunyar-nos gaire de Bristol, que hi havíem de fer nit. Només entrar a Gal·les hi ha dos preciositats: una abadia i un poblet emmurallat on J. va tastar el seu primer fish and chips.

Des de la terrassa (Sant Feliu de Guíxols)



Avui ha tornat a estar ennuvolat. Així que quan ha començat a fresquejar (massa aviat) he pujat a la terrassa i hi he tret l'ordinador. I mireu, mireu quina vista!! (foto acabada de fer, sense sol). Qualsevol no escriu, així!

P.S. Segur que a Salina Sagace també li agradaria.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Bristol

At Bristol.

La catedral per dins.
El carrer comercial...

El mercat de sant Nicolau; molt gran.
El pub on Daniel Defoe va conèixer la persona que inspiraria el seu protagonista.

Detall de la porta, que pareix morisca.
St. Mary Radcliffe.
Temple Meads Station, Bristol.
Bristol va ser l'únic lloc del viatge que no em va acabar de fer el pes, potser perquè, com Plymouth, és una ciutat portuària que funciona com a centre administratiu i sembla concentrar les oficines i indústria del sud-oest d'Anglaterra o potser perquè sento una predilecció especial pels indrets pintorescos o perquè estava una mica cansada i hi havia de passar dos dies, mentre feia temps perquè arribés J. dijous a la tarda. I això que el poc que havia vist de Bristol quan vaig agafar el tren (amb retràs) per anar a Plymouth havia estat esperançador: l'estació de Temple Meads és molt bonica i al voltant hi ha edificis moderns que juguen amb les darreres innovacions arquitectòniques. Malgrat aquesta impressió general de la ciutat, poc afalagadora, em va sorprendre el mercat de sant Nicolau, on hi havia de tot: roba, llibres de segona mà i la que em va parèixer que era la predilecció dels anglesos, el menjar (hi vaig veure moltes persones grasses, molt grasses, com no he vist mai a Catalunya, només comparable amb el que passa a Los Àngeles; no em va semblar el mateix a NY) i la catedral, sobretot la catedral. En canvi, al port no li vaig trobar el què. Després d'haver recorregut tota la ciutat (us en penjo un grapat de fotografies) el segon dia el vaig dedicar al museu Explore@t Bristol, un museu de la ciència i la tecnologia que em va tenir ocupada 5 horetes (inclou planetari i el centre, entrada a part, també té un aquari), fins que vaig decidir que de seguida que arribés J. i encara que ho trobéssim tot tancat, aniríem a Gal·les. Del tot inesperat. Nota: a Bristol hi havia una exposició de goril·les a tot arreu.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Bath

The Crescent.
La sala de ball.
I aquests són de Howards End d'E. M. Forster, la pel·lícula.
Dins de la sala de ball on es troba la protagonista de Northanger Abbey hi havia aquests vestits, els reconeixeu?
El Circus.
Al Jane Austen Centre, abans d'entrar a l'exposició permanent, et fan una xerrada sobre l'arbre genealògic de Jane Austen, la seua relació i la de la seua família amb Bath i la connexió de les novel·les i textos que va escriure amb la ciutat. Molt interessant. L'exposició és senzilla, la major part consta de citacions de textos de l'autora en un rerefons amb objectes decoratius, paisatges i personatges que hi relacionem (sobretot si tenen un vincle amb Bath), però la segona part és molt més interessant: un documentari sobre Austen i la ciutat, seguit de la presentació de tots els espais de la ciutat on va viure o estar-hi i la relació epistolar que mantenia amb sa germana. El personal del centre, vestides d'època, t'ofereixen pastetes.
Bull, bull, el carrer!!
Aquest és el pont comercial (el carrer és prou ample) que pretén imitar, sense gaire èxit, el Ponte Vecchio de Firenze. Tenen la mala sort que fa poques setmanes que vaig tornar-hi i que és un dels meus llocs preferits de Florència.
Per entrar-hi també s'ha de pagar.

Maqueta dels banys de Bath, que en època romana estaven coberts.
Els banys termals de Bath, la verdor ve de les algues... Abans el complex comprenia temples (un de dedicat a Diana), zona d'exercicis i molts altres edificis, com podeu veure a la maqueta de més amunt.

Catedral de Bath. Davant de la catedral, una noia cantava òpera.

Sally Lunn's House, Bath.
La primavera de fa un any vaig llegir Northanger Abbey de Jane Austen, que situa a Bath la presentació en societat de la jove i ingènua protagonista, amant de les novel·les gòtiques, que estaven tan de moda quan Austen va començar a escriure. La porta a totes les sales de ball, la passeja per les botigues de moda i pels carrers d'una ciutat de la qual pensa que no se'n podria cansar mai. La pròpia escriptora havia viscut a Bath en diversos moments de la seua vida i torna a situar-hi Persuassion, que he de confessar que (encara?) no he llegit.

Per tant, seguia Austen quan vaig arribar a Bath i patia una mica perquè havia trobat una Salisbury animada, gent que sortia al carrer malgrat la pluja, embriacs que s'increpaven i altres criatures estranyes, però me n'havia emportat una impressió intensa, viva, de vida que flueix. Un riu. I només arribar la llibreria que la guia m'indicava com a museu de l'enquadernació amb una gran secció sobre Jane Austen feia 11 anys que no funcionava com a museu. Se'n feien creus, que hi digués que era una edició de 2009. Però de seguida vaig ser al centre i vaig topar amb la casa de te de Sally Lunns, la casa més antiga i coquetona de Bath, famosa pel dolç. I a partir d'allí ja no em va caldre cap mapa per trobar la catedral, els banys (anteriors als romans, amb una molt bona àudioguia, però vaig haver de carregar la maleta a pes perquè no me la van deixar arrossegar i la visita va durar més d'una hora!), l'hostal dalt d'un pub, els carrers principals (aquest cop plens de turistes), els parcs, el pobre pontet d'imitació del Ponte Vecchio de Florència, el Circus, el Crescent, el Gay Street on va viure Austen amb sa germana Cassandra i on ara està el Centre Jane Austen (no em vaig poder estar de comprar-hi records, però són caríssims!) i, és clar, les sales de ball (on hi havia una exposició de moda, per això em va tocar pagar doble entrada per veure-ho). Sopar de pub i visita obligada a les llibreries, havia acabat On Beauty i volia comprar White Teeth.

Encara em queden uns quants dies per penjar, però com que avui la connexió del balneari em va lenta per a les fotos, ho ajornaré una miqueta més.