dimarts, 31 de maig de 2011

Us en recordeu,

del motiu que em va portar a obrir el blog? El curs passat va ser un any de molta activitat literària per a mi, després de l'esforç que havia suposat l'elaboració de la tesina s'obria una nova etapa, que en principi duraria 4 anys, de la meua vida. Una certa estabilitat i un horitzó llunyà que de seguida van fer brotar la meua creativitat com mai. Perquè, de fet, mai no havia tingut un templs pla que estés davant meu, recordant-me que no tenia cap data de lliurament, cap termini proper (prou proper perquè després de tot el trasbals passat l'assimilés) i això em feia sentir que tenia tot el temps del món: per a adaptar-me a la nova etapa, per a emprendre nous projectes, per a decidir què volia fer. Però un dia d'aquests em devia adaptar a tot allò que uns mesos (potser sis?) abans havia estat nou, els projectes demanaven un calendari, uns progressos, nous terminis, noves fites i el temps, esbocinat, ja no em devia semblar infinit (i tant, que n'és, de relatiu!).

Les hores de somnieig i d'escriure per plaer cada cop són més rares, a hores d'ara inexistents. És massa gran la culpabilitat de saber que cada frase literària hauria d'haver donat pas a una oració acadèmica que m'encaminés a acomplir els objectius que m'havia autoimposat per als, ara ja, només 2 anys. El plaer creatiu ha donat pas a un plaer intel·lectual més racionalitzat, una mena de descoberta. I un nou desig a l'horitzó: una mica més de tranquil·litat d'esperit passats aquests dos anys, uns altres mesos de dedicació literària, que qui sap si m'acabarien portant a un altre camí.

Ara, però, com un recordatori que no ens hem d'esperar a l'hora de fer les (altres, i dic altres perquè aquests 4 anys acadèmics són un somni llargament desitjat que encara m'agrada més del que em podia haver imaginat) coses que ens agraden, m'ha arribat un regal d'aniversari que m'obliga a relaxar-me i a dedicar 6 dies de la meua vida a la lectura i l'escriptura, quan jo vulgui, en un hotel amb spa a la Costa Brava. Què me'n dieu, eh? Això s'ha d'aprofitar! Espero que sigui una setmana ben productiva (encara no en tinc les dates).

dijous, 26 de maig de 2011

Truca un inspector al Teatre Goya


Em penso que si hagués de triar una de les tres obres de teatre que he vist al Goya, Un marit ideal, Els nois de la classe d'Història i Truca un inspector triaria la darrera (no les he escrit en ordre cronològic, sinó de menys a més del meu gust).

És una obra que maté la tensió dramàtica fins al final, en què tots els personatges amaguen alguna cosa i reaccionen de la manera que millor s'adiu amb la pròpia personalitat. Fins i tot després que s'apaguin els llums la intriga persisteix i, tot i així, no es tracta d'un argument d'obra detectivesca (malgrat el títol, que a més d'introduir la presència de l'inspector inquietant fa servir el verb "trucar", que ens fa pensar en una invasió de la intimitat, del refugi, del nostre recer; algú truca a casa nostra o a la porta de la nostra consciència/ànima.

Una obra sobre la responsabilitat social (potser massa centrada en la dicotomia personabenestant-responsable-de-tot/pobre-víctima), però que, de fet, apel·la a la nostra consciència col·lectiva i com a individus. És allò de la brisa de les ales de papallona que es pot arribar a convertir en tornado o, en sentit positiu, la cadena de favors que pot canviar el món. Dues cares de la mateixa moneda. Dues facetes de la convivència i de la naturalesa humana, debat filosòfic per excel·lència.

El final em fa pensar si aquests personatges no són tan afortunats que, durant un moment, se'ls fa la gràcia de donar-los l'oportunitat de redimir-se, però, per a alguns, ja és massa tard.

[Imatge extreta dels blogs de Vilaweb]

Que demani un desig, que demani un desig!

Aquest dissabte, quan tothom estigui pendent de la Champions, Eutrapèlia celebrarà que és el seu aniversari. Anirà al poble, per estar amb toooooooooooota la família, perquè enguany fa una d'aquelles xifres grosses i simbòliques!

dimarts, 24 de maig de 2011

Què hi ha darrere del model de llengua de l'Ara?

M'esperava tenir més temps, però avui he rebut una visita que m'ha fet molta il·lusió i he anat aparcant la crònica que volia escriure sobre la conferència que ahir Albert Pa, assessor lingüístic de l'Ara va fer a la UB, com a cloenda del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials.

Espero trobar un moment per explicar-vo-ho amb més detall, però, a grans trets, la conferència de Pla va presentar com pensa que hauria de ser la concepció d'"estàndard" i com aquest concepte ha evolucionat des de la "llengua literària" de Fabra fins a l'actualitat (en què tenim una Proposta d'estàndard oral del català de l'IEC). En un diari com l'Ara, l'equip d'assessors ha de donar resposta a problemes que els planteja l'actualitat i ho ha de fer de manera immediata (escrivim "*Democràcia Real ja" (l'asterisc l'hi poso jo) o "Democràcia Real, ara mateix"?), a més, opta per una llengua propera al lector i que reflecteixi fins on sigui possible la pronúncia dels mots. Ha de decidir com tractarà certs temes que la normativa encara no ha solucionat o que són ambigus, ha de proposar nous camins que la normativa no admetrà fins que l'ús d'aquell terme o expressió s'hagi consolidat. Tot i compartir la idea general de Pla i que em recordés en molts punts els ensenyaments o propostes de Joan Solà, no estic d'acord en algunes de les seues propostes (la del lema de l'acampada no el puc justificar, penso que el matís de l'expressió genïna és el mateix i que la premsa no ha de difondre castellanismes sintàctics (!) d'ús, a més, tan recent). Un dels casos en els quals discrepo és en el de donar prioritat als sinònims que "s'usen" més en l'oral (però no en l'escrit), com ara "pròxim" abans que "proper" o "últim" millor que "darrer", que Pla afirmava que no diu gairebé ningú. Quan el públic va contradir-ho (s'ha de dir que eren alumnes del Departament de Filologia Catalana) va explicar que al dialecte central ningú no ho fa servir de forma oral. I aquí és on hi trobo una de les grans mancances. Vaig anotar-me uns quants arguments que se sostenien només per l'ús generalitzat de la primera opció per part dels parlants del dialecte central, quan el baleàric i tot el bloc occidental feien servir l'altra opció, per exemple. No és empobrir la llengua, això? Penso que un dels punts on els diaris escrits en català i no traduïts de manera automàtica poden marcar una diferència important és el fet que no s'hagi de traduir sempre una paraula per la mateixa, un equivalent en català, sinó que ens enriquim de més solucions i sinònims que no han esdevingut (per sort) arcaïsmes i que són vius a molts llocs dels PPCC.

"Joan Solà, l'home i el lingüista" a St. Cugat

Aquesta nit he anat a un dels actes que se celebren aquesta setmana a Sant Cugat del Vallès en honor del lingüista i mestre Joan Solà, del qual hem parlat al blog aquí i aquí.

L'homenatge l'han organitzat Òmnium Cultural i l'Ajuntament de Sant Cugat a la Casa de la Cultura i no sé quina difusió se'n deu haver fet fora d'aquests cercles culturals, en el meu cas, em va arribar la informació per partida doble (em va arribar a través d'Òmnium i ho vaig veure anunciat al nou web de Filologia Catalana de la UB, institució a la qual no només pertanyia Joan Solà, sinó que també en formen part la major part dels participants de la taula redona d'aquesta nit: Neus Nogué (que compartia assignatura amb Solà i que va coordinar el llibre d'homenatge que li van regalar ara fa un any), M. Rosa Lloret (coordinadora de la Gramàtica del Català Contemporani (GCC), els nostres tres volums de gramàtica descriptiva de la llengua) i Sebastià Bonet (coautor, amb Solà, de la Sintaxi generativa del català). A més, hi han intervingut Gemma Rigau (que forma part de l'equip de treball que elabora la nova gramàtica normativa de l'IEC i que diuen que s'enllestirà l'any que ve, en la qual també havia treballat Solà) i Jordi Ginebra (URV, coautor de Pompeu Fabra. Vida i obra). El cas és que la qualitat de l'acte no admetia dubtes, però, tot i que la sala estava plena, la mitjana d'edat dels assistents era molt elevada, la majoria, persones de la tercera edat. M'ha sorprès, ja que Solà creia en una llengua viva, dinàmica, jove, flexible, l'acostava a la gent, era combatiu amb el fet lingüístic, mostrava contínuament el seu compromís cap al país, col·laborava a la premsa, va acabar tenint un reconeixement social que, com mostren aquesta mena d'actes, no s'atura.

La taula redona, preguntes incloses, ha durat dues hores, en les quals només el poder de la paraula dels contertulians podia desafiar la xafogor gairebé insuportable que feia en una sala plena de gom a gom. Jo no gosava ni moure'm!

A la primera intervenció, Neus Nogué ha explicat com era col·laborar en la docència amb una persona tan exigent amb si mateixa com Joan Solà i n'ha explicat la faceta excursionista. Recordo que van ser precisament les classes de Català Estàndard de la Neus que em van contagiar el seu entusiasme per Solà. Em van portar a llegir-me el Parlem-ne i a demanar per Reis la GCC (avui m'he adonat que no la tinc actualitzada, perquè la vaig comprar abans del 2008).

M. Rosa Lloret ha explicat la feina de composició de la GCC en un moment en què tenien com a referent una gramàtica descriptiva de l'anglès, una de l'italià i la Gramática Descriptiva de la Lengua Española, on també havia col·laborat Gemma Rigau. Però aquestes gramàtiques se centraven en la sintaxi i no arribaven a incorporar, a més de la sintaxi, la morfologia, la fonètica i la fonologia, com farien ells a la GCC, obra de diversos autors. Lloret ha contat el desafiament que va suposar que tots els autors utilitzessin la mateixa terminologia i que empressin tots un estàndard central del català perquè fos una obra que es deixés consultar per estrangers. Joan Solà se la va llegir de dalt a baix, hi va fer totes les suggerències que va considerar oportunes, s'hi van tractar els trets dialectals que eren lingüísticament significatius. Quan jo la vaig obrir vaig pensar que per primera vegada trobava una obra de llengua que descrivia com deia jo, com a parlant del tortosí, certes coses i ho analitzava. La genuïtat del català que jo parlava no era posada en dubte, fins i tot podia resoldre certes qüestions conflictives (hi trobava l'ús que jo feia del "ser" i "estar", diferent del que m'havien ensenyat a l'escola; el del "per/per a") i això enforteix l'autoestima d'un prlant que, damunt de parlar una llengua minoritzada, no en parla el dialecte amb més presència als mitjans.

Rigau ha parlat de la tasca que van portar a terme en l'elaboració de la futura gramàtiva normativa (ja se'n poden consultar fragments en línia) i de l'esforç i estímul que va significar per a Solà, que la va comparar amb l'obra magna de la GCC.

Sebastià Bonet ha acabat optant per analitzar des del punt de vista olític, social i filològic per què la llengua catalana no està gaire bé de salut, tot seguint el discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya després que Òmnium Cultural li hagués concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Finalment, Ginebra ha relatat la seua experiència com a alumne de Solà, que li dirigí la tesi de llicenciatura i la tesi doctoral (es veu que els comentaris que li anava fent i que ell guardava, han estat publicats!).

S'ha tancat la taula redona amb un esment de l'afecció per la música de Joan Solà i els seus ensenyaments de periodisme.

dissabte, 21 de maig de 2011

El sud d'Anglaterra

Aquest estiu J. se'n va a treballar al sud d'Anglaterra, a un poblet desconegut anomenat Newton-Abbot. Jo, que no me'n perdo ni una, ja m'he comprat una guia de Gran Bretanya per anar-lo a veure i descobrir aquesta terra (del sud, només en conec Eastbourne, Brighton i poca cosa més). Ja us aviso, en penso penjar les fotografies! De moment, és temps de preparar rutes, somniejar molt i treballar més per poder-me permetre uns dies d'escapada al juliol (i tan de bo a l'agost un altre cop). Aneu fent boca...

Recordarem els dies en què ens vam conèixer, al meridià 0 de Greenwich.

Ramon Llull, escriptor. V Aula Lul·liana

Imatge de Ramon Llull del Breviculum (podeu trobar les miniatures d'aquesta obra al web Qui és Ramon Llull?).

Com vaig anunciar al blog, aquests darrers dies s'han celebrat les V Jornades Interdisciplinàries dedicat a Ramon Llull, enguany a la seua faceta com a literat, tot i que, com s'ha vist al debat que arrosseguem des d'ahir, el concepte de "literatura" no només és molt posterior, sinó que en el cas de Llull hi hauríem de fer moltes matisacions, ja que el beat no concebia la literatura com una finalitat sinó com un instrument de persuassió (divulgació de la seua Art, de la fe cristina, de la conversió dels infidels).

Després de l'obertura de les jornades a càrrec del degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull a l'edifici Josep Carner de la UB, la catedràtica Lola Badia va parlar sobre els gèneres del discurs que domina Llull dins del que és aquesta literatura "nova" o "alternativa", que no cerca una intencionalitat que no s'acaba en si mateixa i que beu tant de la tradició romànica (els trobadors, les novel·les de cavallers) com de fonts llatines i de materials àrabs. Els gèneres esbossats, sobretot els menys estudiats (no la novel·la, per exemple) han estat desenvolupats en les intervencions posteriors d'aquests dos dies: la poesia (per Simone Sari), el diàleg (a càrrec de Roger Friedlein) i els proverbis (Francesc Tous). Badia també va remarcar el paper que Llull atorga a la dona en algunes de les seues obres, com és el cas de Natana (que, un cop superada la temptació del matrimoni amb Blaquerna, esdevé una abadessa capaç d'utilitzar l'Art abreujada) i Aloma (a qui dóna la raó en la discussió amb el marit, Evast) o a la Mare de Déu.

Voldria destacar la intervenció de Roger Friedlein sobre les possibilitats d'interpretació i de capes de lectura que ofereix el diàleg i la utilització que en fa Llull, que va des d'uns diàlegs que no ofereixen lloc a dubtes pel que fa al sentit, fins al Desconhort, diàleg rimat en què per primera vegada Ramon hi apareix com a personatge. En aquest diàleg el protagonista es mostra desconsolat i irat perquè no ha aconseguit que es reconegui la seua Art i un ermità intenta conhortar-lo, tot argumentant els pecats que comet. Llull només n'admet un: la ira. Friedlein ha explicat com s'ha d'entendre aquest concepte i com hem de contrastar allò que diuen els interlocutors (la ira com a pecat) amb allò que fan (l'ermità no aconsegueix convèncer Ramon, sinó que ell també es deixa arrossegar pel desconsol del protagonista, al contrari del que un lector acostumat al gènere consolatori hauria d'esperar i en la línia de la ira com a tristor i des d'una accepció positiva, activa, si se sap controlar des de la raó). Aquesta intervenció m'ha recordat la sessió de Friedlein a l'Institut Warburg de Londres l'any passat, en què analitzava la tradició desconsolatòria des de la perspectiva d'un altre diàleg, el de Lo somni de Bernat Metge. Si en voleu llegir un resum el trobareu als arxius del web de Narpan (Fourteenth-century Classicism: Bernat Metge and Petrarch).

Els dos dies de jornades s'han tancat amb un recital de textos de Ramon Llull a càrrec dels actors Aina Huguet i Ignasi Guasch. Remarcable la interpretació del Fantasticus.

Per completar el dissabte, J. i jo havíem reservat taula al Cruixent, un restaurant de Barcelona especialitzat en croquetes i ous remenats que no només no ens ha acabat de fer el pes, sinó que ens ha costat un ronyó. Això sí, hem aprofitat per anar al centre comercial que han obert a la plaça de bous de Plaça Espanya i a fer una volteta per la terrassa. Bones vistes i plena de turistes.

dijous, 19 de maig de 2011

Anit no podia dormir

i van tocar les quatre i vaig pensar: ja s'ha fet, a Tortosa, una representació dels Col·loquis de Despuig mentre el públic va recorrent amb els actors els espais que apareixen a l'obra? Si l'obra és un passeig, per què no recrear-lo? Segurament s'hauria d'adaptar, trobar la manera que els assistents entenguessin les referències als temes d'actualitat del moment. I els actors potser haurien de portar micròfons i el grup d'espectadors no improvisat uns auriculars perquè el soroll dels carrers no impedís que els darrers del grup no sentissin el diàleg, com a les visites guiades que vaig fer als EUA.

L'Aula Lul·liana

L'Aula Lul·liana se celebra cada any. L'organitzen les facultats de Filologia i de Filosofia de la UB i la Facultat de Teologia de Catalunya i, com el seu nom indica, se centren en alguna faceta de Ramon Llull; enguany, la literària. Aquesta és la nostra!!

Tindrà lloc demà a l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la UB i dissabte al Seminari. En trobareu més informació a: http://www.aulalulbcn.narpan.net/

Jo no hi faltaré!

diumenge, 15 de maig de 2011

No em moc de París: Coses que dèiem avui

Sí, sembla ser que aquests dies no em moc de París, que la ciutat inspira tota mena d'històries d'amor i de desamor, de de sempre, i que segueix en l'imaginari col·lectiu.

Avui hem anat a veure al teatre Villaroel Coses que dèiem avui de Julio Manrique, que projecta (fins i tot l'escenari, que situa els espectadors rere una finestra-aparador que bé podria ser una pantalla de cinema) tres històries de parella que tenen en comú el fet de desencadenar-se, d'explotar, en un restaurant (no necessàriemt obert al públic, com és el cas de la primera historieta, "Romance") i en un context multilingüe (xinès, anglès, català, castellà, llenguatge de signes i francès) que ens avisa que en aquesta societat global(itzada) allò que passa més enllà de la porta de casa nostra també podria passar-hi dins.

És clar que pel que fa a alguna crítica que havia llegit, que deia que el públic es pot sentir fàcilment identificat amb algun dels personatges que s'hi interpreten... francament, m'estimo més que em diguin ingènua, però diria que encara no ha arribat el moment. Es tracta de situacions límit perquè els seus protagonistes les hi han portat, al límit, però tot i així, igual que en el cas de la protagonista del film de Woody Allen que comentava ahir, no deixen de ser grotescos. A mi el que em preocupa és que deu voler dir alguna cosa, si l'art (pel·lícules, teatre, narrativa) comença a reflectir el cinisme, l'engany, la covardia, i sobretot, el que més sobta de l'obra i de Midnight in Paris, la manca de culpa i la falta de necessitat de perdó perquè no els personatges no s'adonen (o no pensen que això sigui el seu problema) de la capacitat que tenen de fer mal als altres, a les persones que estimen. Fuck and run. Fora lligams.

Tres històries punyents, tràgiques i que no deixen de provocar rialles en l'espectador, al qual, malgrat tot, no deixa de cridar-se-li l'atenció, sobretot a la darrera escena, en què la protagonista el fa entrar a l'escenari i la finestra del restaurant sembla fer-se encara més àmplia. La dona ens crida, ens adverteix sobre la nostra manera d'actuar i de pensar, de no reflexionar abans d'actuar i, sobretot, mentre no som descoberts. Apel·la a les qualitats humanes positives, a una altra capacitat humana, no destructiva, la de canviar el món.

J. i jo no estem d'acord en la interpretació del desenllaç de la segona història. Des del meu punt de vista, aquí rau la gràcia de la literatura, de totes maneres, les dos interpretacions són igual de monstruoses i, tanmateix, cada vegada més plausibles. La versemblança no hi està en joc.

La condensació que ofereix el relat breu i el teatre segons paràmetres ben clàssics, pensem en Èdip rei, el fet de presentar els personatges en la situació immediatament anterior al desencadenament de la peripècia, el moment previ a la llum del coneixement és el que més m'atrau de l'obra i de les narracions breus. Coses que dèiem avui m'ha recordat dos obres de contes pel tipus de situacions que s'hi relaten: Massa felicitat d'Alice Munro i A una veu sola de Susanna Tamaro. Punyents i molt recomanables, també.

En aquesta obra d'avui sí que no hi he trobat ni un segon d'avorriment!!!

Has rebut un cel (correu electrònic)

Imatge de la Viqui, de Lo Scaligero.
Un hivern de fa més de quatre anys, quan estava a punt de tornar de Torino, vaig decidir fer un "darrer" viatge a Itàlia. Ja havia acabat els exàmens i em sobraven uns dies per a descobrir el país. Amb uns amics de nacionalitats diferents (érem un francès, dos alemanys, una espanyola i una catalana, sí, com als acudits) vam fer les maletes i ens vam encaminar a Venècia. No seguíem cap guia, simplement ens deixàvem perdre pels carrers i cadascú feia una proposta del lloc que volia anar a veure. Recordo el que ens va costar trobar, sense mapes, que s'havien de pagar, l'Arsenal de Mattéo. Mattéo era un dels grans amics que havia conegut durant l'estada a Torino i vaig enyorar les nostres converses durant mesos i mesos després d'haver tornat a casa.

Però el relat no anava per aquí. Uns dies després, separant-me de la resta del grup, va ser quan vaig visitar Trieste (de Magris, sí, però en aquella època meua sobretot de Svevo, que em fascinava, i de Joyce) i Udine (pel friülà) plujosa, que tant em va sorprendre i que va incrementar l'interés que sentia per la sociolingüística i que em duria a treballar-hi durant un temps (un interés que ja no he perdut mai més) i Pàdua (per Giotto) i Verona, que havia de ser la darrera parada abans de Torino. Com m'agradaria anar-hi per una vetllada d'òpera a l'Arena a ple estiu!

A Verona només hi vaig passar un dia i, ja de bon matí, quan estava fent fotos amunt i avall per l'Arena vaig conèixer-la. Era una noia sud-americana que feia de cangur als Estats Units (país del qual, recordeu, jo no sabia res de res, encara) i que havia vingut de visita a veure una amiga seua i que, aquell dia, sense ni l'amiga ni l'italià que volia pescar-la, s'havia aventurat a Verona sense saber ni un borrall d'italià ni què hi podia trobar ni entenent ben poc el llenguatge dels mapes. De seguida ens vam entendre, vam visitar juntes la tomba de Julieta, el balcó dels enamorats, el pont i el castell, els mercats i les places i recordo que es va menjar els seus primers tortellini en un restaurant d'un carrer(ó) estret.

Quan hores més tard, després d'haver-nos explicat vida i miracles, ens acomiadàvem a l'estació, ens vam intercanviar les adreces electròniques per enviar-nos les fotografies que ens havíem fet l'una de l'altra. I ens vam escriure, durant uns mesos els correus fluïen, però, inevitablement, tal com ha passat amb molts dels amics d'aquells mesos torinesos, un dia els cels van deixar d'arribar i ella no va fer mai realitat el seu somni de venir a Barcelona a estudiar.

Però ahir vaig rebre un d'aquests correus que s'envien de forma automàtica a tots els contactes, em demanava quan feia l'aniversari i com que només queden un parell de setmanes per a fer una edat molt especial i em va fer tanta il·lusió com sorpresa rebre un avís seu, de seguida li vaig escriure quatre ratlles fent-li saber i preguntant-li com estava. Avui ho he sabut: després d'anys de treballar als EUA va tornar a casa, al Perú, lluny del noi que estimava. Mesos després en rebia la visita i ara, tres anys més tard, s'han casat i se n'han tornat a viure als EUA. Que hi tinc casa per quan vulgui, que m'espera. Quina ironia, uns mesos abans m'ho hagués pogut plantejar i tot! Tot i que ara ja sé que els EUA és molt gran i que el lloc on viu la meua amiga quedava molt lluny de la ruta. Però no descarto que ens tornem a veure. No us podeu imaginar la il·lusió que m'ha fet rebre el seu correu, i pensar que persones amb qui has compartit moltes més estones potser mai no es pararan a pensar: què se'n deu haver fet, d'ella?

dissabte, 14 de maig de 2011

El somni de París


Aquests darrers dies he passejat per París sense moure'm d'aquí, pel París d'èpoques diferents i en companyia de persones que, en certa manera, també pertanyen a èpoques diverses de la meua vida. Si heu vist Midnight in Paris de Woody Allen us deu sonar, perquè aquesta és la pel·lícula que he anat a veure aquesta tarda amb J. i que et fa enamorar molt més de la ciutat del que va aconseguir amb Barcelona a Vicky, Cristina, Barcelona, tot i que penso que juga amb un plantejament maniqueista dels personatges principals. El públic sent una poderosa empatia pel protagonista i un odi i incomprensió incommesurables per l'antagonista, què hi farem. Això, sumat al fet que juga amb el surrealisme (literalment) m'ha costat d'empassar, però la idea, el ritme i les imatges de la pel·lícula m'han deixat un bon gust de boca. Com que s'acaba d'estrenar, no en diré gaire més.

En canvi, ahir vaig vaig viatjar al París del s. XVII, també envoltada per la companyia més exquisida, de la mà del misantrop de Molière a la Sala Gran del TNC. L'adaptació del clàssic i el repartiment d'actors ens cridava molt l'atenció, però al final no en vaig sortir tan satisfeta com amb la pel·lícula d'avui. L'obra, que durava dos hores sense entreacte, se'm va fer feixuga, una mica pesada, lenta i no em van convèncer ni la banda sonora (aquella música discotequera que se sent només obrir-se el teló), ni el vestuari (una barreja de vestits d'època amb pentinats i roba futuristes) ni les danses que ballaven entre escena i escena per mantenir l'atenció dels espectadors. La fonètica i la llengua, però, genuïnes.

Imatge del Banc d'Imatges del Ministeri.

diumenge, 8 de maig de 2011

La vida i el mocador. Els catalans a/de Berlín

Amb només una setmana a Berlín i acollida per la lectora de català de la Universitat Lliure vaig tenir l'oportunitat d'adonar-me que els catalans que viuen a la ciutat es mouen i es mouen molt. Tenen un centre català, s'organitzen per anar a veure partits del Barça junts, la setmana que ve Els Amics de les Arts hi fan un concert, divendres passat van muntar una presentació de la literatura catalana... I t'hi pots trobar tothom, perquè els catalans que viuen a Berlín estan tan ben connectats que de seguida s'assabenten de si hi ha uns Jocs Florals o de l'activitat que s'hi celebri i HI VAN. Amb el que costa moure la gent normalment! (I m'han dit que a Frankfurt encara hi ha més moviment!). Jo hi vaig retrobar, a part de l'amiga de qui us havia parlat, una amiga de la UCE, que devia conèixer els darrers dies de Prada ara fa 4 anys i un noi a qui vaig conèixer a la trobada d'estudiants de Palma i que vaig retrobar enguany a València. El món és un mocador, que diuen.

Però no només això, sinó que has d'anar amb compte amb el que dius, perquè de qualsevol lloc et pot sortir un alemany que parli català perquè va anar a Barcelona una temporada o simplement perquè estan interessats a aprendre totes aquestes llengües minoritzades. M'explicaven la facilitat amb què els alemanys s'interessen per aprendre altres llengües i per conèixer altres realitats i em van fer la reflexió de: nosaltres tant mirar-nos el melic i mira, ells. És clar, l'estat de no normalitat que es viu al nostre país fa molt de mal, mentre que els catalans i alemanys catalanòfils que viuen a Berlín no paren de dinamitzar la nostra cultura a l'exterior (també hi actua amb molta força l'IRL (Institut Ramon Llull) i una delegació de la Generalitat), perquè amb moltes ganes i una mica de diners es poden fer moltes coses.

dijous, 5 de maig de 2011

Berlín. Resum fotogràfic i discursiu dels dies 4 i 5



L'ala nova.
Charlottenburg. De dins, val més la pena que els palaus de Sanssouci. Són unes 2 hores i mitja de visita!
Ahir, la primera cosa que vaig fer, va ser anar al castell de Carlota (en honor a la seua primera propietària, la reina Sofia Carlota de Prússia), però no m'esperava que entre la visita a l'ala nova i la de l'ala vella (amb entrades separades o combinades, es veu que si fas el palau amb els de Potsdam el mateix dia -si fos veritat, sewria el rècord Guiness, amb l'horari limitat de visita!) pots comprar una entrada especial en què hi entrarien tots els palaus. Però jo, ni ho sabia) i als jardins m'hi acabés estant tot el matí.

Després de dinar a un italià (que sí, que ja he tastat els bradwursts, també), vaig anar de seguida a la porta del museu Neues, on havia quedat amb la meua amiga, però al final no ens vam trobar i vaig visitar-lo al meu ritme: hi tenen el bust de Nefertiti (la bellesa personificada amb un ull buit).

Un cop acabada la visita, vaig entrar a la catedral, que està allà al costat i vaig córrer al museu jueu, que em va impressionar. Aquest museu té el complement perfecte en el Museu de l'Holocaust que J. i jo vam visitar a Budapest, un museu també molt ben equipat, didàctic, amb presentacions audiovisuals i molts de panells informatius, per un bon preu. Però, mentre que el segon està centrat, com el propi nom indica, en l'Holocaust,el museu de Berlín, paradoxalment, fa un llarg recorregut a través de la història de diàspora, desigualtats legals, cerca d'oportunitats, aculturació i extermini dels jueus des de l'Imperi romà fins a l'actualitat. Aquests dies, també he recordat el Museu de l'Horror (les dues dictadures, també la comunista) de Budapest, que ens va omplir de fullets explicatius en anglès que fins i tot volíem enquadernar, però que no hem acabat mai de llegir. La visita al camp de concentració de Sachsenhauen, avui, també ha estat molt instructiva pel que fa a aquest període de la història. He acabat el dia entre museus: el museu Neues de l'illa (hi tenien el Monjo vora el mar, que volia veure, tot i qur no m'agrada gaire, i on he comprat moltes postals de pintures), la galeria Neues (més pintures, em penso que l'edifici és de Mies van der Rohe) i el Kulturforum.

Demà vaig a la Universitat Lliure de Berlín a una presentació sobre literatura catalana medieval. I ja torno.

Fotos pendents del tercer dia a Berlín (fins on tingui temps!)



Porta del mercat de Millet (sense flaix, et deixenfer fotos a tot arreu).
L'altar de Pèrgam!


Illa dels museus.

Catedral de Berlín.

Palau Neues.




Palau Orangerie




Palau de Sanssouci (dalt).
Jardins de Sanssouci (dalt)
Potsdam. Centre.

dimecres, 4 de maig de 2011

Dia 3 a Berlín






El tercer dia, ara totsola, em vaig encaminar a Potsdam, que a més d'un centre històric amb fama de pintoresc (a mi no em va impresionar gaire) té un jardins i palaus reials (de la monarquia de Prússia, en temps de Guillem el Gran), el més famós dels quals és el palau i jardins de Sanssouci (és a dir, sense preocupacions, en francès, que es veu que era la llengua que preferien aquests reis), que vaig visitar per dins (havies de pagar 3 euros per fer fotos de l'interior del palau, així que no les tinc). En el cas de Sanssouci no et deixen visitar gaires sales, però l'audioguia és bo i en diverses llengües (malgrat no ser-hi en català).

En canvi, el palau de l'Orangerie, que vaig trobar enmig dels arbustos, és molt més barat (3 euros) i, acompanyats per un guia que només fa les explicacions en alemany (a tu et donen un paperet a doble cara en una altra llengua si no l'entens), te'n deixen veure gran part de les sales si et pses una mena de sabates d'anar per casa gegants que fan que més que caminar, patinis (cosa que he d'admetre que em va proporcionar entreteniment mentre la guia s'embalava en les explicacions en alemany...). A més, vaig poder pujar a la torre, amb molt bones vistess del jardí. Encara vaig anar al Palau Nou, més gran, la universitat de Potsdam.

A la tornada, vaig visitar el magnífic museu de Pèrgam, on hi tenien la porta del mercat de Millet, la porta d'Ishar de Babilònia i... l'altar de Pèrgam (hi vaig pujar i tot!!) que em moria de ganes de veure. Un museu estrany, ple d'objectes exòtics i de cultura mora, per a mi desconeguts, i aquestes tres obres d'arrt que et deixaven fins i tot insensible per a valorar altres peces més tard.

No crec que tingui temps avui, però em queda el dia 4 (avui) i demà ja és el darrer dia abans de la conferència.

Fotos dia 2

Estadi olímpic.



Checkpoint Charlie, damunt.


East Side Gallerie

Berlín. Dia 2











Dilluns va ser el darrer cop que vaig actualitzar. Des d'aleshores ha fet fresca i ni tan sols vaig preparada per aguantar-la! Quan la meua amiga va tornar de la feina, vam anar juntes al llac de Wannvansee (a casa comprovaré com s'escriu), però la gent que ella havia vist uns dies abans nadant-hi havien desaparegut: massa feina i massa fred. Plovia. Però em va agradar veure-hi les barquetes i les casetes de fustes, que em van fer pensar en Noruega i Finlàndia.

Vam visitar la font de Neptú i vam dinar a la torre de televisió. Hi vam pujar, hi ha una vista espectacular de la ciutat i vam dinar al restaurant giratori que hi ha al capdamunt: va ser una experiència increïble i els raviolis i el pastís també eren molt bons. A la baixada, vam visitar el barri de sant Nicolau, que es consideren diferents dels berlinesos, molt pintoresc i amb els carrers banyats a Olivera li hagués agradat passejar-hi. Encabat, vam anar a la plaça on es fa el mercat de Nadal i concerts.

Encara vam aprofitar per anar a l'East Side Gallerie, la part del mur més gran conservada, coberta de pintures, entre les quals les d'un català. El vam recórrer per la vora del riu i vam continuar el recorregut històric al Checkpoint Charlie, control comunista (amb panells informatius a l'aire -gelat-lliure) i li vam posar fi a l'estadi olímpic, construït per Hitler per a les olimpíades del 36', si no m'erro. Com que tinc poc temps, passo a penjar-vos algunes fotos, a veure si puc actualitzar els altres dos dies.