dimarts, 28 de desembre de 2010

Reis (no és una innocentada)

Em sabrà molt de greu perdre'm els Reis. Sense adonar-nos-en hem fet una nova tradició, molt nostra. La tarda del 5 a la meua biblioteca estudiant pels teus exàmens del gener. Quedar-se tancats a Romàniques no seria gens estrany. Hi fa humitat, allà, a l'hivern, però a tu et va millor que l'escalfor excessiva de la central. Quan es fa fosc anem a mirar les paradetes de la Gran Via. Les llumetes d'enguany fan molt de goig (encara que no siguin icones gaire nadalenques). M'ensenyaràs els regals i aquelles caguerades que se suposa que es mengen... Em compraràs cotó de sucre i esperarem, pacientment i ben agafats, protegint-nos del fred, que desfilin els reis. Però això serà el 2011. Enguany seré una mica més lluny, però hi pensaré. En la nit del 5 i el matí del 6, en el dinar i les sorpreses. Enguany les vacances de Nadal se m'han fet curtes...

dijous, 23 de desembre de 2010

Bon Nadal

Malgrat la sentència del Tribunal Suprem i ara l'atac de ZP que ha corregut a demanar que el TC es manifesti sobre el dret a convocar referèndums a Catalunya us desitjo bon Nadal i un bon 2011, que cada any que passa ens atansa més a la independència i... si ara rebem tants atacs és perquè Espanya està neguitosa, si no, com s'explica? A més d'escriure una carta als reis de l'Orient, escriviu a la gent del TS, a la del TC i al Parlament europeu demanant-los, exigint-los el què els pertoca. Jo ja ho he fet (trobareu les seues adreces a la xarxa sense cap dificultat).

Ara estaré uns dies sense connexió a Internet i, quan torni, ja gairebé serà el moment de la marxa. Intentaré actualitzar cada dia des dels EUA. Primera parada: BCN-Àmsterdam-Los Angeles. Tot a punt pel 3 (em penso).

dissabte, 18 de desembre de 2010

El diari

Fa poc vaig començar un diari. Un diari en paper, vull dir i potser la paraula més adequada no seria "començar". Aquest estiu, al poble, vaig trobar en un calaix de casa un diari de quan era menuda. Era el que feia servir durant la setmana, al pis de Tortosa. Quan era menuda em regalaven un munt de diaris cada any per l'aniversai, però aquest era el meu preferit perquè tenia un candau diferent de la resta i només es podia obrir amb la clau que tocava. Un dia vaig perdre la clau i ja no hi vaig poder escriure mai més.

A casa no som manetes, però quan el vam trobar aquest estiu Lashed era amb mi i, armat amb un clip, va obrir-lo en un tres i no res. Dins, hi havia dos fotografies i escrits de diversos anys (dels 9 als 12, amb intermitències, no era gaire constant en aquestes coses) i encara hi quedaven molts fulls en blanc darrere de la pàgina en què explicava l'il·lusionada que estava per anar a Palau Tordera amb l'escola. No hi vaig arribar a anar mai i amb aquestes paraules vaig decidir continuar el diari. Ara, de tant en tant, hi escric el primer que em passa pel cap. Ja no faig servir candau i estic segura que d'aquí a uns anys xalaré tant llegint el que he escrit ara com les coses que se m'acudien quan era menuda. A més, la meua lletra és la millor arma contra els xafarders.

divendres, 17 de desembre de 2010

La solitudine dei numeri primi

Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho salteu-vos el proper paràgraf:

Hi ha un passatge de La solitudine dei numeri primi en què el protagonista, després d'una llarga estada a l'estranger, es troba a l'habitació de la seua amiga de la infància. Està totsol, ella ha sortit un moment a buscar no recordo què i ell aprofita per mirar al seu voltant. S'adona que no reconeix res del que l'envolta, que res del que hi ha a l'habitació de la que havia estat la seua millor amiga li porta cap record conjunt, que no hi té cap objecte que li hagués pertangut a ell.

Miro la meua habitació, sense obrir cap armari ni calaix. Quan entro la primera cosa que veig és la bicicleta estàtica vella que em vas deixar perquè pogués fer exercici sense sortir de casa. La bicicleta és l'esport que menys odio. Saps que un dia intentaré pujar-hi i pedalejar, de moment fa de penjarobes exterior. És pràctic. Al costat hi tinc un moble amb el marc de fotos electrònic que em vas regalar pel nostre aniversari, el marc no electrònic amb dues fotografies teues, la postal de Nadal que m'has enviat enguany amb un arbre i molts de regals, el telèfon inalàbric que em vas convèncer que comprés i les ninetes russes que em vas portar d'un dels teus viatges llunyans.

A la lleixa superior hi tinc la capseta que contenia l'ex-libris que em vas regalar el Nadal passat i a la inferior l'essència que em vas portar d'Egipte per substituir el perfum que se m'havia acabat i que tant t'agrada. També hi tinc la cinta de quan em vas gravar a València el setembre passat. Ara m'adono que sembla que recorri un calendari en lloc de la meua pròpia habitació.

A la paret, el collage que encara no m'has penjat i les postals: París, Rússia, Harvard, les cascades del Niàgara, Boston, República Dominicana... la d'Egipte no va arribar mai. També hi són les de Tuníssia, que ens van regalar per les festes de la Mercè de l'any passat.

A l'escriptori hi tinc la desuadora que em vas portar de Harvard (la samarreta de la NY Film Academy l'has deixat damunt del llit fa poques hores), llibres que m'has deixat o que m'has regalat, l'ex-libris. A la tauleta de nit el nostre penjoll (la resta estan al joier) amb les fotografies de Besalú, el necesser que duc quan em quedo a casa teua, l'embolica-entrepans i el telèfon.

I als peus, hi porto els calcetins que t'he pres avui.

dijous, 16 de desembre de 2010

Un vell amic mira la televisió. Veu que hi anuncien una pel·lícula i aquella pel·lícula li fa pensar en mi, en mi que fa set anys, quan formàvem part d'una colla que ens semblava indestructible, la vaig anar a veure al cinema amb una amiga i no em vaig cansar de repetir-los en tot el quadrimestre que, passés el que passés i per molt que el tutor ens la recomanés, no anessin a veure-la mai. Ell pensa en mi i m'envia un missatge dient-me l'hora que l'emeten. El missatge em fa riure i penso que he escriure la C, aquella amiga a la qual vaig convèncer que m'hi acompanyés. Uns dies més tard torno a tenir notícies de la C, després d'uns mesos sense contacte.

La C i jo ens apuntàvem a tot, aquells anys. Si feien un fòrum a la universitat, una projecció, una xerrada informativa, cicles de conferències... no hi faltàvem mai. Jo no vivia a Barcelona (encara no hi visc) però m'hi passava moltes hores. A casa la C hi vaig dormir dos o tres cops, en una habitació menuda, ella em deixava el llit i es quedava a dormir davant de la porta en un matalàs. Vam fer molt de camí juntes i a vegades recordo aquells moments amb nostàlgia, perquè aquell grup jo em vaig arribar a creure que no es desfaria mai i el més bonic que me n'han quedat són aquests bocins, uns records que em fan somriure, encara incrèdula, d'un temps que sembla suspès en l'aire i que va durar tan poc. Tot just tres anys d'oasi en aquell pati de lletres que m'estimo tant.

M'agradaria conservar aquest record de la C durant molts anys, dels anys que vam compartir tantes hores juntes. La C sempre disposada a ajudar-te a aplegar llibres el dia abans d'un treball, la C que sospirava "ai, quina creu" i m'escoltava amb un somriure irònic com li explicava els meus somnis, visions o penes amoroses, la C dels regalets i les postals, la C que m'acompanyava a la biblioteca central per a estudiar Lingüística però no parava de xerrar i les bibliotecàries ens havien de fer parar (elles i... fins i tot en Bonet!, que ens feia por), que em visitava quan vaig començar a treballar i venia a dinar amb mi, la C i jo al restaurant aquell que ens volia fer pagar l'IVA que estava en lletra menuda i no dúiem prou, la C dels cinemes vells i bruts alternatius, la C dels concerts i del no-alcohol per a ballar, els coloms i la cançó que et cantava sempre que tenies por: L'Onze de Setembre, de Pep.

I avui, traduint el CV al castellà, quan he arribat a l'any 2004 ho he recordat tot.


P.S. Mmm... potser podria fer una col·lecció de personatges del passat, fins i tot de personatges secundaris del meu passat, seria tot un viatge.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Els Reis de l'Orient


Un gener, just després de Reis, ma germana i jo vam veure en un aparador de Tortosa la versió masculina de la Barbie, es deia Ken i no n'havíem vist mai cap abans cap com aquell (no ens agradaven els cabells poc autèntics de la resta de versions del personatge). Teníem un parell de Barbies, que vivien en un món a part del dels ninotets i del de les nines. Als altres mons no hi havia tanta desigualtat entre persones d'un i altre sexe com al de les Barbies i vam decidir que l'any següent entre les dos demanaríem el Crystal Ken.

Cada nit, abans d'anar a dormir, en repetíem el nom per no oblidar-lo (les notes i llibretetes les devíem perdre sovint). Però va passar un any, em penso que devia ser l'any del piano, i no el vam poder demanar. Així que durant dos anys anàvem repetint un nom que jo mai més no he pogut localitzar i que començo a sospitar que es devia anar transformant d'una nit a l'altra.

Ara, quan no sé què demanar a la carta perquè aquestes petites coses me les puc permetre jo la resta de l'any (o quan sóc conscient del que valen les coses) penso en el Ken que ja mai no vam arribar a demanar. I se'm fa estrany...

Però, si voleu que us digui un secret, fa un parell d'anys que me'n ronda una pel cap... però no la puc demanar, encara no és el moment.

P.S. Si això fos el blog d'una escola o un rètol del govern el títol seria: "Els regals" i la imatge, un paquet amb un llacet o potser un Ken, que s'hi val més amb les marques i que amb la cultura religiosa, oi? Perquè ara ser progre sembla que impliqui renunciar i esborrar un llegat col·lectiu fet de referents i símbols que no haurien d'ofendre ningú. En canvi, certs monuments al franquisme no desapareixen, no...

divendres, 10 de desembre de 2010

Avui m'he aixecat amb ganes d'escriure, però el dia ha passat entre coses terrenals.

dimecres, 8 de desembre de 2010

La catedral de Pamplona

Vam anar a veure el partit del Barça i vam aprofitar per recórrer el centre de Pamplona (amb els rètols dels carrers bilingües) i fer el mateix recorregut que els bous dels san Fermíns (fins i tot tenen un museu dedicat al tema, al qual no vam entrar, el nostre era un viatge llampec i a primera hora de la tarda ja estàvem morts de fred en una ciutat nevada). Vam fer cap a la catedral (el claustre de la qual podeu veure a la foto) i ens vam apuntar a una visita guiada en què se'ns van mostrar obres del flamenc (conegudes pels teixits i els plecs de la roba), les tombes reials (amb una Trastàmara enterrada), la reixa de davant de l'altar amb moixonets i ornaments forjats, l'escala espectacular amb elements mudéjars i la cuina, amb un dels tres fumerals més importants d'Europa (i l'orgull d'haver estat als tres). Els altres dos estan al Palau Nacional de Sintra , una població de Portugal on hi ha llepolies per als turistes (ens ho esperàvem tan poc que vam haver-hi de tornar l'endemà mateix, saltant-nos la visita a Èvora, que farem algun dia): el Palau Nacional, el recorregut de la muralla i castell de Mouros, el Palau de Pena (una mica brut, però com si fos un palau de conte o de Pim i Pom) i les grutes i el palau de la Quinta da Regaleira (encara ens van quedar els jardins i altres monuments). L'altre fumeral impressionant, al palau dels papes a Avinyó. La de la catedral de Pamplona va ser una visita breu, de 50 minuts, que va passar com si res, molt amena i completa. Ah! I la sagristia d'estil rococó, plena d'espills disposats de forma simètrica, mobles luxoses, peces que volien aparentar el marbre que només es va gastar en una sola peça que encara avui usen els capellans per retar-se les mans em va sorprendre molt.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Món sant Benet, la nova museologia?

Fa un parell d'anys vaig sentir a parlar del Món St. Benet en una presentació a l'IEC en el marc d'unes jornades dedicades a literatura i patrimoni. Que una entitat privada com Caixa Manresa apostés per la cultura en un projecte tan ambiciós com aquest amb una inversió inicial forta (restauració, equipaments audiovisuals, l'hotel i els restaurants, l'adquisició d'obres d'art per completar la visita modernista, l'habilitació del lloc, contractació del personal...) em va parèixer una molt bona notícia i em van agafar ganes d'anar-hi.

Fins a avui no ens hi havíem animat (algun cop havia volgut agafar el paquet romàntic a l'hotel amb dos itineraris i sopar, però m'era massa car; per sort, no ho vaig comprar) i ens hem emportat una decepció grossa. A nosaltres ens interessava sobretot la visita guiada al monestir romànic, però al final hem optat també per conèixer Casas i la història modernista de l'edifici. Això sí que ha estat un encert.

Anem a pams. Hem començat al revés. Primer, la visita modernista (7,60 euros adult sense l'entrada combinada) i després, la medieval (7,70 adult sola), l'entrada combinada adulta són 14,90. Hem visitat les habitacions on va viure la germana de Casas i la seua família, hem pogut admirar les pintures de l'artista i hem arribat a entendre el context gràcies a uns audiovisuals que ens han fet voltar d'aquí cap allà. Els audiovisuals són amens i pensats per a un públic molt general, amb poca idea sobre qui era Casas i més interessat per la seua vida quotidiana que per la seua faceta de pintor o per les reformes que va fer al monestir (una cosa sí que m'ha quedat clar, com va utilitzar el retaule barroc de l'altar). Per exemple, en una de les habitacions la majordoma explicava la visió que tenia de la dona de Casas, la fortuna de sons pares, la vida de les criades i fins i tot iniciava un relat sentimental personal que ha deixat inacabat. Tot plegat, poca teca i molta fabulació, a més d'una certa dificultat per saber què està documentat i què no. La guia es limitava a fer això, guiar-nos d'una sala a l'altra i indicar-nos per quin costat sortiria la propera projecció després de la introducció inicial abans d'accedir a les habitacions.

Tot i això, el pitjor (potser per les expectatives que en teníem) ha estat la visita (més llarga) al monestir, del qual tret d'algunes pintures al sostre i del claustre no en queda gairebé res. Minuts que s'escolaven escoltant capellans projectats resant en llatí, músiques pel·liculeres i moltes batalles animades per fer-nos veure el pas d'una època a l'altra. Hi havia tan poc per explicar que se'ns ha contat a grans trets (a través d'un audiovisual més, és clar) qui fou Pere el Gran i, més endavant, la història personal d'un pobre monjo penedit de dedicar-se als avenços tècnics en el segle de la Raó i la Il·lustració que venien de França. Deplorable. Això sí, la guia ens ha ajudat a interpretar un capitell.

Per sort, espero no trobar mai aquesta aposta per l'espectacularitat sense tenir cura dels continguts en un museu públic. Divendres mateix en parlàvem en una visita guiada al MNAC.

No us recomano la visita al Món Sant Benet, en canvi, si en teniu l'opotunitat, la ruta en grup al MNAC per les obres del Renaixement i Barroc CATALÀ val molt la pena.