dissabte, 27 de novembre de 2010

Bicicleta, cullera, poma

Hem aprofitat el dissabte per anar a Barcelona en el cotxe nou de L i veure Bicicleta, cullera, poma, el documentari de la Fundació Pasqual Maragall dirigida per Carles Bosch. La imatge de lluita del president de la Generalitat fa la impressió d'un gegant, una figura colossal que lluita per mantenir la fortalesa, la dignitat, els records, l'estimació per i de la família i continua treballant pel país, sense oblidar que és un personatge públic i que pot millorar la societat i contribuir a la recerca mèdica de l'Alzheimer. Entranyable. Tot i això he trobat a faltar més informació mèdica sobre què sabem de la malaltia, quines millores s'hi troben i també m'hagués ajudat una narració més constant, en un format semblant al del dietari, per poder valorar bé els canvis, els petits reptes... Els dos anys en què transcorre la gravació, a través de moltes aparicions públiques i entrevistes a la família m'han privat de valorar l'evolució de Maragall, de saber ben bé com afecta la malaltia. La impressió segueix sent vaga. I molt de terror.

Una altra aproximació al tema és la que ofereix la novel·la gràfica Arrugas, la novel·la gràfica de Paco Roca.

dijous, 25 de novembre de 2010

La gestió multilingüe de la immigració

Continuo amb la crònica de les primeres sessions del CLUB 18. Maria Sabaté va parlar de la gestió del multilinguisme en un espai regulat per persones migrades, concretament dels locutoris. Durant dos anys va analitzar el comportament i usos lingüístics dels propietaris i clients d'un locutori d'una ciutat del Vallès Occidental. Es tracta d'un dels nous negocis que s'han fet amb les noves immigracions, gestionats per persones migrades i que, per tant, ofereixen solucions diferents en un espai multilingüe (diferents de les de les empreses de telefonia, per exemple, que no saben com arribar a aquests consumidors, com vendre'ls el producte perquè per accedir als seus serveis abans han d'estar registrats i, per tant, tenir papers; perquè els atenen només en castellà o en un horari molt restringit en àrab, per posar un exemple): els marquen els números quan no hi estan familiaritzats, fan servir un castellà híbrid, la presència del català hi és nul·la, tenen sistemes propis de crèdit, distribueixen i tradueixen la informació... Creen una xarxa pròpia.

A continuació, també de la UAB, Maria Rosa Garrido va explicar quina era la gestió del multilingüisme al servei d'acollida de les ONG, que tot i que tenien prou clar que la llengua era una eina molt important per a la integració i la feina dels immigrants s'entenia (almenys en el cas de la ONG estudiada) per part dels treballadors de la ONG el bilingüisme com una alternativa: han d'aprendre català o castellà, de forma excloent i no es tenien gaire en consideració les llengües no europees que parlaven els alumnes, sinó que si no sabien anglès o castellà es considerava que tindrien moltes més dificultats per gestionar el seu cas perquè no tenien serveis de traducció o d'atenció en diverses llengües o, almenys, no era un requisit per treballar a la ONG. L'estudi de Garrido no va ser només d'anàlisi sinó que en una segona fase va participar en la reelaboració o més aviat en creació d'un model nou de classes de català en què ex-alumnes amb domini de llengües no europees hi tenien un paper clau i s'intentava aprofitar la varietat lingüística en l'ensenyament d'una nova llengua, el català.

CLUB 18: La incorporació de les noves immigracions a la societat d'acollida: perspectives sociolingüístiques

Dilluns el CUSC va dur a terme una jornada dedicada a la immigració des del punt de vista sociolingüístic. No m'hi vaig poder quedar tot el dia però les presentacions que vaig escoltar em van parèixer recerques molt ambicioses i encara amb moltes possibilitats per a explotar, analitzar, descriure i concloure.

La primera de les exposicions va ser la del CUSC, amb la presentació del projecte RESOL (del qual ja estan preparant la segona part! Em va fer molta il·lusió, perquè vaig poder col·laborar en la primera) a càrrec de Llorenç Comajoan, Vanessa Bretxa i Xabier Tenorio. Aquest projecte és un macroestudi en el sentit que inclou bona part dels PPCC en l'anàlisi sociolingüística i que en moltes poblacions (com Mataró i em sembla recordar que les escoles de la Noguera) l'estudi és universal, és a dir que no han agafat una mostra sinó tots els alumnes de 6è i 1r d'ESO han estat tinguts en compte per a l'estudi. Això vol investigadors, molta feina i un seguiment perquè els alumnes de 6è són els mateixos que a 1r tornen a ser objecte d'estudi i en el RESOL 2 també a 4t d'ESO, per tant és molt important no perdre'ls de vista tot i les dificultats de no disposar de les seues dades personals (els qüestionaris són anònims i a les proves qualitatives recordo com assignàvem un númeo a les transcripcions).

La presentació de dilluns, per tant, era només d'un aspecte de l'estudi, concretament de les tries lingúístiques dels infants d'origen al·lòcton en diverses comarques de Catalunya i la Franja. Era la primera vegada que mostraven al públic les dades comparades entre poblacions. I, és clar, entre les conclusions, la manca d'hàbit de mirar la TV en català tant per part dels parlants de català com a L1 com dels que el tenen com a L2, els petits guanys de parlants de català entre germans (quan els pares o un dels progenitors no el tenen com a llengua de relació amb els fills)... Moltes dades estadístiques que espero poder llegir molt aviat. I és clar tinc moltes ganes, no ho puc negar, que s'acabi d'analitzar la part qualitativa de l'estudi, la que ens diu si els alumnes, que normalment es donaven una puntuació alta pel que fa al domini que pensen que tenen de català, realment tenen una bona competència en aquesta llengua (depenent de la L1 com poden canviar els resultats?), hi ha variacions entre les proves de llengua col·loquial i les més acadèmiques? I què passa a les proves de castellà? Hi va haver canvis entre els resultats de 6è i els dels mateixos estudiants a 1r d'ESO? N'hi haurà a 4t d'ESO?

A continuació ens van presentar un projecte de la UdG Variables que incideixen en el coneixement del català i del castellà estranger a Catalunya: estudi a 6è de Primària, un altre macrosestudi que abraça tot Catalunya. Va anar a càrrec de Judith Oller Badenas, que va demostrar que en una situació sociolingüística com la de Catalunya era molt important tenir en compte el factor entorn dels nouvinguts per veure com evolucionaven en l'aprenentatge de la llengua catalana, ja que hi havia diferències molt importants entre els xiquets que rebien un input considerable en català fora de l'escola i els que no tenien aquesta possibilitat. El factor més decisiu, més que la llengua de la mare (es va tenir en compte la del pare?) i que el sexe de l'alumne. L'aprenentatge d'una llengua vol molt de temps i el primer pas és ser capaços d'utiitzar-la en un context oral i col·loquial per després poder-la treballar per escrit, allò que sol predominar més a la classe.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Àlex Susanna

Mireu quina entrevista més interessant he trobat:

http://www.llull.tv/poetarium/detall.cfm/ID/26846/CAT/alex-susanna.html

I pensar que jo el vaig conèixer gràcies a la recomanació d'un professor de la meua universitat, que me'l va proposar com a lectura i font d'inspiració per a Itàlia, concretament una obra seua en prosa, Quaderns venecians.

diumenge, 21 de novembre de 2010

L'imperdible de teatre

Us recomano Pluja constant amb Pere Ponce i Joel Joan. D'acord, al principi em vaig espantar una mica per les paraulotes constants però és que el parell de polis que la protagonitzen han d'utilitzar el registre vulgar o no seria gens creïble. Alcohol, trets, violència, prostitutes... un còctel perillós per a un policia que vol protegir la seua família a qualsevol preu i l'amic que els fa costat (potser massa).

Només dos actors damunt de l'escenari interpretant amb els mots una història plena de matisos, de punts de vista, recreant personatges secundaris que no hi eren però que el públic ens vam imaginar amb una gran nitidesa, amb un decorat auster, sense caure en les facècies fàcils ni els cops d'efecte. Rient-se del món políticament correcte, qüestionant allò que és lògic i el que no ho és, travessant la línia que separa el que està permès i el que no, el que la moral col·lectiva dictamina i la consciència individual ens demana sense ni adonar-se'n. I és que, quan els van donar el revòlver de servei ningú no els va demanar que sabessin distingir entre el Bé i el Mal.

divendres, 19 de novembre de 2010

El míting

Anit vaig anar a un míting. Feia dos candidatures que no n'anava a cap. Va ser breu, 35 minuts preguntes incloses i una dada important: si 68 diputats del Parlament de Catalunya acorden declarar la independència de forma unilateral Europa reconeix la legitimitat del procés. Així de senzill. El nostre parlament és la veu dels catalans i ens representa, això és la democràcia (ho dic pensant en El crepuscle de la democràcia de Ferran Saez Mateu). Mai no m'ha entusiasmat això del vot útil, però ara menys que mai: penso en quantes persones de partitS independentistes hi pot arribar a haver al parlament, encara que no tots ens han demostrat amb fets que volen la independència (i ara penso en la IP per la independència i els vots en contra).


P.S. I si d'aquí 35 anys no som independents (que jo em penso que sí, si no segur que no expressaria aquesta voluntat) em presentaré per a ser presidenta de la Generalitat.

dijous, 18 de novembre de 2010

Els treballs de recerca de 2n de batxillerat

Aquesta setmana he assesorat ma cosina sobre el treball de recerca. M'havia demanat que li proposés un tema i he tingut un parell d'idees. Fa temps que penso que els treballs de recerca de 2n dew batxillerat tenen molta potencialitat, que no sempre se sap encaminar. Almenys els del Batxillerat Humanístic i Social (que són els que conec) poden fer una feina útil per a la societat. Si l'estudiant té ganes d'aprendre i està interessat en allò que fa pot tenir una visió de conjunt, un temps i un efocament que nosaltres no podríem donar a certs temes.

Per això penso que el treball de recerca més profitós és aquell que parla d'un tema glocal (utilitzant la terminologia d'Albert Bastardas sobre es fenòmens glocals) és a dir, versar sobre un microcosmos, allò que tenen més a prop (un tema d'història, cultura, tradicions, llengua, revista... -no us donaré pistes sobre el seu treball de recerca, és molt innovador ;P - sobre el propi municipi, sobre la comarca, sobre el parc natural més proper, un personatge local) i que és difícil precisament pel seu interès restringit o lligat a un àmbit concret que interessi o que conegui un investigador d'altes institucions. Almenys, és un primer pas que pot atraure molta altra gent a dedicar-s'hi i a fer que aquell estudi esdevingui més ambiciós i aprofundit cada vegada i es vagi enriquint. I la "glo" de glocal ve de la facilitat amb què aquesta mena de projectes o les conclusions que se n'extrauen són fàcil d'aplicar en altres situacions, pobles, comarques, països o bé són un exemple d'un fenomen que apareix també en altres llengües o comunitats. És important, també, que es doni sortida a materials inèdits o projectes que sabem que no avançaran per manca de temps o per canvi de prioritats i que algú amb una certa dedicació, moltes ganes i suport podria explotar.

He vist treballs molt mal encaminats, en què l'alumne no ha pogut triar allò que més li interessava, limitats per exigències modernetes com el treball en equip (que restringeix molt la llibertat d'acció i de decisió i ja sabem que no sol ser just), dedicats a temes que els converteixen en una rata de biblioteca que repeteix allò que els llibres (i ara Internet) ja diuen, la mateixa informació que tant ens sobra precisament sense una selecció amb criteris rigorosos, sense una feina darrere de treballar els textos, les observacions, les imatges, sense passar per la comprensió de l'etudiant que reelabori la informació i li doni cos per construir un discurs nou que digui quelcom nou (que per això es diu de recerca, el treball), sense lloc per a la creativitat. Això els professors que dirigeixen treballs ho haurien de tenir molt clar i donar-los unes directrius orientadores perquè el tutor sigui alguna cosa més que aquell que els ha d'examinar i controlar que facin la feina cada X temps. De guia?

diumenge, 14 de novembre de 2010

Els anys i els cicles


M'avanço a un fet banal del qual d'aquí un mes parlaran tots els blogs. De fet, faig un mes i mig aviat, però tinc la sensació que els dies que em separen d'aquestes vacances que seran tan diferents (un adéu i una arribada = milions de coses per preparar i per pensar abans, anticipar-se una mica al temps) s'escolen massa de pressa.

Avui parlàvem del regal que la meua parella vol demanar per Reis i això m'ha fet pensar on passaria les vacances de Nadal i d'una cosa a l'altra aquí em teniu, pensant quan tancar temes, intentant posar ordre a la meua gruixuda agenda (m'agraden les agendes amb espai, un full per dia, no aquestes menudetes que s'han posat tan de moda). I he recordat una amiga que quan va acabar la carrera, ara fa 4 anys em va explicar que havia passat d'una agenda de curs (de setembre a setembre, perquè ens entenguem) a una agenda anual. Se'm va fer molt estrany. Per sort, encara que ja llicenciada, per una cosa o per una altra jo havia anat aconseguint encara agendes gratuïtes de la universitat fins que enguany ja se m'ha vist el llautó i me l'he hagut de comprar. Com que no me'n vaig fer el càrrec fins a l'octubre, que ja no me'n regalarien cap, vaig comprar-me una de les agendes que encara quedaven de les que havien venut per a les escoles, una agenda escolar, de setembre a setembre.

Avui me la mirava, amb el canvi d'any al cap i vet aquí que jo, com la meua amiga fa uns anys, tambñe m'he plantejat si hauria de seguir comprant-me una agenda escolar (de curs en curs, calculant que al juliol o a l'agost he de tancar els projectes d'un any i començar-ne de nous al setembre) o bé una d'anual (per fer endreça al desembre i plantejar-me nous reptes al gener). Com dec funcionar, jo? Sé que pel tipus de vida que porto, per la feina que tinc i per la vida del meu xicot i fins i tot la de la meua família l'agenda escolar és la que m'escau més. Potser fins i tot diria que la quadrimestral però tallar per quadrimestres és molt complicat i no hi ha consens.

I pensant, pensant m'he adonat que el meu any o cicle s'hauria d'acabar al juny i começar al juliol, que és quan es renova el meu contracte cada any (la vida laboral té molt de pes en això dels cicles, fixeu-vos en le vacances) i és quan se m'acabarà, al juliol d'aquí 3 cursos... (quin embolic). En juliol hauria d'acabar el projecte, un juliol que per sort encara pareix prou llunyà.

dijous, 11 de novembre de 2010

Lluís Companys i el projecte Memòria.cat

La setmana passada us vaig parlar del seminari dedicat a la difusió del patrimoni literari. Ara us vull parlar d'un projecte paregut, de recerca en primer lloc i després de divulgació (a través d'un web molt ben estructurat amb materials audiovisuals i manuscrits digitalitzats), en aquest cas sobretot del patrimoni històric.

El vaig descobrir ara deu fer un any... El nou grup Palestra (que no s'ha dissolt, però que hiverna) ens estàvem preparant per a entrevistar Josep Maria Ainaud de Lasarte (i enregistrar-lo, un material que no em donat a conèixer, igual que l'entrevista a Albert Manent) i, per a fer-ho, vam escoltar les entrevistes que se li havien fet a Memòria.cat. Allà hi ha molt de material, però ara ha arribat l'hora de revisitar-lo (o potser, alguns, de descobrir-lo) en motiu d'una gran troballa: els documents manuscrits de Carme Ballester sobre la detenció del seu marit, el president Lluís Companys. Jo me n'he assabentat a través del Sàpiens.

diumenge, 7 de novembre de 2010

El llibre que ja no escriurem mai

Fa un parell d'anys, un amic i jo vam decidir escriure un llibre fet de pròlegs a obres inexistents, barrejant diferents estils, experimentant... Avui he descobert que aquest llibre ja es va escriure. El nostre projecte mai no va prosperar, però ara sé que ja no ho podrà fer.

divendres, 5 de novembre de 2010

La catalanitat a Los Angeles

Ahir vaig rebre el programa del 126è congrés de la Modern Language Association, que se celebrarà entre el 6 i el 9 de gener a Los Angeles. Només he tingut temps d'arribar al programa del segon dia (i sé de bona font que almenys l'últim dia hi ha, hi segueixen havent, grups de discussió sobre literatura catalana.

Mireu algunes de les comunicacions que he trobat:

Immigration and Domestic Violence in Catalan Detective Fiction a càrrec de Melissa Anne Steward, Western Kentucky University.

Battling Linguistic and Cultural Hegemony? A Look at the New Catalan Act a càrrec d'Ana Lopez, Haverford College.

"Ço que veig crec, e del pus no cur": Narrating Skepticism in Bernat Metge's Lo somni a càrrec de Henry Berlin, Cornell University.

A Different Ángel del Hogar: Dialectics of Production in La fabricanta [que confesso que no he llegit] by Dolors Monserdà a càrrec d'Aurelie Vialette, Columbia University.

Vida quotidiana, banalitat i realitat en la literatura catalana: Pla, Calders, Monzó, Serés a càrrec de Xavier Pla, Universitat de Girona.

The Reduction of the Local: Gastronomy and Food Practices after Adrià, per Robert A. Davidson, University of Toronto.

La quotidianitat d'uns altres barcelonins, des de fora i des de dins, per Miquel Bota, Standford University.

París e Viana as a Precedent of the Catalan Sentimental Fiction, a càrrec de Gemma Pellisa, Universitat de Barcelona.

The Voyeuristic Journey in the Tragèdia de Caldesa, a càrrec de Conxita Domènech, University of Colorado.

The Marginal Framework: From Catalan Translations of Boethius to the Dotze treballs d'Hèrcules, per Sol Miguel.Prendes, Wake Forest University.

I suposo que, si continuo llegint, en trobaré més...!

P.S. I així va ser.

La literatura i la dinamització de l'entorn

Avui he anat a Badalona on se celebrava el primer dia del VI Seminari sobre patrimoni literari i territori, titulat "La literatura i la dinamització de l'entorn". M'agrada escriure les cròniques de o les reflexions sobre els actes en què assisteixo al moment, perquè si no ho vaig endarrerint fins que em fa massa peresa escriure'n res. Però en aquest cas voldriaa dir moltes coses, perquè ha estat una jornada molt productiva i s'hi han debatut temes i s'han fet propostes concretes d'acció i presentat projectes molt interessants. Malauradament, un dia tan intens com aquest passa factura i ara estic desfeta. Intentaré fer-ne apunts breus amb idees clares (i, creieu-me, ara mateix em serà difícil).

Un dels projectes que s'han presentat aquesta tarda a l'Espai Betúlia de Badalona ha estat el del Centre Quim Soler del Priorat (que forma part d'Espais Escrits), anomenat Priorat en persona. La presentació ha anat a càrrec de Roser Vernet. A diferència d'altres territoris, que compten amb nombrosos escriptors (i, sovint, artistes en general) que n'han immortalitzat el paisatge o laa gent, el Priorat no tenia un patrimoni literari gaire generós, per no dir que era pràcticament inexistent. Així, no podien organitzar (per posar l'exemple de l'Espai Betúlia) exposicions que relacionessin Pompeu Fabra amb Badalona o Maria Aurèlia Campmany i el seu Betúlia amb la ciutat. Per això van fer el plantejament a l'inrevés: si no n'hi havia, se n'havia de crear. I s'havia de fer a la població on té la seu el Centre Quim Soler, un municipi petit i amb pocs equipaments culturals.

Si ara parlo d'aquest projecte del Priorat és perquè presenta moltes semblances amb el meu poble, tant pel que fa a la manca de textos d'autors canònincs que hagin escrit sobre aquest territori com per la falta d'equipaments culturals als quals es doni ús (de fet, d'espais n'hi ha, però encara s'ha de pensar amb què omplir-los) i d'entitats culturals només n'hi ha una, creada en els darrers anys i molt poc activa (tot i que es podria dinamitzar el casal de jubilats i fins i tot es podria implicar l'escola en les activitats que s'engeguessin). Com veieu, de possibilitats en té, però no s'han explotat mai ni se sent la necessitat de fer-ho, en general.

El projecte Priorat en persona, trobada d'escriptors funciona en edicions bianuals. El primer pas és triar un grup d'escriptors de fora de la comarca, que no es coneguin entre ells i que presentin característiques diferents (consolidats i novells, homes i dones, grans i joves, poetes i periodistes i narradors i dramaturgs...) i proposar-los passar 4 dies al poble. Allà tenen 4 aldalils, guies (prèviament triats), amb el qual passaran mig dia i que els ensenyaran els secrets del territori: com es fa el vi, la feina al camp, caçar, llocs d'interés paisatgístic... i l'altre mig dia anirà presentarà la seua obra, llegirà fragments de textos seus, explicarà com concep la creació literària... a escoles, casals de jubilats i centres cívics del poble. Això en contacte amb els altres tres creadors.

Passats els 4 dies els autors se'n van i tenen un any per escriure un text del gènere i contingut que vulguin sobre el territori i la gent que els ha acollit (en aquest cas es va decidir fer unes entrades a semblança d'un diccionari, amb textos de qualsevol gènere, que s'anirà completant al llarg de totes les edicions). Durant aquell any a l'escola i als diversos centres del poble s'organitzen lectures, club de lectura, exposicions i/o xerrades sobre l'obra dels autors que van conviure amb ells fins que es produeix el retrobament. A la tornada, els autors ensenyen la seua obra nova sobre el poble (a més de les descripcions sobre el guia, un regal) als vilatans i intervé en la tertúlia sobre la seua obra i torna a l'escola.

No sé si ho he acabat d'explicar bé, en tot cas quan tingui temps vull mirar el web i remenar-ho tot. El projecte em pareix fantàstic i veig que podríem dur-lo a terme al meu poble. Tan de bo.


Afegitó: el nostre poble té singularitats, té indrets que poden desvetllar la inspiració de l'artista i la varietat paisatgística de la comarca ens dóna moltes possibilitats.

dijous, 4 de novembre de 2010

L'autoria de les obres d'art

Fa dies que estic rumiant si penjar-ho o no, però no m'ho puc treure del cap. Fa uns dies vaig anar a un seminari sobre art i em vaig adonar que, en certs museus, el tema de l'autoria desconeguda d'una obra plàstica potser no es tracta amb el mateix rigor amb què ho fem els filòlegs quan estem davant d'un text anònim. D'hipòtesis ja en proposem, però si no trobem proves concloents (i no meres intuïcions) que justifiquin que allò ho ha escrit un determinat autor no li atorguem res i segueix constant com a anònim. Quan parlo de proves em refereixo a documents que ho testimoniïn.

Es veu que a vegades (espero que menys de les que em vaig imaginar, esglaïada, quan m'ho van explicar) les persones que cataloguen una pintura o una escultura, a l'hora de fer una exposició, prefereixen aventurar un nom amb el qual intuïtivament poden relacionar l'obra que fer-lo constar com a peça d'autor desconegut. Després, la feina és seua quan segueixen fent recerca sobre el tema i s'adonen que l'obra havia hagut de sortir d'un altre taller o que encaixa perfectament amb un altre artista, perquè un cop té autor assignat és molt difícil de demostrar que la primera teoria (encara que no hi hagués cap article científic que l'avalés) no hagués acabat sent certa.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Petit malentès

M'acaba de passar una cosa molt graciosa. A la meua guia de NY hi deia que si volies visitar per dins una de les sinagogues, la Bialystoker, contactessis amb una adreça perquè l'obrien amb reserva prèvia. N'he rebut la contesta ara mateix, d'una empresa de visites guiades per NY, explicant-me que la sinagoga els havia donat la meua adreça i que m'oferien un tour privat per la sinagoga i tota la zona per 128 dòlars un grup d'una a 8 persones... Innocent de mi m'havia pensat que en cas que hi hagués gent interessada a visitar la sinagoga hi havia un servei de visites guiades dins (o sense guia) de forma gratuïta... La meua guia de mà no en deia res, de pagar un recorregut de dos hores per NY! Em quedaré sense veure aquesta sinagoga... Això és monopoli d'una agència de visites guiades?

Només queden dos mesos


Fotografia d'Esperanza Rodríguez.

Ha passat molt de pressa el temps. Tinc el viatge previst des del febrer, tot i que no va ser fins al maig-juny que em van confirmar que m'havien acceptat la comunicació que hi he de presentar. Tenia molts projectes pendents, l'estada de quinze dies a la universitat de Cambridge, el congrés de València, les classes... tot era prioritari i així, els plans del GRAN viatge als EUA s'anaven endarrerint.

La setmana passada per fi vaig comprar els bitllets i ara ja tinc un (el primer) hotel on m'estaré. Aquests tràmits em posen molt nerviosa, sempre tinc por d'equivocar-me de data i ni tan sols ara em sento segura. La font d'ingressos és un problema constant, de beques, cap ni una i de pegues, moltes. Aquesta part de comprar i fer quadrar hotels i dates i desembutxacar és la que menys m'agrada, només em fa sentir nervis i ja me'n poso prou, de nerviosa, només d'imaginar-me totsola amb un mapa (?) per aquestes grans ciutats - i si em perdo? és perillós?-: Los Angeles, San Francisco i Nova York en ple hivern. Només queden dos mesos per ser-hi i el gran viatge, nervis a part, em fa moltíssima il·lusió (i no vull estar-me de res -tan de bo no calgués-).


I ara penso l'immensa que em pareixia Londres el desembre de l'any passat, quan me n'hi havia d'anar totsola (jo que només em sentia segura viatjant totsola a Itàlia, una seconda casa).