dimecres, 27 d’octubre de 2010

Adéu-siau, Joan Solà

S'ha mort Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un filòleg i un lingüista excel·lent. Com a persona no el coneixia gaire, només vaig ser alumna seua i el vaig admirar (tots, l'admiràvem) des d'abans de veure'l entrar mai a cap aula, quan ell preparava la gramàtica normativa que tots esperem i a Català Estàndard la Neus Nogué no feia més que parlar-ne. Parlem-ne va ser la primera obra que en vaig llegir. He escriu el seu nom a la safata d'entrada i m'han sortit els molts correus que de jovenets ens escrivíem els que aleshores érem estudiants de Filologia Catalana a la UB. El fanatisme d'alguns de voler-se folrar la carpeta amb la seua fotografia... Potser per als lectors del blog això són detalls sense importància, però per a mi (igual que l'allau de trucades d'avui preguntant pels actes d'homenatge) són un exemple de com de present Joan Solà ha estat a la vida dels filòlegs, dels seus estudiants, dels que l'envoltaven i de la societat en general.

Dijous va escriure el darrer article a l'Avui i dimecres va anar a l'acte d'homenatge i presentació del llibre Joan Solà. Deu textos d'homenatge. Joan Solà ha persistit en la seua tasca com a filòleg fins a l'últim moment. I ens ha deixat un llegat molt important. Estic segura que l'equip de lingüistes que han col·laborat tant en l'edició de les obres de Pompeu Fabra com en l'elaboració de la gramàtica normativa treballaran perquè la tasca de relleu generacional de què parlava Solà sigui una realitat.

Els que el vam conèixer el recordarem sempre. Per a mi és un mestre.

Demà capella ardent fins a les 2:30 al Paranimf de la nostra UB i a les 3:30 acte de comiat.

Potser, si algú s'hi veu en cor, una altra manera d'homenatjar-lo seria escrivint-ne o traduint-ne una entrada a la Wiki en anglès.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Recordo... 3

Recordo que tot va començar amb una encaixada de mans. Recordo que estàvem amb els llums apagats, asseguts en rotllana i escoltant històries de por.

Hauria pogut ser un vespre de castanyada.

10è Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès


Fotografia de Till F. Teenck de la Viqui.

Avui hem anat a l'acte de cloenda del 10è Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès a Coll Favà, el barri dels poetes. El poeta d'honor del festival era Jordi Pere Cerdà, que per motius de salut no ha pogut venir de Perpinyà.

L'acte donava la veu a poetes catalans procedents de diferents indrets de Catalunya i de diverses generacions i sexe, característica que no sempre s'aconsegueix. Poetes consagrats a més de coneguts fins i tot pel públic poc avesat a la poesia com sóc jo. Eren Carles Duarte, Sònia Moya, Cinta Mulet, Carles Sanuy i Adrià Targa. Abans de recitar tres poemes propis (amb l'ajut puntual dels músics) els poetes han llegit una composició de Màrius Torres, en motiu del seu centenari. Impressionant com cada poeta es pot fer seua una faceta d'un autor i com, interpretant-la, ens en desvetlla sentits que altrament no descobriríem.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Recordo... 2

Recordo que els primers dies sentia molt de fred i que ens passàvem els vespres al llit tapades amb frassades.

Recordo que no ens van instal·lar la caleacció fins al mes d'octubre. Recordo que fins aleshores vaig portar guants dins de casa i que tenia sempre el nas roig.

Recordo que els carrers feien olor de xocolata i la casa una barreja de ceba i cafè. Recordo que em semblava una olor agradable.

Recordo el carrer estret on vivíem i l'església il·luminada al fons. Recordo que hi havia molts encreuaments i que els havia de fer tots en cinc minuts per arribar a temps a la primera classe. Recordo que fins i tot quan duia pressa m'aturava per mirar amunt la silueta de la Mole.

Recordo la boira que ho cobria tot i que impedia que ens veiéssim de punta a punta de la plaça. Recordo els pocs dies que era clar i véiem què hi havia més enllà de la Gran Madre per primera vegada en moltes setmanes.

Recordo que em feia por creuar el carrer que travessava la plaça i que quan arribava al menjador em sentia a recer.

Recordo el vent a la cara a la parada del tramvia número 13, que sempre era l'últim de passar.

Recordo la pluja del primer dia i com vaig sortir a explorar la ciutat buida.

Recordo les notes que Risa em deixava damunt del coixí amb alguna xocolatina.

Recordo les nits de cinema, tan a prop de casa i entre setmana.

Recordo l'esmolet i també l'acordionista els matins dels caps de setmana.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Recordo...

Jaume Subirana publica a l'apartat del bloc del Me'n recordo de la revista Avenç unes frases curtes, evocadores, records de vida que conviden a escriure'n. No seré gaire original, ja vaig llegir el mes passat ara no recordo quin autor que comentava que ell, com a lector, afegia a cada frase llegida uns records personals més. Jo també vull provar de recordar... sense gaire ordre...

Recordo que la primera cosa que sentia quan em despertava era la piuladissa dels moixons.

Recordo que m'aixecava corrents a pujar la persiana perquè volia veure'ls però que no sempre ho aconseguia.

Recordo que a la teulada del pati de llums hi criaven orenetes i que quan arribaven pensava que ja havia passat un altre hivern.

Recordo que el primer llibre de castellà que em van fer llegir a l'escola parlava d'unes orenetes que emigraven a terres més càlides i que no va ser fins quan el vaig haver acabat que vaig entendre que les "golondrines" s'assemblaven molt a les nostres orenetes.

Recordo que a l'escola nova em van ensenyar a senyar-me i que em feia molta vergonya formar part dels que encara no en sabien.

Recordo que quan ens quedàvem a dormir a casa la iaia abans d'apagar el llum resàvem el "Jesusito de mi vida" i que no va ser fins anys més tard que hi vam afegir l'Àngel de la guarda".

Recordo l'olor del sabó amb què ens rentava la iaia.

Recordo que m'encantava pujar a les seues golfes i jugar amb les nines de la mama. Recordo que entre els joguets hi havia objectes molt menuts, de caseta de nines i que me'ls podia mirar durant hores.

Recordo que escoltàvem Heidi, que la iaia posava al tocadiscos com havia fet quan la padrina i la mama eren menudes.

Recordo el retrat rosat de la padrina amb el vestit de la primera comunió. Recordo que pensava que quan era menuda havia estat molt rossa, encara que ara m'adono que sempre ho ha estat molt.

El català, llengua minoritària i viatgera (lletra de batalla al pessimisme filològic)


La conferència inaugural del nou curs acadèmic de Filologia Catalana organitzada pel departament de la Universitat de Barcelona va ser un èxit. I va ser-ho en molts sentits. Quan jo estudiava els estudiants no ens assabentàvem mai dels actes que tenien lloc a l'edifici de la facultat i, si ho féiem, havíem d'arriscar-nos a perdre'ns les classes que coincidien amb l'horari de l'activitat. A primer anàvem bojos buscant activitats universitàries, perquè ens volíem implicar en la vida de la facultat i entrar en una altra etapa que se'ns va amagar fins que ens vam llicenciar.

Ara és des del departament que, no només el director, sinó tots els professors fan arribar als estudiants de carrera les activitats que els podrien interessar relacionades amb el món filològic. Ahir, alguns professors fins i tot van suspendre les classes durant una hora i 2/4 perquè els estudiants poguessin anar a la conferència que havia de tenir lloc a l'aula Capella. No les devien tenir totes, perquè els alumnes haguessin pogut respondre quedant-se a casa, però la sala estava gairebé plena i això marcava una diferència respecte del que passava feia uns anys. Es pot dir que els darrers actes en què he assistit en aquesta facultat han estat un èxit de públic: la conferència de Quim Monzó l'any passat, la darrera lliçó de Joan Solà i l'acte d'inauguració (dins de les limitacions d'un acte adreçat principalment als estudiants de carrera). Ahir a la tarda també hi va tenir lloc l'acte d'homenatge a Joan Solà, però no hi vam poder anar.

La conferència inaugural va anar a càrrec de Baragalló, president de l'IRL, que va desmentir tres mites: que la llengua catalana sigui minoritària, que haguem d'anar per la vida demanant perdó per ser una cultura menuda i donant les gràcies als llocs que ens conviden quan en realitat tenim una gran riquesa cultural (literària, sobretot a l'edat mitjana, al s. XX i la coetània; pictòrica i arquitectònica: Miró, Dalí, Barceló, Gaudí, Tàpies, culinària, esportiva, musical) i que la filologia tingui poques aplicacions pràctiques. El discurs va fer un repàs a tot el procés de la fira de Frankfurt i va analitzar les actituds psico(pato)lògiques dels catalans envers la nostra llengua.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Joan Maragall. La llei d'amor

Fotografia de Joan Maragall publicada per Lupo a la Viqui.

Divendres a la nit vam anar a veure l'espectacle Joan Maragall. La llei d'amor dirigit per Joan Ollé i estrenat el dia anterior a la Sala Gran del TNC. L'obra, que s'emmarca dins de les commemoracions de l'Any Maragall, mostra un gran encert en els textos triats, tant de prosa (articles a diaris, cartes, memòries) com de poesia, que presenten un retrat d'un moment social i polític combuls marcat per l'anarquisme, les bombes al Liceu i la pèrdua de les colònies per part d'Espanya lligat a la veu personal de l'autor: una veu de denúncia, crítica, conscienciació i sentiment. Un bon complement per a la lectura de La ciutat del perdó és el documentari del canal 33 sobre Francesc Ferrer i Guàrdia, que consta de 5 parts.

La poesia de Maragall també té la faceta polèmica i reivindicativa i la faceta sensible, tant en les composicions més cultes com en les que s'han fet més poulars. Vam assistir també als plantejaments de la Paraula Viva i a la ingenuïtat de "lis esteles" al costat de la reivindicació d'intel·lectuals europeus com Nietzsche, Maeterlinck i Ibsen (em va xocar la lectura que fa Maragall de Nietzsche, compatible amb el cristianisme).

Un dels moments més màgics, després de l'emoció continguda de la interpretació del comte Arnau (que tant m'apareixia vinculat als esperits terrenals que combaten al Canigó de Verdaguer), amb les veus de la terra que encara ens parlaven, va ser l'elevació a l'espai metafísic i cristià amb l'exposició dels dubtes espirituals d'un Maragall de 50 anys que interroga Déu sobre la mort i l'altre món, ell que ha trobat tantes coses per admirar-se i estimar en aquest món nostre. Aquest darrer fragment recitat per l'actriu Montserrat Carulla, que ja vaig veure recitant l'obra d'Estellés fa un parell d'anys al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Aquest era el segon espectacle d'aquesta mena que anava a veure i va superar l'horitzó d'expectatives que m'havia format al primer. La combinació de poesia, prosa, cançó (un cor va cantar alguns dels poemes de Maragall, amb una dicció sorprenentment clara) i dansa (tot i que a mi, la dansa contemporània em recorda a les contursions d'un malalt) van fer la resta. A més, va ser tot un alleujament que els actors recitessin amb una pronúncia genuïna, cada vegada més difícil de trobar als escenaris de Barcelona i l'àrea metropolitana. Maragall, a través dels textos, també ens parla de la llengua catalana i no només de la llengua literària.

Val la pena i si hi aneu una estona abans i aconseguiu fer-vos-hi lloc, hi ha na exposició al vestíbul del TNC sobre la vida i obra de Maragall. Tot i que la major part del públic s'acumula a la vida (difícil de llegir, amb tanta gent i la lletra menuda) jo us recomano sobretot la part del darrere, on parla de la trajectòria de Maragall com a crític teatral, difusor de les noves idees europees sobre dramatúrgia, traductor d'obres de teatre i dramaturg.

Per cert, jo al final avui estava massa cansada per anar-hi però si algú ha anat a les 48 hours de cases obertes a Barcelona que en faci la crònica!

dijous, 14 d’octubre de 2010

Un joc literari de Tibau


Ahir Jesús M. Tibau va penjar un nou joc literari de tipus creatiu al seu blog. La imatge m'ha paregut molt evocadora i he intentat escriure el relat sense utilitzar la vocal "e". Al final, m'he desviat de la idea del conte, només he escrit un paràgraf inicial i no m'he vist en cor de suprimir les "e". Ho deixaré per a un possible segon intent. Aquest n'és el resultat i podria ser el començament de moltes coses... ;P


Fa massa anys que vaig marxar del poble com per recordar els motius que em van empènyer a buscar una terra nova, lluny dels meus i del passat. Allò que em devia semblar tan important s’ha anat esvaint amb el pas dels dies i, al seu lloc, hi ha deixat un buit que s’ha acabat apoderant de mi. Al final, he cedit. Com el militar que arriba a casa després d’una derrota (i en escriure això se’m dibuixa la imatge inicial d’alguna pel·lícula que no sé localitzar) hi he tornat. He passejat vora el riu, calmadament, mentre els mosquits em xiuxiuejaven paraules inintel·ligibles a cau d’orella i la sang se m’escolava, qui sap on, riu avall, fins a un altre delta.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Surt Mot So Razo

Acaba de sortir un nou número de la revista d'estudis trobadorescos Mot So Razo, on hi apareix una ressenya meua. Friso per tenir-la! Es pot comprar aquí.

Amb qui viatgem?


Sembla ser que molta gent ha aprofitat el pont per a viatjar. Anit, a la classe d'anglès (l'encant dels grups d'adults que estudien idiomes, encara més si no és la lingua franca actual, per a mi rau en el fet que aplega durant una mica més d'una hora persones amb interessos i formes de vida molt diferents) vam tornar a parlar del tema dels viatges.

Em vaig adonar que hi ha persones a qui agrada compartir el viatge amb d'altres encara que aparentment viatgin totsoles i d'altres que, malgrat emportar-se tots els amics, es busquen a si mateixos en el paisatge, en una instantània que només té sentit per a ells. N'hi ha que consideren que l'experiència subjectiva que resulta del viatge és massa personal per a compartir-la amb els altres, fins i tot amb els amocs més íntims, i d'altres que pensen que són precisament els sentiments que se'ls han despertat durant el viatge allò que mereix ser comunicat, expressat i compartit.

Anit, tres viatgers que havien arribat a temps a una classe d'anglès a quarts de deu de la nit en un carreró estret del centre vell d'un poble que vol ser ciutat debatien sobre aquests temes. Em va agradar la idea que havia tingut un d'ells viatjant en un grup d'amics i que soluciona un dels grans problemes dels amants dels àlbums de fotos (temerosos que després les fotos promeses pels amics no accabin arribant mai), d'aquells a qui empipa passar-se el viatge demanant si li poden fer una fotografia a tal lloc. Intercanviar-se les càmeres, així segur que tindràs fotografies teues, dels teus amics, de moments espontanis... En certa manera estàs compartint el teu punt de vista del viatge amb els amics.

A d'altres ens agrada escriure diaris de viatge, cartes interminables o correus electrònics que després regalem a algú especial, amb qui volem compartir l'experiència viscuda i de la qual no guardem cap còpia, perquè el valor de l'experiència que ja s'ha interioritzat passa a ser un tresor únic per a l'altra persona, a la qual en confiem la custòdia. La pròpia experiència pot canviar, podem recordar-la diferent, fragmentada i això no deixarà d'enriquir-nos cada vegada que l'evoquem. No penso que l'haguem de mantenir intacta i a recer d'altres records, al contrari, ha de guanyar connotacions amb cada sotragada, amb cada sorpresa, amb cada descoberta, igual que l'obra d'art.

La tercera companya s'aïlla quan viatja amb amics per a aconseguir fotografies úniques, que només li parlen a ella, de paisatges, de gent anònima, sense el Jo físic i temporal interposant-s'hi. És en aquestes fotografies on hi veu la pròpia imatge, una forma de mirar única i que per això mateix no vol compartir.

I vosaltres, quina mena de viatgers sou?

Descobrint la Costa Brava


Imatge de Josemanuel, de la Viqui. Tossa de Mar.

Ell hi té una caseta, però ara feia dos anys que no hi anàvem. Malgrat la pluja d'aquest cap de setmana aquests poblets m'enamoren. Dissabte vam anar a Pals: carrerons estrets, la torre de guarda, xocolata amb llet i ametlles i xocolata negra. A l'horitzó, amb prou feines hi véiem el mar, però és des de Pals que, com s'ha descobert recentment, Colom va sortir cap a Amèrica. De fet, hi havia una ruta Colom en aquella hora, llàstima que no ho haguéssim sabut abans.

Així que, desafiant la boira i el plugim vam fer cap a Begur que, tot i que la ciutat no ens va acabar d'entusiasmar, té un castellet dalt d'un turó des d'on es deu veure una vista panoràmica preciosa en un dia clar i que a nosaltres ens va oferir visions fantasmagòricament romàntiques de l'entorn.

El darrer poblet que vam visitar va ser Tossa, població turística, com els rètols en anglès i en alemany dels restaurants indiquen i consegüentment, caríssima. Em va fascinar la visió de la vila emmurallada des de la platja, que ahir feia honor al nom de Costa Brava (els regalims de l'aigua escorrent-se roques avall, les ones trencant vora la platja cada cop més engolida pel mar). Cap fotografia no ho reflecteix. Primer vam dinar l'especialitat de Tossa, el Cim i Tomba i marisc. Per sort feia vent i fresca i el pes del dinar no va impedir que ens enfiléssim al castell: carrerons, merlets, passeig de muralles, restaurantets, olor de mar... La vista des de l'església enrunada, amb les portes obertes mirant al mar em va corprendre. Vam pujar fins al far i, després, corrents a refugiar-nos al cotxe.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Fòbia als laberints?

Us vaig proposar a vosaltres de visitar l'exposició del CCCB dedicada als laberints, que m'entusiasmen (el meu darrer laberint va ser aquest estiu, a un dels laberints verticals en 3D i multicursal més antics d'Anglaterra, a Hampton Court) i em van fer plantejar obrir un blog d'aquesta temàtica per esbrinar-ne més coses (fins a l'exposició no l'havia valorat gaire més lluny de la faceta lúdica, sense tenir-ne en compte la simbòlica). I ara va i en aquest blog d'il·lustracions hi descobreixo que la fòbia als laberints és una de les més comunes entre els americans!!!!

La llista

De menuda em van ensenyar a ser previsora, a no deixar per a ensundemà tot el que pogués fer en aquell moment, a posar fil a l'agulla, a matinar per comptar amb un ajut complementari per part de Déu. Diuen que la tradició popular (i les dites i frases fetes en són una manifestació) transmet la saviesa dels nostres ancestres i que tan útil que ens hauria de ser.

En el meu cas no sé si em va ajudar gaire. Als 30 anys ja ho tenia tot fet, un per un, havia anat cancel·lant tots els punts de la llista: aprendre a fer la voltereta, fer volar un estel, a nadar, idiomes, informàtica, papiroflèxia, acabar l'escola, entrar a la universitat, viatjar per Europa, trobar la meua mitja taronja, escriure un poema, tastar fruites exòtiques, fer aquagym, apuntar-me a una associació del barri, explorar Catalunya, anar en tren, metro, avió i globus, fer submarinisme, llogar una limusina, no dormir en tota la nit, tenir una colla, un fill i un peixet, escriure un diari, fer una entrevista a algú a qui admirés (la meua iaia), trobar una feina que m'agradés i aportar-hi alguna cosa, conèixer una mica el meu país, ensenyar-lo a un estranger perquè l'estimi a la seua manera, mirar els estels una nit d'estiu, anar a collir violetes, ajudar algú que ho necessités, ajudar mon fill en la seua primera passa, portar-lo a l'escola, mostrar-li la biblioteca, cosir un vestit a una nina, acabar una col·lecció de cromos... Aquella llista que havia anat ampliant i que als 7 anys em pareixia inacabable me l'havia acabat polint. No em quedava res a fer, així que ensundemà del sia que vaig fer 30 anys no em vaig aixecar. El meu marit va portar Manel a l'escola i ma mare el va anar a buscar.

No sé quants dies van passar abans que la meua família decidís reunir-se per a buscar una solució al meu "problema". No s'adonaven que per a mi no tenia cap transcendència, que jo ja havia fet el que volia i havia de fer i que ja no desitjava res més. Potser, pensava, algun monjo budista acabaria venint a visitar-me per a saber com m'ho havia fer per a desprendre'm dels desitjos materials i com havia assolit aquella calma que, segons el meu home, s'assemblava tant al desmenjament.

El dia que la família es va reunir devia prendre una decisió d'aquelles que hom anomena "dràstiques", perquè, tot i que a mi ningú no m'ha volgut explicar mai quina va ser i que, després de la reunió vaig tornar a l'activitat que sempre m'havia caracteritzat, ells mai no han tornat a ser els mateixos. Els veig més moixos, com si tornant-me a mi l'energia s'haguessin apagat alguns dels seus desitjos i de les seues esperances més preuades. Temo que no cometessin ccap sacrifici del quals ens haguem d'acabar penedint.

Si em vaig llevar és perquè torno a estar entretinguda. He començat una llista per a la nostra xiqueta. Vull acabar-la abans del seu 5è aniversari. Tot i que ells instisteixen a dir que no corre cap pressa, que encara és menuda, estic segura que la nostra filla agrairà començar com abans millor.

Fragment del Príncep de Maquiavel (Jordi Moners, ed.)

I qui es fa amo d'una ciutat acostumada a viure lliure, si no la destrossa, que esperi ésser destrossat per la ciutat, perquè en la rebel·lió aquesta sempre trobarà protecció en nom de la llibertat i en les seves antigues institucions, les quals no s'obliden mai per molt de temps que passi ni per favors ni beneficis que es rebin: per molt que es faci i per moltes previsions que es prenguin, si no es disgreguen i dispersen els seus habitants no oblidaran mai aquell nom ni aquelles institucions, i aprofitaran qualsevol oportunitat per acollir-s'hi.