dimecres, 28 de juliol de 2010

Vacances: costa Amalfitana!


Foto de Gloria Andreu

Suposo que no hauria de confessar-ho publicament, però les guies de viatges (dins dels paràmetres estrictament comercials del gènere) m'extasien. M'encanta la preparació del viatge, imaginar-me llocs que un dia m'agradaria visitar i dels quals, sovint, en tinc una idea prèvia esbiaixada, com els medievals que viatjaven a Orient, a les terres del Preste Joan. Ahir vam passar la tarda a la que penso que deu ser la millor botiga de viatges de Barcelona, l'Altaïr, i vam fullejar guies d'Escòcia (on un dia ens agradaria viatjar junts, ell per ensenyar-me aquesta segona pàtria mítica on de menut passava els estius; jo per descobrir un país nou, que imagino ple de llacs, castells, gaites, el monstre del llac Ness, fresqueta i patriotes), d'Anglaterra (que algun dia m'agradaria recórrer, ja que només en conec Londres, Cambidge, Canterbury, Eastbourne, Hampton Court i Brighton) i els Estats Units (Los Angeles, San Francisco, Nova York, que espero visitar al gener). Hi vam passar una bona estona.

Divendres començo les vacances i divendres ens n'anem a la costa Amalfitana, de platgeta. Hi vaig amb la família, així que la programació del viatge consisteix en molt de relax (estarem al preciós poble de Positano) a la platja i possibles visites a Nàpols, Pompeia i excursió en barca a l'illa de Capri. Tot i que un italià ens ha temptat amb moltes propostes ^^ (pares difícils de convèner, malgrat tot! A veure si hi ha sort i...).

Em començo a acostumar a escriure al blog perquè em penso que m'agradarà rellegir aquestes coses més endavant. De moment, encara queda feina per a fer [avui no he avançat gaire, era el 50è aniversari de mon pare i li hem regalat, entre d'altres coses, un arbre, perquè el planti, una de les coses que s'han de fer a la vida a més de tenir fills (feta) i esscriure un llibre (al 60è?)], reunions per a assistir i classes per a preparar.

P.S. Se m'ha tornat boig i no em deixa tornar a carregar la foto que he esborrat per error.

dilluns, 26 de juliol de 2010

500 anys del naixement de Cristòfor Despuig


Enguany celebrem 500 anys del naixement de Cristòfor Despuig (Tortosa, 1510), per a mi el millor autor renaixentista català.

Per sort, ja queden lluny els anys en què a les escoles s'estudiava el període que comprén el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració com una decadència de la literatura catalana com a resultat de la castellanització política, cultural i lingüística. En les lletres catalanes del Renaixement també arriben les innovacions italianes (només faltaria, tenint la cort a Nàpols i els papes Borja a Roma) i no ens limitem a ser receptors passius d'aquest moviment. El canvi cultural envers la recepció i tractament dels clàssics, el desvetllament de l'interès filològic, el paper central de l'ésser humà formen part del pensament dels intel·lectuals i universitaris catalans del s. XVI.

És en aquest moment que Despuig escriu l'obra enciclopèdica Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa com un diàleg entre tres personatges, cap dels quals imposa la seua opinió i cap dels quals es pot identificar amb l'autor ni, per tant, amb el que ell pensa. Un gran exemple de la multiplicitat de perspectives que permet el diàleg (a diferència del diàleg escolàstic en què la Veritat s'havia d'imposar). Un altre dels elements que em criden més l'atenció de l'obra és la capacitat de l'autor de crear un espai fictici a partir només del diàleg mòbil. Els tres personatges passegen per la ciutat de Tortosa mentre parlen sobre qüestions polítiques, religioses, lingüístiques, històriques, ... i tot plegat sense deixar de caminar, mentre el lector viatja amb ells gràcies a les referències al marc espaial en boca dels personatges. Així, es crea un retrat d'una ciutat dinàmica, en què sabem pels propis protagonistes que aquest o aquell altre personatge s'atansen als interlocutors o que els saluden.

Una lectura molt recomanable, jo hi estic submergida. Espero que se celebrin molts actes per homenatjar aquest autor encara desconegut per una part important de la població. Em sumo als homenatges de la blogosfera iniciats per Jesús Tibau.

P.S. Per cert, m'han dit que a Tortosa n'han fet una auca pel Renaixement, si algú l'aconsegueix i es pot penjar a la xarxa li estaré molt agraïda!

dissabte, 24 de juliol de 2010

Rèquiem de Verdi


Fotografia d'Ana Isabel Fernández Rodríguez del banc d'imatges i sons.

Avui ha estat un dia estrany. L'autoindulgència m'ha permès desconnectar l'alarma del mòbil i dormir fins a les tres del migdia (una de les activitats que m'agraden més i que abans, a l'estiu, no em feien sentir culpable. Avui tampoc no m'hi he sentit, tot s'ha de dir). Però això ja m'ha portat a l'hora de dinar i d'aquí a empolainar-se per a anar a sopar al vespre a Peralada hi ha un pas i així ha passat un altre dia sense avançar la feina que tinc pendent, sabedora que demà tampoc no m'hi posaré perquè per fi torna, després d'un mes als EUA, aprenent moltíssim, com podeu comprovar a: http://www.youtube.com/watch?v=65SlfV3M2YE (uau, no et para de mirar gent!). I jo ja li tinc preparada més d'una sorpresa ;P

Ara ja són quarts de dos de la matinada. Malgrat el fred i el concert paral·lel de les cigonyes, hem escoltat el Rèquiem de Verdi. No anava a un concert de música clàssica des de l'escola. No tinc gaire sentit musical, ni ritme ni res. Em penso que va ser un encert que deixés el piano, amb l'interès i la sensibilitat (crec) artística que tinc per les altres arts aquesta se m'escapa. Puc dir que m'agrada com sona i no passar d'aquí. Ha estat una bona experiència i l'entorn m'encanta, però no puc posar imatges o sentiments a la música (si no és una òpera o un ballet, en què la feina ja està feta). No ho sé, potser no demana tant, però em pregunto què hi hauria vist la Helen de Howards End i què n'haurien pensat la resta dels Schlegel.

P.S. M'agraden aquests moments especials amb la família, el teatre de Nadal, el concert de Peralada a l'estiu, ... que es converteixen en tradició.

divendres, 23 de juliol de 2010

The Oxford Dictionary of Middle Ages

Ahir va arribar un paquet al despatx que el contenia, 4 volums que desprenien una olor llaminera, ben enquadernats i amb referències de la literatura catalana i sobretot conceptes útils per als medievalistes. Espero poder-lo fullejar amb deteniment quan no tingui tanta feina. Ara, buscant-ne una imatge, he trobat una nota biogràfica de l'editor, Robert E. Bjork, que es veu que va ser Visiting Fellow al St. Catharine's College. A la meua ment ja el situo hipotèticament al costadet de l'Ulysses Annotated i de l'índex de motius folklòrics de Thompson.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Els clàssics i el turisme


Els anglesos saben traure el suc a Shakespeare. De fet, és l'autor que deu atraure més alumnes (juntament amb Jane Austen) als cursos de literatura d'Oxford i Cambridge pensats per als estrangers. A la Universitat de Cambridge li dediquen uns cursos especials i tot, però l'atracció del poeta i dramaturg no es limita a un públic d'acadèmics i lletraferits.

A la ciutat de Cambridge, durant els mesos de juliol i agost, hi ha representacions de les obres de Shakespeare al vespre (encara que plogui o faci molt de fred) a l'aire lliure als jardins dels colleges de la universitat i bon preu. Com a estudiants, una entrada a Hamlet (veg. foto) ens va costar 10 pounds. Al Globe de Londres aquests dies s'hi representava Henry VIII, a qui es pot felicitar pel casament amb la seua 6a esposa a Hampton Court. El museu de l'autor també rep nombroses visites (jo encara no hi he pogut anar, però ho tinc pendent).

Em demano si ara que es vol promocionar el turisme cultural català no podríem fer el mateix amb una obra que té tanta riquesa per a explotar (i representar, encara que sigui només per episodis o batalles o festes) com el Tirant (això dels vestits d'època entusiasma molts curiosos, mira el Renaixement de Tortosa) o si no es podria aprofitar la festa de Renaixement per acostar Cristófor Despuig a un públic no especialitat, sobretot enguany, per commemorar-ne l'aniversari.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Universitat de Cambridge

Aquestes dos darreres setmanes he estat a la Universitat de Cambridge, residint al St. Catharine's college (foto) i assistint a les classes de Literatura anglesa que ofereix la universitat. Tot i que estic disgustada perquè he tingut problemes (encara no resolts) amb el certificat que encara no tinc, ha estat una experiència molt positiva, tant pel que fa a la confiança que he guanyat en la competència d'anglès oral com pel que fa als coneixements de literatura i de funcionament d'una universitat anglesa (i no una qualsevol) i per les amistats.

Això només n'és un apunt breu, que encara he de desfer les maletes, descansar i agafar forces per a la feinada que m'espera (després de pair aquestes dos setmanes, intensíssimes) i la que vull fer abans del 26...

L'apunt és sobre el funcionament de les classes de literatura a la Universitat de Cambridge en els cursos d'estiu. De moment, tenia l'experiència de la universitat catalana (UB) i de la italiana (Università Degli Studi di Torino). Si bé a la UB les assignatures de literatura s'emmarquen en un període de temps (que sol coincidir amb un o diversos moviments literaris) i es tracten algunes de les obres més significatives d'aquell període de temps determinat després dins del marc del context cultural del moment, a Torí les assignatures s'enfocaven en funció d'obres o autors (així, al curs dedicat a Italo Svevo hi vaig estudiar Una vita i Senilità, en un de Tassoni vam tractar La secchia rapita i en un darrer vam comparar dos autors tan diferents com Pirandello i D'Annunzio a partir de dos obres seues). És a dir, es parteix del particular per arribar a l'època, que s'estudia només en relació amb l'autor. En aquest sentit, els cursos de Cambridge s'assemblen més a l'experiència italiana que a la catalana (cursos sobre autors concrets basats en obres determinades, com ara: Jane Austen 1: Northanger Abbey i Sense and Sensibility) i els professors solen aprofitar la primera classe per introduir el context en què va viure i escriure l'autor.

En canvi, si bé les nostres classes solen ser magistrals, igual que a Itàlia, a Anglaterra es dóna molta importància a la participació i la l'opinió crítica dels estudiants, els arguments dels quals són presos en la mateixa consideració que els dels professors, que només miren de guiar-los. Tot i això, el funcionament de les classes no és ben bé de seminari (com m'imaginava, tot i que depèn molt del professor) com sí que ho és al màster en Estudis Avançats i Aplicats en Llengua Catalana, en diverses assignatures, per posar un exemple. L'estructuració de la classe sol ser la següent: el discurs del professor (interromput sovint per preguntes que poden arribar a fer canviar el rumb d'una classe sobre Howards End de Forster cap a el Cristicisme al s. XX, sabent que ja no hi haurà cap oportunitat per tornar cap dia -era el darrer- al primer tema) seguit d'un quart d'hora de preguntes o de seminari pròpiament dit. Trobo molt important que els professors aprofitin l'interès i les inquietuts dels alumnes per temes concrets lligats a l'assignatura per estimular-los a llegir i estudiar més sobre el tema però és molt important que el professor sàpiga reconduir l'assignatura quan l'alumne demostra un desconeixement o una preparació prèvia dels autors de l'assignatura i mira de portar la classe a uns interessos personals no compartits per la resta de participants.