dimecres, 30 de juny de 2010

Veig a prop la independència

Despusahir vam saber la sentència de l'Estatut feta pel Tribunal Constitucional. El tribunal no té el dret democràtic d'abolir una llei que ha estat acceptada per una nació (amb significat jurídic o no), el seu govern i fins i tot l'estat on ha de malviure.

Però van "reinterpretar" i modificar la llei en punts com que el català deixa de ser la llengua preferent en els mitjans de comunicació (encara més? perquè digueu-me una sola sèrie de TV3 que si no saps castellà puguis seguir amb normalitat, un sol programa en què les entrevistes o participació ciutadana no comportin un canvi de llengua, un espai d'anuncis en què no hi hagi anuncis en castellà, una cosa tan fàcil d'evitar) i l'Administració (això encara ho entenc menys, perquè jo em pensava que fins ara el ciutadà l'únic dret que tenia era el de ser atès/entès en qualsevol de les dos llengües oficials i no a ser contestat en la mateixa llengua). Aquests canvis bé deuen entrar en contradicció amb una altra llei, la de Política Lingüística?

El terme nació, que només ens vam atrevir a escriure al preàmbul, ara sabem que no té aplicacions jurídiques i fan incloure 8 cops al text "la indisoluble unidad del estado español" (ai, la poreta que els fem!). La Justícia catalana també se'n ressent.

Ara és quan hem de tenir les idees més clares, no deixar-nos vèncer pel derrotisme de tants anys de lluita (perquè de resultats n'ha tingut, mireu què diuen els referèndums) i el nostre president ho hauria de demostrar: a) tornant a aprovar l'Estatut tal i com el van votar els ciutadans de Catalunya o b) sortint al balcó de la Generalitat i declarant la independència. Ell que necessitem és una acció enèrgica que demostri que ens n'hem cansat, que en un estat democràtic que no respecta la nostra lengua, història i cultura no hi volem ser ni li volem donar suport.

Però nosaltres com a catalans també hi tenim alguna cosa dir i a fer, sobretot a fer, perquè un president és la representació del seu poble i bé hem de deixar clar quina és la nostra voluntat. Sortir al carrer, en un acte com el d'anit a les 8 a la plaça Sant Jaume (on hi vaig trobar a faltar a més d'un) o a la manifestació del dia 10 convocada per Òmnium cultural són la forma de mostrar la nostra indignació i, sobretot, de dir que no ens sotmetrem més a les seues retallades de llibertat de ser.

divendres, 18 de juny de 2010

L'última classe de Joan Solà


Imatge extreta de Vilaweb.

Ahir va ser la darrera classe oficial de Joan Solà, que ara passa ser professor emèrit de la UB.

L'acte va desbordar l'aula Magna, hi van venir ex-estudiants seus (hi eren gairebé tots els companys de carrera) de diferents generacions, professors, admiradors i abans de començar la lliçó el professor Joan Solà va anar saludant (a) tothom (veg. exemple 1 de la fotocòpia que va repartir: en va fer 200, però les vam haver de compartir i no sé si en van arribar al final, per als que estaven drets darrere de tot).

Va ser una classe molt curta, d'una horeta, tot i que duia moltíssimes més qüestions preparades per comentar. El va precedir Lluís Payrató, professor de la casa i un dels coordinadors del màster interuniverstari (UB-UAB) Estudis Avançats i Aplicats en Llengua i Literatura Catalanes.

Joan Solà va exposar les qüestions més polèmiques que ha debatut la comissió de l'IEC encarregada de redactar la nova gramàtica normativa. Em va recordar molt les classes d'Estàndard, quan la Neus Nogué ens parlava d'aquell erudit que donava nom a la proposta de norma del per/per a (la norma Coromines-Solà), quan tots frisàvem per tenir-lo de professor (tenia un any d'excedència per dedicar-lo a la gramàtica). L'any següent assistíem a les seues classes de sintaxi.

Va ser una classe molt emotiva i va començar com sempre, amb les bromes habituals de Solà, divagant una mica abans d'entrar en matèria... Va valorar la feina feta per Fabra dins del context en què va viure, però també va assegurar que quedava molt per a fer, que la nostra llengua encara necessita molts lingüistes, molts filòlegs que en descobreixin el funcionament i que l'exposin de manera didàctica, que es fixin en la manera de parlar de la gent i en els canvis que se sedimenten i els que són una moda. Tanmateix, aquesta tasca no es pot fer de la nit al dia, requereix temps. El mateix temps que es necessiten per a una gran descoberta científica i la creació d'una gramàtica normativa hauria de merèixer el mateix interés que una troballa en l'àmbit tecnològic, per exemple. Però la valoració social dels filòlegs no és la mateixa. Ni tampoc la repercussió. Solà no es va estar de criticar aquells que voldrien que tot es fes de pressa i corrents i no són conscients del llegat dels homenots que segueixen treballant per la normalització i la normativització de la nostra llengua.

Ja sabeu que alguns fragments de la nova gramàtica normativa es poden consultar per Internet.

Només em queda afegir una cosa: els aplaudiments semblava que no s'haguessin d'acabar mai.

dissabte, 12 de juny de 2010

Festa de la ciència 2010


Imatge extreta del web de la UPC, robot Davo.

Aquesta tarda volíem anar al cinema, però la cartellera ens ho ha posat difícil (per cert, quan es començarà a aplicar la llei a favor del cinema en català?). Així que, en un moment d'inspiració ens hem decidit per fer cap al Parc de la Ciutadella, on se celebrava la Festa de la ciència.

Hi havia moltes activitats pensades per al públic familiar, és a dir, infantil, però després d'assistir a la presentació (fallida) del robot humanoide de la foto, Davo, hem seguit el conferenciant fins a l'espai de les microxerrades, un espai molt més adequat per als adults (les xerrades del qual estaria bé que a més de la porta del pavelló també apareguessin al full d'informació).

En total, hem assisitit a tres activitats (i quart) però ho hem voltat tot. La presentació de Davo formava part d'una demostració titulada "Robots urbans", on s'explicava com funcionaven aquests robots mòbils, empàtics, amb pantalla tàctil, sensors i visió. A la microxerrada posterior ens han explicat les funcions que haurien de tenir a les ciutats del futur: en uns municipis pensats cada vegada més per a vianants que per a cotxes, caldria fer arribar els serveis a través d'aquests ninotets tan simpàtics. Els Davos i Tibus serien guies, vigilants, transportistes i fins i tot potser escombriaries i taxistes (aixpo ja ho veig una mica més complicat perquè la taxa d'atur augmentaria considerablement, què faríem? serien màquines pagades de fons públics que els vàndals (altrament dit incívics) intentarien destruir? Perquè un dels primers objectius és que els robots no siguin perillosos per a les persones però potser s'haurien d'assegurar que tinguessin una fortalesa que no els fes tan vulnerables, una certa rapidesa de moviments que encara no pareixen tenir... fins i tot havia pensat en algun material tou, xicletós, difícil de fer malbé, perquè si no no els podríem mantenir de cap manera i sortiria millor pagar persones per aquestes feines.

A mi, certament, un Davi-guia m'aniria d'allò més bé.

Després hem assistit a una xerrada sobre la pseudociència, que ens convidava a malfiar-nos (amb raons científiques) de les pulseretes d'equilibri energètic, l'homoepatia i els vidents. Molt divertida i instructiva.

Hem acabat, després de sortir d'un laberint, en una xerrada sobre la nanotecnologia, però aviat m'he perdut i hem decidit anar a fer un mos.

Una bona iniciativa, aquesta d'apropar la ciència a un públic general i de parlar d'àmbits tan innovadors i que influeixen tan la nostra societat com els que hem esmentat.