dimecres, 26 de maig de 2010

Una recomanació


Aquesta nit només us vull recomanar un documentari intitolat L¡apropiació del descobriment d'Amèrica: una conspiració d'estat? (2005) que, en el meu cas, he adquirit en línia a la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (remeneu una mica a la seua pàgina web i segur que aprendreu alguna cosa nova sobre la nostra història).

Dóna moltíssima informació, tanta que he hagut de retrocedir en alguns moments, però ho fa de manera molt amena i entenedora. Relaciona arbres genealògics dels Colom de Barcelona, els Pinçon (que eren a Pals), senyeres a les carabel·les, pintures on s'ha canviat el paisatge de fons, noms disfressats i manipulats, documents falsificats, la semàtica de "genovès" a l'època, qui enfrontà la guerra civil catalana, l'experiència de navegació prèvia del Colom català, l'escut heràldic de Colom relacionat amb el seu llinatge. Jo em pensava que amb tanta falsificació per la censura no es podrien recuperar unes evidències com les que es troben en aquest vídeo.

Jo no vull afegir-hi res, em penso que hauríeu de justjar-ho vosaltres mateixos o us costaria molt de creure que la història oficial encara no vulgui admetre aquestes proves, perquè està tot ben demostrat.

Si no l'aconseguiu, tinc entès que la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (FEHC) organitza rutes sobre el tema. En tot cas, jo en vaig fer una per Barcelona (la primera part, perquè es divideix en dos sessions) muntada pel Cercle Català d'Història que descobreix els lligams familiars i polítics de Colom, un navegant culte i experimentat, no un llaner inculte que no sabia que cercava, que acaba sent almirall i virrei. Es veu que la segona ruta comença amb el descobriment d'Amèrica (m'agradaria fer-la, el que em costa és matinar i anar fins a Barcelona). Encara n'hi ha una tercera que duc la intenció de fer si m'hi acompanyen a Pals, del port de la qual va sortir la primera expedició de Colom. I si voleu més informació sobre la recent descoberta sobre el port de Pals, la trobareu als webs de les dos associacions. Al Youtube també hi ha vídeos i programes de TVC sobre el tema.

I demà, demà es lliura la petició popular per fer un referèndum vinculant a tot Catalunya el 2012. Ens ha tocat una època de canvis en la història del nostre país.

divendres, 14 de maig de 2010

Homenatge a Josep Moran

FOTO EXTRETA DEL WEB DE LA UB

Ahir, a la Universitat de Barcelona, hi va tenir lloc l'homenatge a professor emèrit de la UB Josep Moran, també director de la Societat d'Onomàstica.

Hi van participar Joan Martí i Castell i el romanista francès Xavier Ravier. El primer dels ponents en va destacar la tasca entusiasta en història de la llengua, l'onomàstica (sobretot en toponímia i antroponímia), la disponibiltat a resoldre dubtes dels companys i la tasca docent (a més de l'ús d'un mètode d'ensenyament més aviat tradicional).

Entre el públic hi havia neoex-alumnes, que només fa un parell d'anys féiem classe amb ell. Quan Ravier va recordar les excursions a indrets amb topònims dignes d'un llarg estudi i les descobertes de biblioteques vaig pensar en els meus amics de facultat, que van cursar aquella assignatura que em penso que ja ha desaparegut, anomenada "onomàstica" (recordo quan féiem 2n i algun company més espavilat que nosaltres va confondre "onomàstica" amb "hagiografia") i que van anar a Carmel un cap de setmana plujós, mig endormiscats, mentre jo els parlava des de Torí. Després de l'excursió van córrer a descriure-me-la als correus. No va ser l'única, aquell any Mari Pau va descobrir Montserrat juntament amb una noia Erasmus que em penso que ni tan sols cursava l'assignatura.

El curs següent, en tornar a casa, vaig apuntar-me a Història de la Llengua (no va ser decisió meua, a mi el tema no em cridava l'atenció, però encara era obligatòria) i els divendres anàvem a visitar biblioteques amb el professor Josep Moran. En aquelles excursions vaig fer molta més amistat amb David C. i les troballes humanes acaben sent les que pesen més.

Aleshores vaig relacionar el nom del professor amb aquell senyor de l'IEC que dos anys abans m'havia enviat informació perquè pogués fer una bona exposició sobre onomàstica a Lingüística Aplicada. Els articles eren tan clars, tan ben exposats i amens que havien fet que m'interessés per un tema que ni m'havia imaginat mai que pogués existir: l'estudi dels noms. També va ser ell qui em va fer el certificat que necessitava per canviar el meu cognom i poder-lo escriure correctament.

Aquest n'és el meu record.

dimecres, 12 de maig de 2010

Viatge a Ginebra tres dies


A hores d'ara no sé si encara deu quedar cap català atrapat per les cendres a Ginebra, segona seu de l'ONU en importància, però independentmet de si els seria útil o no, aquestes són les meues consideracions del viatge.

Ginebra no és una ciutat on hi viatjaria per fer turisme, sense que hi hagués cap altre motiu que m'hi dugués. Li diuen la ciutat verda pels parcs i jardins, però el que a nosaltres ens va impressionar més van ser la quantitat d'edificis institucionals humanitaris que hi ha, entre les quals la Creu Roja i l'ONU. L'ONU la vam visitar per dins, ens van parlar de les més de trenta sales de conferències, vam veure el sostre de Barceló, les pintures de la "sala espanyola", en realitat amb segell català, que representen la desolació de la guerra i el paper pacificador que representa que ha de tenir l'ONU. Es veu que el seu logotip obeeix a la voluntat que cap país estigui al centre del món, perquè tots haurien de ser iguals (això també deu valdre per al nostre?) i el símbol de la pau al voltant. Les visites són a les 10 del matí i et diuen d'anar-hi dos quarts abans, però la veritat és que fins a les 10 no vam veure ningú i fins a 2/4 d'11 no va començar la visita en francès (la nostra, en anglès, a 2/4 i 10 d'11).

De Ginebra ens en va agradar la font, el llac Lamon (vam fer-hi un creuer, durant el qual vam veure la casa on va nàixer Frankenstein), la catedral, el rellotge de flors (que recorda Eurodisney, però ja està) i els edificis que formen part de l'ONU. De Suïssa els paisatges, el formatge i la xocolata. Per explorar els camps de vinyes i altres plantacions del voltant de Ginebra vam agafar una excursió guiada. Es pot dir que l'estada a Ginebra la vam aprofitar, però que les visites als pobles dels voltants encara ens van agradar més, tot i que ens va doldre la butxaca. Els viatges en tren són caríssims!!

Vam estar de sort. Vam anar a Gruyères després de la manifestació, havent dinat, i ens va costar dues hores arribar-hi (amb tant de transbord...). Allí, només arribar, una tenda de records preciosa però el triple de cara que els altres llocs (pel que vam esbrinar després). El paisatge que veus durant el trajecte en tren ja faria que el viatge valgués la pena per si sol, és el de les imatges típiques suïsses, de valls, muntanyes nevades (ara al maig), vaques, visons, verd, groc de les flors, ovelles i llacs, llacs que no te'ls acabes. L'última imatge del trenet va ser la d'un poblet amb un castell a la punta d'un turó, que desitjàvem que fos Gruyères, però on no va arribar el tren. Tanmateix, l'era. S'hi accedia des d'una drecera que sortia del centre de degustació i fàbrica de formatge Gruyère (la vam fer, aquell dia a més en celebraven l'aniversari i portaven els vestits tradicionals). Per l'hora, el catell ja estava tancat, però els carrerons i el paisatge d'aquella mena de camí de ronda que envoltava el castell són el que més em fan plànyer la pèrdua de fotos (les hem de recuperar!). La visita no va ser gaire llarga i la pluja va fer que ens aixopluguéssim al centre de formatges (sense forats).

La tornada va ser més perillosa, amb un boig persseguint-nos, enganyantnos perquè baixéssim del tren sense èxit, parlant de nosaltres amb altres passatgers...

Ensundemà l'últim viatge abans de marxar: Lausanne, amb la seua catedral esplèndida, el port i... el Carnaval!! Quina mena de calendari hi regeix?

dilluns, 10 de maig de 2010

Manifestació per la independència: Ginebra

Foto extreta de la Nació Digital (la càmera se m'ha espatllat i no en puc traure les fotos del cap de setmana).

Un cap de setmana intens per fer cap a la convocatòria de la Plataforma 10Mil per exposar el cas de Catalunya a l'ONU i manifestar-nos per la independència. Com que nosaltres vam aprofitar per anar a fer una visita (on gairebé on tot el grup érem catalans) per l'edifici de l'ONU, obert al públic per a visites guiades, vam arribar a les 12 a la manifestació, just a l'inici de l'acte. Va durar un parell d'hores, amb lectures, manifestos, Pau Casals, cançons, sardanes, gegantons i els Segadors. Va ser molt emotiu, hi havia uns grup de gent del Veneto i la Lombardia que van anar a donar suport a la nostra reivindicació.

Vaig aconseguir tornar amb totes les postals de Plataforma per la Llengua per demanar que els universitaris puguem cursar les carreres com a mínim íntegrament en català (cosa que no vol dir que no hi hagi altres grups on es faci la mateixa assignatura amb altres llengües) signades. De fet, aconseguir tornar amb l'amenaça de les cendres ja va ser un miracle.

Vaig a dinar i torno,

dilluns, 3 de maig de 2010

Una tria estilística

Jaume Santandreu presentaca Llobacarda al congrés d'estudiants de Filologia Catalana i, a alguns, ens va captivar tot dient que en aquest llibre ell volia "salvar els mots" i que pensava que havia aconseguit reflectir un bocinet de la riquesa del vocabulari que havia heretat de la família, d'una terra de camperols. Això va ser el que va portar un parell de filòlegs a comprar-nos el llibre. Inevitablement ens havíem de preguntar si la literatura era només la forma com es diu, una forma d'expressió, el "com" més aviat que el "què".

I no, no és l'únic que ha de ser la literatura independentment del que hi anem a buscar en moments puntuals. L'escriptor ha de tenir quelcom a dir (i jo no sempre tinc alguna cosa o visió d'un tema per oferir) a més de saber d'ofici com dir-ho.

En acabat vam voler comparar una llengua prenyada que encara no coneixem (perquè encara no hem llegit cap novel·la de l'autor) amb els contes de Monzó, que fa una opció lingüística que es decanta per la senzillesa (marca de la ciutat i de les noves generacions), la simplicitat expressiva però que cerca arribar a la universalitat i que és una fórmula que realment ha transcendit les fronteres dels PPCC.

Tard o d'hora un escriptor ha de prendre partit per una forma d'expressió, tot i que potser no sempre ho fa conscientment. Aleshores, forja el propi estil, un estil que encara em falta molt per atènyer.

Aquesta entrada l'he escrit per al comentador del blog, que vol estimular la producció d'entrades d'aquesta blogaire inexperta i inconstant.

diumenge, 2 de maig de 2010

IX Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana


La setmana passa va tenir lloc a la UIB el IX Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana, una trobada ludicoacadèmica que va reunir estudiants d'aquesta carrera d'arreu dels Països Catalans. L'experiència va ser tan plena que, tot i ser la quarta vegada que anava a Palma i assistir a totes les comunicacions del congrés, vaig tenir las sensació que per fi coneixia la Palma genuïna: els seus autors (Miquel Àngel Riera, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Jaume Santandreu), glossadors, cases poètiques, músics, poetes, Es pinzell, els estudiants de Filologia Catalana de 1r de la UIB, tan engrescats i il·lusionats, la seua història en casals històrics, el sepulcre de Ramon Llull, Obra Cultural Balear...

Un ambient que no respirava des de la UCE i que espero que es repeteixi a Alacant 2011.